#LeCtures d’estiu

  Comencem setmana amb bons propòsits… ja sabeu què llegireu aquest estiu? Nosaltres us proposem unes quantes #LeCtures per emportar-vos a la platja, a la muntanya, a la piscina municipal o al terrat de casa. Allà on sigueu, que no … Continua llegint

L’endemà

COBERTA LENDEMA LLOM 133 ok.indd
Per: Francesc Bon
L’endemà (UNLIBROALDÍA)

Si hi ha justícia al món, ‘L’endemà’ es traduirà a unes quantes llengües. No sé quin títol li posaran, si li diran ‘Demà’, o ‘El dia després’ o com sigui, però seria una llàstima que qui no llegeix en català es perdi una magnífica novel·la, més novel·la de rock que, per exemple, ‘Stone Arabia’ de Dana Spiotta, l’última que he llegit que respondria a aquest perfil.

Aquesta, aclareixo, és una novel·la de rock (però no es queda en això, ni molt menys) sense voler ser-ho declaradament; però clar que Tuli Márquez, com molts escriptors, escriu de l’entorn conegut, no ja per comoditat, sinó perquè sap que en aquest discurs és capaç d’arribar més a fons que molts altres. Amb un perfil que el relaciona amb pràcticament totes les modalitats audiovisuals, Márquez construeix una trama efectiva basada en un dia clau en la vida d’un grup d’enorme èxit: el d’un megaconcert de retorn. Ja sabeu, aquells grups que es passen la vida retirant-se definitivament i fent concerts de comiat. Les roques (doble picada d’ulls stoniana) organitzen un xou enorme, i als seus quaranta i molts anys els seus components ja retenen poca cosa (algun vici, com a molt) del que eren els joves de vint-i-pocs que van arrasar als vuitanta. Però la maquinaria tampoc està tan engreixada com aleshores: els pares dels músics, alhora que explotadors del negoci del talent, ja ronden la seixantena més ocupats en administrar la seva decadència que en cap altra cosa. El dia del concert esdevé un nus gordià de situacions que semblen confluir cap al caos. Però l’ofici de Márquez (sembla mentida que aquesta sigui la seva primera novel·la) intervé per convertir ‘L’endemà’ en un valuós retrat de la classe mitjana, ubicat en una Barcelona de barri acomodat (però no tant) amb una impecable tècnica descriptiva i una recreació ambiental que eleva a la novel·la per sobre de les expectatives. No, no és una novel·la temàtica.

La sensació aquí és física, suem i ens refresquem amb els seus personatges i caminem al seu costat pels carrers: ens asseiem amb ells a la taula del dinar familiar on els pares dels músics, (adaptats a aquell moment màgic en què el nen passa de ser un pelut que toca la guitarra amb uns amiguets a convertir-se en un ídol de masses que -valgui la redundància- amassa milions gràcies al seu èxit) passen a ser els seus mànagers, els administradors de les seves carreres. Com si aquell fos el moment definitori a la vida, a ‘L’endemà’ tothom sembla ser un adolescent de família de classe mitjana. Els components del grup, beneits per l’èxit que tolera el més capriciós dels comportaments, que gairebé converteix les seves addiccions en components necessaris d’un disseny de producte. Els pares, beneits pel destí que els permet viure a costa del talent dels fills (amb esforç i amb dedicació, però beneficiant-se d’aquesta gràcia del destí), però entregats, en la seva seixantena, a embolics, aventures, caps de setmana de golf. Una figura molt pròpia: el talent d’un component convertit en l’eix de la subsistència d’un clan familiar: música, fàbrica de filats a Sabadell, explotació porcina a Vic: quina diferencia hi ha.

Una irrupció rotunda, una novel·la fresca, dinàmica, treballada a fons en estil (ric, visual) i estructura (madura, però dinàmica), i molt més profunda del que podria semblar.

http://periscopi.cat/escafandre/item/l-endema

Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent

COBERTA HAMID.indd
Per Pere Antoni Pons
Com fer una novel·la diferent

Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent és la tercera novel·la de Mohsin Hamid (1971). Nascut a Lahore, Pakistan, va estudiar a les millors universitats nord-americanes i ha passat llargues temporades a Londres. Escriu en anglès i és considerat per molts crítics anglosaxons un dels millors autors de la seva generació. S’entén. Té dues de les qualitats més apreciades per la crítica britànica i nord-americana: la capacitat per fer obres d’una audàcia formal molt notable i l’habilitat per escrutar sense concessions una realitat concreta. Com fer-se fastigosament ric… exhibeix de manera remarcable totes dues qualitats.

Ja des del mateix títol queda clar que ens trobem davant una novel·la concebuda i construïda com un llibre d’autoajuda. En tots els aspectes. L’autor es dirigeix a un tu -el protagonista- del qual anirem seguint l’evolució al llarg de tota la seva vida, des de la infantesa fins a la mort. Cada capítol és un consell útil -“Vés-te’n a viure a la ciutat”, “Procura’t una educació”, “No t’enamoris”…- per tal d’assolir l’objectiu final de fer-se ric. A més, el llibre està escrit -amb matisos, que més endavant comentarem- en un to imperatiu, sec, de coach exigent. Tot plegat és una formidable estratègia narrativa que permet a Hamid d’explorar un tipus humà, una ciutat i un país representatius de l’Àsia emergent.

Significativament, tant l’home com la ciutat i el país resten innominats. L’autor no vol que ens importin per ells mateixos sinó sobretot per la seva representativitat. Per això el llibre fa, en conjunt, una impressió de suma i síntesi de com deu ser la vida en molts països pobres en vies de desenvolupament. La trajectòria del protagonista és, en aquest sentit, emblemàtica. D’infant, viu en un poble en condicions miserables, entre la immundícia i la pobresa. Fins que es trasllada a la ciutat, enorme i superpoblada, on les condicions ambientals són encara pitjors, però on almenys el futur és més prometedor. Un cop allí comença a prosperar: gràcies a la intel·ligència i a l’esforç, però també amb les eines omnipresents del suborn, de les xarxes mafioses d’interessos, dels intercanvis de favors… El retrat sociopolític és implacable, i té un fons crític evident, però Hamid no exerceix de fiscal ni va impartint lliçons. Això és el que hi ha, ve a dir.

Com és fàcil d’imaginar, l’opció formal de fer una novel·la seguint el patró dels llibres d’autoajuda devia presentar-li, a l’autor, diversos reptes complicats. El primer i més difícil de superar va ser probablement trobar un to i un estil adients, ni massa eixuts ni massa novel·lescos. Hamid se’n surt de primera gràcies a una prosa que combina l’exhortació de l’autoajuda, la freda exposició de dades i fets dels estudis històrics i de les anàlisis sociològiques, i l’amenitat, la vivor i la riquesa de detalls de la narrativa de ficció.

L’altre repte era construir una figura protagonista que no semblés un ratolinet de laboratori. Que tingués la vaguetat abstracta i il·lustrativa que caracteritza els arquetips i l’individualisme particular i intransferible propi dels personatges de ficció. Hamid se’n surt també amb escreix. Així, el lector descobreix el funcionament d’una societat i d’un tipus humà específic però, alhora, se sent interpel·lat humanament per les ambicions, els dilemes i els conflictes del protagonista.

Intel·ligent, brutal i commovedora, Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent també és una tendríssima apologia de l’amor, imprescindible per lluitar contra el temps que passa i les adversitats d’una vida injusta.

http://periscopi.cat/antipoda/item/com-fer-se-fastigosament-ric-a-l-asia-emergent

Un viatge a l’Índia

UN VIATGE A LINDIA baixa

Que torni l’àpica (i ho arrasi tot)
Per: Marina Espasa (diari ARA)

Gonçalo M. Tavares és un “jove prodigi” de la literatura portuguesa: nascut el 1970 a Luanda (Angola), ha publicat una vintena llarga de llibres, ha guanyat infinitud de premis literaris a Portugal i a tot el món i la crítica d’arreu l’assenyala com un gran talent. La submarina editorial Edicions del Periscopi és la primera a casa nostra que el tradueix al català i ens presenta aquest llibre insòlit i magnífic que és Un viatge a l’Índia . Insòlit i atrevit perquè es tracta d’un llarguíssim poema narratiu de 1.102 estrofes agrupades en deu cants. Per entendre’ns, una posada al dia de l’obra fundacional de la literatura portuguesa Els Lusíades ,de Luis Vaz de Camoes. El pare de les lletres portugueses, fascinat amb els viatges de Vasco da Gama, va decidir recuperar l’alè èpic de la poesia narrativa clàssica i aplicar-lo a la descripció d’un món que aleshores era modern.

Tavares, sense por i sense mandra, fa el mateix amb el nostre benvolgut segle XXI. El viatge que descriu, entre Lisboa i l’Índia, és el propi d’un món a la deriva: el viatger, un tal Bloom (com el protagonista de l’ Ulisses de Joyce: ser portuguès obliga a ser anglòfil), no aconsegueix cap dels objectius que s’havia marcat en marxar, ni adquirir saviesa ni venjar una mort. El pelegrinatge que fa fins a un savi hindú, en lloc d’eixamplar-li l’ànima, l’envileix una mica més.

Londres, París, Viena i el continent indi són llocs plens de lladres, prostitutes, assassins i estafadors, les ciutats estan malaltes i els diners ho han corromput tot: viatjar pel món pasteuritzat del segle XXI ha perdut la capacitat de meravellar-nos. El text és a la vegada poderós i irònic: “Els humans són massa joves o massa / vells: ningú no aconsegueix ser contemporani”.

Si no els fa vergonya, llegeixin-lo en veu alta: és la manera que adquireixi tot el sentit. L’obertura del llibre és, senzillament, espectacular. Com si s’estigués anunciant l’ Odissea homèrica o la Chanson de Roland , la veu narrativa, amb un ritme i una eufonia perfectes i hipnòtics, que en català funcionen tan bé gràcies a la gran feina del traductor Pere Comellas, els atraparà des del primer vers. Llegir epopeia narrativa ens connecta amb un passat remot que, tot i els esforços que fa el món contemporani per esborrar, encara duem impregnat sota la pell: els nostres avantpassats van fer-se homes mitjançant la paraula, tot explicant les aventures d’un passat que, degudament modificat a base de ritme i èpica, es va convertir en la música que necessitem els esclaus per continuar recollint el cotó que hi ha a l’altra banda de la pantalla de plasma.

Un llibre refulgent i il·luminador

Tot escriptor brega amb idees, amb personatges i amb trames, a més de treballar una llengua tan bé com pot, però el que li roba les hores de son és trobar el to adequat per a la història que vol explicar. No és una qüestió de gustos: si no encerta el to, l’obra serà un fracàs. Si el troba, en canvi, com passa en aquest viatge al·lucinant i homèric, la conjunció entre fons i forma fa que el fons refulgeixi i il·lumini la vida dels lectors: “Els grans discursos només es fan / quan la multitud és excel·lent, / i un vers perfecte depèn molt / de l’ansietat que el paper posa a disposició”. La intuïció de Gonçalo M. Tavares és que el món d’avui, desorientat i ferit de mort, és a punt per tornar a l’èpica. Com feien els joglars medievals abans de començar a recitar a les places de les ciutadelles, Tavares crida ” Oyez, seigneurs! “: escolteu, senyors d’un món en runes, la història d’aquest antiheroi, d’aquest miserable que ja no és ni un home, perquè és la vostra, d’història. ¿Se l’escoltaran, la veu d’un portuguès, els grans senyors del nord?

http://periscopi.cat/antipoda/item/un-viatge-a-l-india

L’endemà

Per Aniol Rafel.

L’endemà és una novel·la on la música hi juga un paper principal. Però no només perquè els protagonistes siguin els tres membres de Les Roques, una de les bandes de més
COBERTA LENDEMA LLOM 133 ok.indd
èxit del país, sinó sobretot perquè el ritme i l’estil són els eixos narratius sobre els quals Tuli Márquez fa pivotar la seva ficció. «Pur estil», escriu Ricard Ruiz al Quadern d’El País, on qualifica l’autor com «un dels debutants més ferms que ha donat enguany la narrativa catalana». Muriel Villanueva, al seu blog Muricat, també es refereix a l’estil amb que està escrit L’endemà: «I amb tot l’estil. La lliçó màxima del Tuli: construir una història com un tret de bala del 22 sense permetre’s aparcar en segona fila la constància i la delicadesa necessàries per llegir-se i rellegir-se i polir-se i esborrar-se i tornar-hi sempre i un cop més sobre l’estil».

L’endemà és «una història de personatges que lluiten per un lloc al seu petit món: èxits, fracassos, fugides… narrats a ritme de rock», diu Ignasi Moya al Cultura/s de La Vanguardia. No és l’únic, Ricard Ruiz també s’hi fixa, i diu que el que tenim entre mans és una «història sobre el darrer concert d’una banda musical, però també sobre els somnis trencats i la fortuna, val la pena paladejar el seu ritme de thriller amb el rerefons de David Bowie». Muriel Villanueva hi afegeix: «Una anticipació de cop de puny obre l’obra, que després navega xino-xano, divergint entre moments i personatges, deixant entre les celles del lector desconfiat la falsa sospita que en aquesta novel·la em sembla que no està passant res de prou potent, però segrestant-nos a poc a poc en un crescendo sense aturador que ens fot de cap a la galleda i que ens renta grapejant-nos, xas-xas-xàs, sense sabó, i ens fa un manyoc i ens esprem i ens colpeja sobre la pedra de la vora del rierol i ens estén a una gespa ben verda, al sol, a pair el final».

És, en definitiva, una novel·la sobre «uns personatges que busquen donar sentit a les seves vides, perseguint el seu demà (L’endemà) a cop de decisions les repercussions de les quals de vegades són imprevisibles» (Ignasi Moya, Cultura/sLa Vanguardia). Rock’n’roll.

L’endemà, de Tuli Márquez.