100.000 candeles

100.000 candeles

Jordi Sanglas
Any: 2013
Editorial: Males Herbes

 100.000 candeles és el deliri reflexiu d’un personatge que es troba en la trentena i en procés de repensar la seva vida. La sensació d’inutilitat, el fracàs dels somnis d’adolescència, la inevitable angoixa del pas del temps, i la crisi de parella porten l’Adelmar a fugir del poble, per refugiar-se en un hotel aïllat de la Costa Brava on es diu que s’hi acostumen a veure ovnis.

 La prosa de Sanglas és sobretot poètica i intel·ligent, aconsegueix una atmosfera suggestiva i inquietant, nostàlgica i misteriosa, i les figures de la repetició exerceixen com a ritual del llenguatge, hipnotitzant el lector en el laberíntic recorregut de la novel·la. A més a més, la novel·la és també un retrat generacional d’aquells que a principis dels noranta entraven a l’adolescència i sovintejaven bars on sonava de fons Nirvana, The Cranberries, Bob Marley o El último de la fila i encara alguna cosa de The Specials i els The Clash. Bandes sonores que es barrejaven amb la vida del poble, nits d’eufòria de balls rituals, converses i epifanies cocaíniques per trobar la veritat. I mala llet, molta mala llet, derivada de la impotència, la frustració i les ganes de viure. “Érem gent empipada”, reconeix un dels personatges: “Què esperàvem? Cridar ‘que us follin’. Eh, tu, que et follin. Eh, gent, que us follin. Mentrestant, a qui es follaven? Se’ns follaven vius. Se’ns follaven a nosaltres mentre es follaven les nostres putes vides. I nosaltres a allà. Dient ‘que et follin’. Dient ‘que folleu la merda que ens tireu al damunt’”.

 Però ara, al cap d’uns anys, per l’Adelmar no hi ha res més que melancolia quan percep l’esvaïment de la ràbia i la impotència en els que foren els seu amics: sembla que ara ja estan preparats per cometre els mateixos errors que els seus pares. A Badadura, el poble, la vida humana es presenta buida de significat, atrapats en “la dolça desídia”, o la “mort emocional, el tedi, la visió d’un mateix que te el seu ull de la ment, un mar d’indiferència, un pantà de paludisme”, l’spleen o ennui deBaudelaire. És per això que l’Adelmar vol escapar, però s’adonarà que d’un mateix és impossible fugir-ne, malgrat totes les vies d’evasió.

 “El debut literari de Jordi Sanglas és una premonició, l’avís que un talent excepcional ha nascut entre nosaltres”, preconitza la contraportada de 100.000 candeles, i la que aquí escriu ha de confessar que sí, que aquesta novel·la li ha semblat genial i per tant, aquesta premonició dels de Males Herbes queda, com a mínim des d’aquí, corroborada. La lectura de 100.000 candeles és intensa i ha de ser atenta. S’hi intercalen els episodis com escenes somiades, s’hi barregen diferents moments del temps i l’espai, la física amb la prosa poètica i conspiracions, esdeveniments misteriosos i paranormals amb precioses cartes d’amor. “Tot està connectat –afirma el protagonista-. Hi ha milions de partícules microscòpiques que formen una sola realitat. Una realitat intel·ligent que ens vigila”. I es tracta de percebre, en definitiva, la nostra “posició relativa” dins de tots els esdeveniments que filen el món que ens envolta.


Paula Juanpere

Bressol de gat

Per  Montse Cardó.

Kurt Vonnegut és un autor amb l’estranya qualitat d’encomanar-se. Els seus llibres s’engoleixen amb l’alegria que es devoren les llesques de pa amb xocolata quan ets un nen. A més, per molt que gaudeixis, sempre en menjaries una altra, de manera que corres a la llibreria a veure que més d’ell hi trobes; però sempre és poc, per desgràcia.

El que ens atrapa de les seves novel·les és la facilitat amb que disfressa la filosofia d’entreteniment i la crítica d’acudit. El mateix Vonnegut explicava que el seu avi li havia ensenyat que la millor manera de fer escoltar a algú allò que no vol sentir, és convertir els retrets en bromes. D’aquesta manera l’atacat no tindrà cap excusa per girar-s’hi d’esquena. Això és el que fa Vonnegut quan li mostra a l’home contemporani l’estúpid del seu comportament.bressol_w

A Bressol de gat, que Vonnegut estimava com a un fill predilecte, totes les xacres del segle XX hi son airejades amb una simpatia devastadora. La novel·la segueix el periple d’un periodista que es proposa escriure un llibre d’investigació sobre el que feien un grapat de personatges importants el dia que va explotar la bomba d’Hiroshima. La investigació no prospera, tanmateix una sèrie de casualitats el porten a una república bananera on coneixerà els descendents del pare de la bomba atòmica, i on es veurà involucrat en una sèrie de circumstàncies estrambòtiques que impliquen el futur de la humanitat.

Amb tot, més enllà de les frases remarcables i els personatges antològics, Bressol de gat ens regala el Bokononisme, una religió conscientment basada en mentides pietoses que, contra tot pronòstic, aconsegueix fer la vida molt més feliç. El Bokononisme no vol enganyar a ningú, i els seus fidels seguidors, entre els quals t’hi comptes tu encara que no ho sàpigues, s’enfronten a les grandeses de l’univers expressant fórmules com aquell “caram, caram, caram”.