Però jo sóc un ós

Per Isabel Monsó

Potser és perquè comença a fer caloreta i em vindria de gust sortir a passejar per la muntanya. O perquè sóc dels que no em crec que hi hagi literatura per nens i literatura per adults… O perquè m’agrada la il·lustració dels anys quaranta i cinquanta. Per la raó que sigui (i potser no calen raons), us recomano ferventment Però jo sóc un ós, de Frank Tashlin, un clàssic il·lustrat per un dels genis de l’animació de l’època d’esplendor de la Disney i la MGM.PERÒ JO SÓC UN ÓS

El relat s’inicia quan un ós, a començament de tardor, entra a la seva confortable cova per passar-hi els mesos d’hivern dormint, com fan sempre els óssos. Passats els quatre mesos de rigor hivernal, surt del cau, encara ensonyat, i de sobte descobreix que just a sobre de la seva cova han construït una fàbrica enorme, plena de treballadors, i, per acabar-ho d’arrodonir, llavors apareix el capatàs i li diu que deixi de fer de gandul i entri a treballar. L’ós, evidentment, al·lega que és un ós… però el capatàs, simplement, no se’l creu perquè, si ho fos, com s’explica que sigui en una fàbrica? Així que l’ós haurà d’explicar la seva lamentable situació al contramestre, el cap de personal, el sotsdirector, el director, el vicepresident i el president… i toparà sempre amb les mateixes respostes: si ell fos un ós, seria al bosc i no en una fàbrica…

No us recorda Temps moderns, de Charlot? I també produeix una estranya sensació de malson a l’entorn d’una figura desubicada, que sap que no hauria de ser allà i no veu com canviar la seva situació. Sens dubte, hi ha un abisme entre Josef K. d’El procés i el pobre ós de Tashlin, però produeixen igualment en el lector aquesta impotència davant d’una veritat no reconeguda pels qui ostenten el poder, que exerceixen un domini que fa dubtar al personatge de qui és ell en realitat. La faula de Tashlin conclou amb una lliçó que comprèn perfectament qualsevol lector, de 8 anys a 100 anys: encara que tots et diguin que ets una cosa que a tu et sembla que no ets, no t’oblidis de fer cas del teu instint.

La traducció d’Enric Larreula és encertadíssima. L’edició, amb tapa dura, és molt detallista. És un llibre que fa somriure i fa pensar. I et deixa un dubte difícil de resoldre: si, ara que comença la caloreta, m’agafen ganes d’apagar la pantalla i anar a voltar pel bosc… no deu ser que no sóc el que m’han dit que sóc?

Aquí podreu fer un tast de la història i veure les il·lustracions:

http://www.vienaeditorial.com/fitxers/TAST%20Però%20jo%20sóc%20un%20ós.pdf

Aquí veureu la coberta:

http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=828

I dues ressenyes per acabar de posar-vos la mel a la boca (ja s’hi escau, parlant d’óssos):

http://popoclibros.com/2013/04/22/pero-jo-soc-un-os/

http://www.miquelrayo.com/wordpress/?p=728

Però jo sóc un ós

Frank Tashlin

El jardí secret de Viena

Viena Edicions

La paraula encesa

Per Isabel Monsó (Viena Edicions).

Aquest país és curiós per moltes coses, però una de les que em continua sorprenent (potser perquè hi topo molt sovint) és que la proporció entre la gent que llegeix  poesia i la gent que intenta practicar-la no sembla lògica. Hi ha centenars de poetes que envien originals, que es presenten a premis, que volen publicar… i, en canvi, les vendes de llibres de poesia, fins i tot d’autors reconeguts (llevat d’escassíssimes excepcions), són extraordinàriament minses; tant, que gairebé fa vergonya.

Paraula encesa coberta

Potser per intentar equilibrar la balança, ara fa un parell d’anys vam parlar amb Pere Ballart i Jordi Julià, tots dos professors de la UAB i apassionats lectors i crítics de poesia, sobre la possibilitat de fer una antologia de poesia catalana dels últims cent anys, una empresa titànica en què han invertit una quantitat d’hores incomptables i per la qual (em temo) s’han guanyat l’enemistat d’alguns poetes i, per acabar-ho d’arrodonir, molt probablement mai no arribaran a percebre una retribució justa considerant l’esforç que hi han esmerçat. El resultat és Paraula encesa (http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=818), un volum que aplega 300 poemes escrits per 150 autors d’arreu dels Països Catalans i, sobretot, un mosaic riquíssim de la diversitat del patrimoni poètic de la nostra llengua. I una obra de referència, de consulta i de capçalera per a qualsevol persona que tingui interès per la poesia i sensibilitat per la llengua, i sobretot per als milers de docents d’aquest país que tenen la responsabilitat de transmetre aquest llegat i que massa sovint se’ls acaba la corda quan arriben a «La vaca cega».

Podria afegir que la crítica n’ha fet grans elogis (a continuació trobareu alguns dels links més destacables, així com una entrevista), però el gran repte és arribar a les escoles i instituts, i també als que, esgarrapant hores a la família i al lleure, s’asseuen davant del full en blanc per parlar de les grans experiències de la vida sense considerar que molts d’altres ja ho han fet abans que ells. I a més alguns ho han fet extraordinàriament bé.

Ressenya d’Albert Ventura a El Singular Digital:

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/02/paraula_encesa_92619.php

Ressenya d’Enric Balaguer a Vilaweb: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/237662

Entrevista dels autors al programa «L’última troballa», dirigit per Jordi Llavina (30 m.): http://www.xiptv.cat/l-ultima-troballa/capitol/pere-ballart-i-jordi-julia