Un viatge a l’Índia

UN VIATGE A LINDIA baixa

Que torni l’àpica (i ho arrasi tot)
Per: Marina Espasa (diari ARA)

Gonçalo M. Tavares és un “jove prodigi” de la literatura portuguesa: nascut el 1970 a Luanda (Angola), ha publicat una vintena llarga de llibres, ha guanyat infinitud de premis literaris a Portugal i a tot el món i la crítica d’arreu l’assenyala com un gran talent. La submarina editorial Edicions del Periscopi és la primera a casa nostra que el tradueix al català i ens presenta aquest llibre insòlit i magnífic que és Un viatge a l’Índia . Insòlit i atrevit perquè es tracta d’un llarguíssim poema narratiu de 1.102 estrofes agrupades en deu cants. Per entendre’ns, una posada al dia de l’obra fundacional de la literatura portuguesa Els Lusíades ,de Luis Vaz de Camoes. El pare de les lletres portugueses, fascinat amb els viatges de Vasco da Gama, va decidir recuperar l’alè èpic de la poesia narrativa clàssica i aplicar-lo a la descripció d’un món que aleshores era modern.

Tavares, sense por i sense mandra, fa el mateix amb el nostre benvolgut segle XXI. El viatge que descriu, entre Lisboa i l’Índia, és el propi d’un món a la deriva: el viatger, un tal Bloom (com el protagonista de l’ Ulisses de Joyce: ser portuguès obliga a ser anglòfil), no aconsegueix cap dels objectius que s’havia marcat en marxar, ni adquirir saviesa ni venjar una mort. El pelegrinatge que fa fins a un savi hindú, en lloc d’eixamplar-li l’ànima, l’envileix una mica més.

Londres, París, Viena i el continent indi són llocs plens de lladres, prostitutes, assassins i estafadors, les ciutats estan malaltes i els diners ho han corromput tot: viatjar pel món pasteuritzat del segle XXI ha perdut la capacitat de meravellar-nos. El text és a la vegada poderós i irònic: “Els humans són massa joves o massa / vells: ningú no aconsegueix ser contemporani”.

Si no els fa vergonya, llegeixin-lo en veu alta: és la manera que adquireixi tot el sentit. L’obertura del llibre és, senzillament, espectacular. Com si s’estigués anunciant l’ Odissea homèrica o la Chanson de Roland , la veu narrativa, amb un ritme i una eufonia perfectes i hipnòtics, que en català funcionen tan bé gràcies a la gran feina del traductor Pere Comellas, els atraparà des del primer vers. Llegir epopeia narrativa ens connecta amb un passat remot que, tot i els esforços que fa el món contemporani per esborrar, encara duem impregnat sota la pell: els nostres avantpassats van fer-se homes mitjançant la paraula, tot explicant les aventures d’un passat que, degudament modificat a base de ritme i èpica, es va convertir en la música que necessitem els esclaus per continuar recollint el cotó que hi ha a l’altra banda de la pantalla de plasma.

Un llibre refulgent i il·luminador

Tot escriptor brega amb idees, amb personatges i amb trames, a més de treballar una llengua tan bé com pot, però el que li roba les hores de son és trobar el to adequat per a la història que vol explicar. No és una qüestió de gustos: si no encerta el to, l’obra serà un fracàs. Si el troba, en canvi, com passa en aquest viatge al·lucinant i homèric, la conjunció entre fons i forma fa que el fons refulgeixi i il·lumini la vida dels lectors: “Els grans discursos només es fan / quan la multitud és excel·lent, / i un vers perfecte depèn molt / de l’ansietat que el paper posa a disposició”. La intuïció de Gonçalo M. Tavares és que el món d’avui, desorientat i ferit de mort, és a punt per tornar a l’èpica. Com feien els joglars medievals abans de començar a recitar a les places de les ciutadelles, Tavares crida ” Oyez, seigneurs! “: escolteu, senyors d’un món en runes, la història d’aquest antiheroi, d’aquest miserable que ja no és ni un home, perquè és la vostra, d’història. ¿Se l’escoltaran, la veu d’un portuguès, els grans senyors del nord?

http://periscopi.cat/antipoda/item/un-viatge-a-l-india

Matèria primera

FauserMitjana
Per Marina Espasa
Mort accidental d’un escriptor

“Eren tots iguals: comunistes, nazis, els pares, l’Església, la crítica literària, el suplement cultural, la lluita revolucionària, la RAF, el capital, la tele, el Club Voltaire, Mao, Trotski. Tots compartien una mateixa concepció del món, sabien per on calia tirar, havien monopolitzat la consciència, l’amor i la felicitat humana”. No cal dir que som a la dècada dels setanta. Sí que cal explicar que, en lloc de ser a París o a Londres, o en algun bar amb nom de clàssic italià, som a Frankfurt, una ciutat amb menys glamur que el famós entrepà de salsitxa però que també té dret, com qualsevol altre lloc, a rebre la declaració d’amor d’un escriptor que hi ha nascut. I a fe que si mai es veuen atrapats en aquesta ciutat (i si no és que pertanyen a l’entranyable comunitat dels que treballen al voltant del llibre no hi haurien de caure mai), en aquest cas improbable, doncs, haver llegit Matèria primera els permetrà veure una ciutat grisa i anodina amb uns altres ulls: els d’algú que, més que viure la vida, l’esgarrapava.

Jörg Fauser (Bad Schwalbach, 1944 – Munic, 1987) era un escriptor fins ara inèdit en català i molt poc traduït en castellà. A Alemanya va ser sempre un outsider , i no ha estat fins fa pocs anys que un documental i l’edició de la seva obra completa l’han posat de moda. Potser són aquests temps tan incerts i tallants que ens ha tocat viure que fan que les seves afirmacions ressonin: “Actualment no escric literatura, però m’immunitzo contra alguna de les seves variants”, diu el protagonista, un tal Harry Gelb, que pul·lula per les comunes hippies d’Istanbul i de Frankfurt amb una actitud que oscil·la entre la il·lusió absoluta i l’escepticisme: si no fos alemany, diríem que té una actitud típicament catalana, entre l’interès sincer i la sornegueria.

O això és mèrit de la traducció, que també pot ser. Fa morir de riure veure’l actuar enmig d’una orgia d’anarquistes punks com si fos en un saló de ball noucentista. Això sí, flirteja amb totes les drogues existents i amb totes les noies que pot, però no perd mai de vista que vol ser escriptor. “I evidentment llegia Graham Greene: allò sí que era narrar, a casa nostra ningú li arribava ni a la sola de la sabata, quina llauna, que soporífers els novel·listes alemanys en comparació: tot el sant dia amb les ocasions perdudes, i ho feien passar per una obsessió”.

Literatura crua

Com Charles Bukowski, com Roberto Bolaño, Fauser defensa una literatura feta a partir de material en cru: aquests protagonistes que salten d’una feineta miserable a l’altra, que fan de vigilants nocturns o d’empaquetadors de llibres mentre el cervell els va a mil per hora i la mà salta de l’ampolla (o de la xeringa) a les tecles de la màquina d’escriure. Que sembla que només visquin per a la literatura, i de fet no aconsegueixen dur unes vides personals gaire satisfactòries, perquè al que estan enganxats és a la vida, i el que volen és escriure llibres que estiguin vius i no morts. I per això es queixen (“La novel·la tradicional simplement no servia per a allò que jo volia descriure”), pateixen i a vegades van una mica més enllà que els seus contemporanis, perquè agafen camins no fressats. Com deia la Janis Joplin que el Harry Gelb escolta mentre fa l’amor: “ Freedom’s just another word for nothin’ left to lose ”.

I, de sobte, l’imprevist: una nit del 1987, mentre tornava a casa després de celebrar el seu aniversari, Jörg Fauser va morir atropellat per un camió. Tenia només 43 anys. Quin final més adequat literàriament per a un autor marginal. Quin desastre: fa venir ganes de demanar un brindis per ell, en qualsevol bar, qualsevol nit.

Moo Pak

Per Laura Huerga.

Moo Pak és el llibre del que tothom parla però que gairebé ningú no coneix. Gabriel Josipovici és el seu autor, totalment desconegut al nostre país però aquesta és una injustícia que no hauria de durar molt. Aquests dies la premsa i el twitter s’han fet ressò de la magnífica traducció de Ferran Ràfols d’aquest escriptor anglès, amb el Premi Núvol de Traducció. Comentaris magnífics a llibres per llegir, elogis sincers (min.36), citacions fora de context, i fins i tot recomanacions que no ho semblen d’un llibre que remou el pensament i l’ànima.

Moo Pak

‘Moo Pak és vida, és literatura, és fantàstic.’ Fe de la llibreria L’espolsada.

‘Una obra plena d’encant i de frases remarcables.’ Joan Carles Girbés i el seu comentari al Diari Levante.

‘El millor que podem fer, sens dubte, amb aquest llibre de Gabriel Josipovici, que “deixa lloc al caos i […] malgrat tot funciona”, (pàg. 162), és capbussar-nos-hi de ple, alliberant-nos per complet de qualsevol mena de suggestió o partit pres, amb aquella fantàstica ingenuïtat infantívola que ens permet descobrir que tot és nou cada dia.’ Xavier Serrahima al racó de la paraula.

‘Hi ha tants llibres bons que es mantinguin inèdits? Doncs potser sí, perquè de tant en tant ens arriba a les mans una autèntica joia.’ És el cas de Moo Pak, de Gabriel Josipovici.
Vicenç Pagès Jordà al Punt Avui.

‘Perquè si a alguna cosa s’assembla Moo Pak és a una simfonia. Com si descobríssim una partitura amagada de Mozart, no podem evitar aixecar el cap un instant i dir: ‘Déu meu, com és que no n’havíem sentit a parlar mai, d’aquest llibre?’ ‘
Marina Espasa, Diari Ara.

També teniu el comentari del propi traductor, Ferran Ràfols al seu blog.

I tota la fitxa del llibre al nostre web.