L’endemà

COBERTA LENDEMA LLOM 133 ok.indd
Per: Francesc Bon
L’endemà (UNLIBROALDÍA)

Si hi ha justícia al món, ‘L’endemà’ es traduirà a unes quantes llengües. No sé quin títol li posaran, si li diran ‘Demà’, o ‘El dia després’ o com sigui, però seria una llàstima que qui no llegeix en català es perdi una magnífica novel·la, més novel·la de rock que, per exemple, ‘Stone Arabia’ de Dana Spiotta, l’última que he llegit que respondria a aquest perfil.

Aquesta, aclareixo, és una novel·la de rock (però no es queda en això, ni molt menys) sense voler ser-ho declaradament; però clar que Tuli Márquez, com molts escriptors, escriu de l’entorn conegut, no ja per comoditat, sinó perquè sap que en aquest discurs és capaç d’arribar més a fons que molts altres. Amb un perfil que el relaciona amb pràcticament totes les modalitats audiovisuals, Márquez construeix una trama efectiva basada en un dia clau en la vida d’un grup d’enorme èxit: el d’un megaconcert de retorn. Ja sabeu, aquells grups que es passen la vida retirant-se definitivament i fent concerts de comiat. Les roques (doble picada d’ulls stoniana) organitzen un xou enorme, i als seus quaranta i molts anys els seus components ja retenen poca cosa (algun vici, com a molt) del que eren els joves de vint-i-pocs que van arrasar als vuitanta. Però la maquinaria tampoc està tan engreixada com aleshores: els pares dels músics, alhora que explotadors del negoci del talent, ja ronden la seixantena més ocupats en administrar la seva decadència que en cap altra cosa. El dia del concert esdevé un nus gordià de situacions que semblen confluir cap al caos. Però l’ofici de Márquez (sembla mentida que aquesta sigui la seva primera novel·la) intervé per convertir ‘L’endemà’ en un valuós retrat de la classe mitjana, ubicat en una Barcelona de barri acomodat (però no tant) amb una impecable tècnica descriptiva i una recreació ambiental que eleva a la novel·la per sobre de les expectatives. No, no és una novel·la temàtica.

La sensació aquí és física, suem i ens refresquem amb els seus personatges i caminem al seu costat pels carrers: ens asseiem amb ells a la taula del dinar familiar on els pares dels músics, (adaptats a aquell moment màgic en què el nen passa de ser un pelut que toca la guitarra amb uns amiguets a convertir-se en un ídol de masses que -valgui la redundància- amassa milions gràcies al seu èxit) passen a ser els seus mànagers, els administradors de les seves carreres. Com si aquell fos el moment definitori a la vida, a ‘L’endemà’ tothom sembla ser un adolescent de família de classe mitjana. Els components del grup, beneits per l’èxit que tolera el més capriciós dels comportaments, que gairebé converteix les seves addiccions en components necessaris d’un disseny de producte. Els pares, beneits pel destí que els permet viure a costa del talent dels fills (amb esforç i amb dedicació, però beneficiant-se d’aquesta gràcia del destí), però entregats, en la seva seixantena, a embolics, aventures, caps de setmana de golf. Una figura molt pròpia: el talent d’un component convertit en l’eix de la subsistència d’un clan familiar: música, fàbrica de filats a Sabadell, explotació porcina a Vic: quina diferencia hi ha.

Una irrupció rotunda, una novel·la fresca, dinàmica, treballada a fons en estil (ric, visual) i estructura (madura, però dinàmica), i molt més profunda del que podria semblar.

http://periscopi.cat/escafandre/item/l-endema

L’endemà

Per Aniol Rafel.

L’endemà és una novel·la on la música hi juga un paper principal. Però no només perquè els protagonistes siguin els tres membres de Les Roques, una de les bandes de més
COBERTA LENDEMA LLOM 133 ok.indd
èxit del país, sinó sobretot perquè el ritme i l’estil són els eixos narratius sobre els quals Tuli Márquez fa pivotar la seva ficció. «Pur estil», escriu Ricard Ruiz al Quadern d’El País, on qualifica l’autor com «un dels debutants més ferms que ha donat enguany la narrativa catalana». Muriel Villanueva, al seu blog Muricat, també es refereix a l’estil amb que està escrit L’endemà: «I amb tot l’estil. La lliçó màxima del Tuli: construir una història com un tret de bala del 22 sense permetre’s aparcar en segona fila la constància i la delicadesa necessàries per llegir-se i rellegir-se i polir-se i esborrar-se i tornar-hi sempre i un cop més sobre l’estil».

L’endemà és «una història de personatges que lluiten per un lloc al seu petit món: èxits, fracassos, fugides… narrats a ritme de rock», diu Ignasi Moya al Cultura/s de La Vanguardia. No és l’únic, Ricard Ruiz també s’hi fixa, i diu que el que tenim entre mans és una «història sobre el darrer concert d’una banda musical, però també sobre els somnis trencats i la fortuna, val la pena paladejar el seu ritme de thriller amb el rerefons de David Bowie». Muriel Villanueva hi afegeix: «Una anticipació de cop de puny obre l’obra, que després navega xino-xano, divergint entre moments i personatges, deixant entre les celles del lector desconfiat la falsa sospita que en aquesta novel·la em sembla que no està passant res de prou potent, però segrestant-nos a poc a poc en un crescendo sense aturador que ens fot de cap a la galleda i que ens renta grapejant-nos, xas-xas-xàs, sense sabó, i ens fa un manyoc i ens esprem i ens colpeja sobre la pedra de la vora del rierol i ens estén a una gespa ben verda, al sol, a pair el final».

És, en definitiva, una novel·la sobre «uns personatges que busquen donar sentit a les seves vides, perseguint el seu demà (L’endemà) a cop de decisions les repercussions de les quals de vegades són imprevisibles» (Ignasi Moya, Cultura/sLa Vanguardia). Rock’n’roll.

L’endemà, de Tuli Márquez.