Històries inversemblants, en general

Un vídeo per introduir-vos al singular món d’Alasdair Gray.

Històries inversemblants, en general d’Alasdair Gray.


9788415539353_04_m
Històries inversemblants, en general  és una denúncia a l’opressió del poder, del fort sobre el dèbil a travès d’històries fantàstiques i metafòriques.

e-espadachin

Les il·lustracions afegeixen més enginy i intel·ligència a uns textos que et transportaran a mons molt diferents al nostre però que són clarament un reflexe del nostre.

Millor deixar crítics de tot el món parlar d’aquest magnífic autor:

«El llibre és una meravella d’enginy, una col·lecció variada i rica en què les habilitats de Gray com a artista visual i il·lustrador es col·loquen no només al costat, sinó més enllà dels productes de la seva fèrtil imaginació com a escriptor.»

The Washington Post.   

7-boxejador-dreta«El temperamental radicalisme, l’humanisme militant i un seguit de temes sexuals, lingüístics i estètics recurrents s’entrellacen en una prosa plena d’al·lusions amagades i innovacions brillants. Històries inversemblants, en general és una estructura gòtica dels mites, antics i fets a mida.»
London review of books.   

«Un dels grans creadors de la literatura fantàstica contemporània.»
El País.

«Les ficcions de Gray semblen habitar tots els possibles mons literaris, híbrids poderosos i incomparables.»
William Boyd.

«La ment de Gray és un lloc meravellós i densament poblat.»
The Scotsman.   

233

«Alasdair Gray creu en els llibres, i escriu llibres que desafien totes les fal · laces normes establertes per la indústria editorial occidental contemporània. […] Desafien la lògica i les expectatives.»
Ian Samson, The Guardian.

«Alasdair Gray és un dels escriptors vius més importants en llengua anglesa. La seva barreja satírica de realisme i fantasia i el seu ús compassiu de l’humor i la tristesa distingeixen les seves obres al concorregut camp de la literatura contemporània.»
Stephen Bernstein.

Però jo sóc un ós

Per Isabel Monsó

Potser és perquè comença a fer caloreta i em vindria de gust sortir a passejar per la muntanya. O perquè sóc dels que no em crec que hi hagi literatura per nens i literatura per adults… O perquè m’agrada la il·lustració dels anys quaranta i cinquanta. Per la raó que sigui (i potser no calen raons), us recomano ferventment Però jo sóc un ós, de Frank Tashlin, un clàssic il·lustrat per un dels genis de l’animació de l’època d’esplendor de la Disney i la MGM.PERÒ JO SÓC UN ÓS

El relat s’inicia quan un ós, a començament de tardor, entra a la seva confortable cova per passar-hi els mesos d’hivern dormint, com fan sempre els óssos. Passats els quatre mesos de rigor hivernal, surt del cau, encara ensonyat, i de sobte descobreix que just a sobre de la seva cova han construït una fàbrica enorme, plena de treballadors, i, per acabar-ho d’arrodonir, llavors apareix el capatàs i li diu que deixi de fer de gandul i entri a treballar. L’ós, evidentment, al·lega que és un ós… però el capatàs, simplement, no se’l creu perquè, si ho fos, com s’explica que sigui en una fàbrica? Així que l’ós haurà d’explicar la seva lamentable situació al contramestre, el cap de personal, el sotsdirector, el director, el vicepresident i el president… i toparà sempre amb les mateixes respostes: si ell fos un ós, seria al bosc i no en una fàbrica…

No us recorda Temps moderns, de Charlot? I també produeix una estranya sensació de malson a l’entorn d’una figura desubicada, que sap que no hauria de ser allà i no veu com canviar la seva situació. Sens dubte, hi ha un abisme entre Josef K. d’El procés i el pobre ós de Tashlin, però produeixen igualment en el lector aquesta impotència davant d’una veritat no reconeguda pels qui ostenten el poder, que exerceixen un domini que fa dubtar al personatge de qui és ell en realitat. La faula de Tashlin conclou amb una lliçó que comprèn perfectament qualsevol lector, de 8 anys a 100 anys: encara que tots et diguin que ets una cosa que a tu et sembla que no ets, no t’oblidis de fer cas del teu instint.

La traducció d’Enric Larreula és encertadíssima. L’edició, amb tapa dura, és molt detallista. És un llibre que fa somriure i fa pensar. I et deixa un dubte difícil de resoldre: si, ara que comença la caloreta, m’agafen ganes d’apagar la pantalla i anar a voltar pel bosc… no deu ser que no sóc el que m’han dit que sóc?

Aquí podreu fer un tast de la història i veure les il·lustracions:

http://www.vienaeditorial.com/fitxers/TAST%20Però%20jo%20sóc%20un%20ós.pdf

Aquí veureu la coberta:

http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=828

I dues ressenyes per acabar de posar-vos la mel a la boca (ja s’hi escau, parlant d’óssos):

http://popoclibros.com/2013/04/22/pero-jo-soc-un-os/

http://www.miquelrayo.com/wordpress/?p=728

Però jo sóc un ós

Frank Tashlin

El jardí secret de Viena

Viena Edicions

La paraula encesa

Per Isabel Monsó (Viena Edicions).

Aquest país és curiós per moltes coses, però una de les que em continua sorprenent (potser perquè hi topo molt sovint) és que la proporció entre la gent que llegeix  poesia i la gent que intenta practicar-la no sembla lògica. Hi ha centenars de poetes que envien originals, que es presenten a premis, que volen publicar… i, en canvi, les vendes de llibres de poesia, fins i tot d’autors reconeguts (llevat d’escassíssimes excepcions), són extraordinàriament minses; tant, que gairebé fa vergonya.

Paraula encesa coberta

Potser per intentar equilibrar la balança, ara fa un parell d’anys vam parlar amb Pere Ballart i Jordi Julià, tots dos professors de la UAB i apassionats lectors i crítics de poesia, sobre la possibilitat de fer una antologia de poesia catalana dels últims cent anys, una empresa titànica en què han invertit una quantitat d’hores incomptables i per la qual (em temo) s’han guanyat l’enemistat d’alguns poetes i, per acabar-ho d’arrodonir, molt probablement mai no arribaran a percebre una retribució justa considerant l’esforç que hi han esmerçat. El resultat és Paraula encesa (http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=818), un volum que aplega 300 poemes escrits per 150 autors d’arreu dels Països Catalans i, sobretot, un mosaic riquíssim de la diversitat del patrimoni poètic de la nostra llengua. I una obra de referència, de consulta i de capçalera per a qualsevol persona que tingui interès per la poesia i sensibilitat per la llengua, i sobretot per als milers de docents d’aquest país que tenen la responsabilitat de transmetre aquest llegat i que massa sovint se’ls acaba la corda quan arriben a «La vaca cega».

Podria afegir que la crítica n’ha fet grans elogis (a continuació trobareu alguns dels links més destacables, així com una entrevista), però el gran repte és arribar a les escoles i instituts, i també als que, esgarrapant hores a la família i al lleure, s’asseuen davant del full en blanc per parlar de les grans experiències de la vida sense considerar que molts d’altres ja ho han fet abans que ells. I a més alguns ho han fet extraordinàriament bé.

Ressenya d’Albert Ventura a El Singular Digital:

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/02/paraula_encesa_92619.php

Ressenya d’Enric Balaguer a Vilaweb: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/237662

Entrevista dels autors al programa «L’última troballa», dirigit per Jordi Llavina (30 m.): http://www.xiptv.cat/l-ultima-troballa/capitol/pere-ballart-i-jordi-julia

 

Nocturn de Sant Felip Neri

Per Maria Dolors Sàrries.
Sebastià Bennasar ens confirma que travessa una època d’una activitat literària prolífica i que, amb aquesta nova obra, situada al cor de la Barcelona vella, aconsegueix de superar els propis límits de la seva narrativa, sempre inquieta i vigorosa. Amb Nocturn de Sant Felip Neri, Bennasar ens fa un retrat cru i minuciós d’una Barcelona que malda per ser digna del seu passat i es veu atrapada en el seu present.

NocturnStFelipNeri10cm

També ens submergeix en l’agermanament històric de Catalunya amb Sarajevo i en la lluita de tanta gent anònima per a la qual arribar a l’endemà ja és una gran heroïcitat. L’obra és també un gran homenatge als llibres i a la història de la cultura, fonaments d’una civilització que cal salvar de les urpes de l’ambició i la cobdícia.
Lluís Llort ha dit, dit al PUNT/AVUI “A l’obra toca molts temes, si bé els principals són la guerra i les seves conseqüències, Barcelona (passat i present) i dues històries d’amor: una de peculiar entre una dona i un home i una de més genèrica: l’amor pels llibres“.
Anna Maria Villalonga, al seu blog “El fil d’Ariadna II”, ens diu: “Sebastià Bennasar (Palma de Mallorca, 1976) construeix una novel·la intensa i lluminosa allunyada dels seus darrers registres, més vinculats al gènere negre. Una ficció ambiciosa i treballada, que brolla directament de la ploma d’algú que s’hi ha deixat més que la pell ˗segurament la pell i l’ànima˗ en cada paraula.
Clara Bertran, una noia cega d’una antiga família de l’aristocràcia barcelonina, encarrega a Carles, un escriptor que malviu de la literatura, la redacció d’un llibre, tan curiós com intrigant, sobre un músic de carrer.

Dins els murs d’un casalot medieval de la plaça de Sant Felip Neri, les vides de Clara i Carles, juntament amb la de Franz, el violinista captaire provinent de Sarajevo del qual Clara vol saber la història, s’aniran relligant en un text que és un crit enrabiat de lluita davant les terribles dificultats que algunes persones han de superar senzillament per continuar vivint.

Nocturn de Sant Felip Neri és alhora un retrat crític i lúcid de la ciutat de Barcelona actual i la seva història, una crònica punyent de la tragèdia dels Balcans i una condemna absoluta a qualsevol mena de guerra, passada o per venir.

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=C91lwvge6B8

Galtes de perdiu

Per Roger Costa-Pau, El Punt Avui.

El 1993, el poeta Albert Roig va publicar una antologia a l’editorial Montflorit que va titular, amb tota la seva diguem-ne potència tortosina, L’orgull de ser pocs. Allí hi apareixien una bona colla de bons poetes de la terra, entre els quals Andreu Subirats (Tortosa, 1968), que en aquell moment encara no tenia cap llibre al carrer. Un dels poemes era “A bell ull, l’horta estesa, la feresa”, i pertanyia a un volum titulat Les galtes de perdiu. En el volum que teniu a les mans s’hi recull aquest llibre esmentat i quatre més –Ull entorn, On vas a peu, Les galtes de perdiu, Diwan d’Abu-Bakr i A pams–, escrits, dits, recitats i reescrits durant més de vint-i-cinc anys. Poesia de foc lent, lentíssim, que ensenya a cor obert els seus matisos de progressió de la joventut cap a la maduresa. I no cal jurar, en aquest sentit, que el de Subirats és un dels pocs casos, en aquest país de vegades tan escarransit, en què ha prevalgut de totes totes l’obra –l’obra en majúscules– per damunt d’aquesta cosa tan cobejada que és la confecció mil·limètrica de la carrera literària, la sempre menyspreable batalla per aconseguir guanyar la cursa de torn i la supeditació a la dinàmica d’anar acumulant faixes, guardons i estatuetes de premis a l’estanteria de sobre el capçal del llit.galtesperweb1-203x300

L’aparició de Galtes de perdiu és una boníssima notícia, doncs, no només per a la literatura, per a la poesia i per als que en són lectors, sinó també per al que podríem dir-ne la constatació que aquesta manera de fer de què parlàvem i que s’ha anat imposant com a flagrant i com l’única possible doncs és tan poc universal i tan desnerida com el fet de posar-se unes espardenyes d’espart un dia de pluja insistent… En efecte: “La carn vol carn, / l’ànima, / carn i peix, / i molta fruita.” O encara més coses sobre això: “Per ballar amb hipocresia / ens podem posar disfressa / entrar al ball sense cap fressa / i del braç de covardia / intentar fer viure el dia / aparentar sempre la pressa / creure amb bellesa confessa / i encertar sempre la tria.”
La poesia d’Andreu Subirats té un component fort d’oralitat. Però cal entendre bé les coses: no es tracta d’una poesia feta o escrita únicament i exclusivament per ser dita, que també, sinó de tota una altra cosa. Podria semblar mal dit, però la de Subirats és una poesia fent-se, dient-se, sentint-se, parlant-se, commutant-se, escoltant-se i vivint-se de manera constant. En tindreu una prova tan sols llegint uns pocs versos del llibre Ull entorn, el seu primer volum publicat, perquè el poeta l’ha anat polint i retocant des de la seva primera escriptura. És un dels immensos avantatges de la no precipitació, com també del sentit de la construcció en moviment.
El poeta diu la realitat que furga, no només la que veu; el seu paisatge és un paisatge amb arrels, decididament viscut, per això també pot satiritzar-lo, si s’escau… Amb l’arma esplèndida de la llengua, “buscant l’essència lèxica”, el poeta pot ser alhora juganer, sarcàstic, estupefaent i rebel. Doncs sí: aquestes Galtes de perdiu podrien ben ser com un avalot que ara ve fiblant.

 

Fitxa del llibre

Bressol de gat

Per  Montse Cardó.

Kurt Vonnegut és un autor amb l’estranya qualitat d’encomanar-se. Els seus llibres s’engoleixen amb l’alegria que es devoren les llesques de pa amb xocolata quan ets un nen. A més, per molt que gaudeixis, sempre en menjaries una altra, de manera que corres a la llibreria a veure que més d’ell hi trobes; però sempre és poc, per desgràcia.

El que ens atrapa de les seves novel·les és la facilitat amb que disfressa la filosofia d’entreteniment i la crítica d’acudit. El mateix Vonnegut explicava que el seu avi li havia ensenyat que la millor manera de fer escoltar a algú allò que no vol sentir, és convertir els retrets en bromes. D’aquesta manera l’atacat no tindrà cap excusa per girar-s’hi d’esquena. Això és el que fa Vonnegut quan li mostra a l’home contemporani l’estúpid del seu comportament.bressol_w

A Bressol de gat, que Vonnegut estimava com a un fill predilecte, totes les xacres del segle XX hi son airejades amb una simpatia devastadora. La novel·la segueix el periple d’un periodista que es proposa escriure un llibre d’investigació sobre el que feien un grapat de personatges importants el dia que va explotar la bomba d’Hiroshima. La investigació no prospera, tanmateix una sèrie de casualitats el porten a una república bananera on coneixerà els descendents del pare de la bomba atòmica, i on es veurà involucrat en una sèrie de circumstàncies estrambòtiques que impliquen el futur de la humanitat.

Amb tot, més enllà de les frases remarcables i els personatges antològics, Bressol de gat ens regala el Bokononisme, una religió conscientment basada en mentides pietoses que, contra tot pronòstic, aconsegueix fer la vida molt més feliç. El Bokononisme no vol enganyar a ningú, i els seus fidels seguidors, entre els quals t’hi comptes tu encara que no ho sàpigues, s’enfronten a les grandeses de l’univers expressant fórmules com aquell “caram, caram, caram”.

L’emigrant amateur

Per Anna Llisterri.

En primer lloc, cal dir que aquest és un Stevenson inesperat si —com em passava bastant a mi— aquest autor et fa pensar sobretot en L’illa del tresor i altres històries d’aventures que sortien a les col·leccions de «clàssics juvenils il·lustrats» o similar de quan érem petits. Això és diferent: Stevenson explica en primera persona el  viatge de Glasgow a San Francisco que va fer l’agost de 1879 per trobar-se amb la que seria la seva dona, primer en transatlàntic fins a Nova York i després travessant tots els Estats Units en tren. Molts dels seus companys de viatge (no anava precisament en primera) són emigrants «professionals», que han sortit per buscar una vida millor a l’altra punta de món. L’escriptor és diferent, un «amateur» que comparteix les seves experiències, observa, parla, escolta i reflexiona, i després escriu el que viu, veu i rumia. Així doncs, si haguéssim de classificar aquesta obra, no aniria amb les novel·les, sinó amb els llibres de viatges i el periodisme (salvant les distàncies, és clar, que el pobre Stevenson i la seva lírica no durarien ni dos minuts en una redacció d’avui dia).podeu trobar a les llibreries, L’emigrant amateur, un llibret de R.L. Stevenson que he traduït per a L’Avenç (que també en publica un bon extracte a la revista de febrer). Hi vaig treballar a mitjan any passat, però després de lliurar-lo va quedar aturat per vicissituds editorials diverses —això sempre sap greu— i abans de Nadal em vaig alegrar molt de saber que ja tirava endavant. De tota manera, m’haureu de perdonar si algunes impressions no estan gaire fresques.

En la meva classificació personal, L’emigrant amateur té l’honor de ser el text més antic que he traduït. Ja fa un parell d’anys que L’Avenç em va donar l’oportunitat d’endinsar-me en la traducció de clàssics amb En una pensió alemanya, però amb aquest he tirat unes quantes dècades enrere.

coberta_emigrant.qxd

Tenir entre mans un clàssic vol dir, per començar, parar atenció a la possible evolució dels significats, perquè potser no ens serveix el sentit habitual d’una paraula, sinó aquella accepció amagada en un raconet del diccionari. Afegim-hi que Stevenson era escocès, i ja podem estar alerta i donar gràcies per la varietat de recursos que trobem per Internet.

D’altra banda, als equilibris que ens toca fer habitualment als traductors (arrapar-se a l’original o volar més lliure, admetre aquella expressió o buscar-ne una de més «genuïna», tirar cap a aquells matisos o cap a als de més enllà…), s’hi ha de sumar el d’acostar el text als lectors actuals (jo no podria escriure com al segle XIX ni que volgués!) i fer-lo llegidor com ho deuria ser pels contemporanis, però sense amagar que és d’una altra època i es nota, encara que alguna cosa pugui sonar estranya, o corri el risc de fer-se farragós. A més, aquí tenia un narrador en primera persona; normalment no em fa res i segons com m’agrada, però amb l’Stevenson confesso que de vegades em costava sentir-me còmoda i —per dir-ho d’alguna manera— trobar-li la veu. En resum, que per mi aquesta traducció no va ser precisament bufar i fer ampolles, però quina traducció literària mitjanament ben feta ho és?

Quant al resultat, jo sóc d’aquella gent que mai no acaba d’estar satisfeta i aquestes coses em costa jutjar-les. Però a L’Avenç tenen bon gust i l’editor no m’ha fotut el text per barret, ja deu ser alguna cosa.


Més informació aquí: http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/Els-Llibres-de-L-Avenc/8/L-emigrant-amateur

Ressenyes aparegudes sobre el llibre: http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/Els-Llibres-de-L-Avenc/Que-han-dit-dels-nostres-llibres/L-emigrant-amateur-Robert-L.-Stevenson.-2013

Plens de vida

Per  a Núvol.

Llegir la traducció que signa Martí Sales amb Plens de vida de John Fante (recentment publicat per Edicions de 1984 en una onada de títols intensos i formidables) és una activitat que t’omple, en efecte, de vida, però més que això, de ganes de viure, de gaudir l’existència fins a les màximes conseqüències. Sí. És aquí on de veres es reinstaura el valor de la literatura com a homenatge a l’ànima, a l’ésser humà i a tot el que l’envolta com una gran celebració.

I és que Plens de vida de John Fante és emoció pura, vivència extrema, sinceritat portentosa. Ja a la magnífica presentació que ens varen regalar Kiko Amat, Martí Sales i Blancallum Vidal a la Llibreria Taifa fa poques setmanes va ser un compendi de bones vibracions, però sobretot de descobriments. Fante en català sona molt però molt bé. Això no podia ser de cap altra manera amb Martí Sales, el nostre home del Renaixement Actual (capaç de ser bon escriptor, bon crític, bon traductor i bon organitzador de tot tipus d’events multitudinaris), ja que està acostumat a presentar-nos volums que s’incrusten a la nostra ànima i a les nostres vísceres: sols fa falta pensar en el també recent Bressol de gat de Kurt Vonnegut a l’editorial Males Herbes, o recordar la traducció que ja va parir del mític Fut de Jim Dodge, també apareguda a Edicions de 1984 fa uns quants anys tot despertant les nostres passions més encomanadisses. Pell de gallina. O, millor, pell d’ànec! Si l’obra de Fante en ella mateixa, en totes les seves facetes desmembrades, ja és un cant a la vida, només fa falta llegir les paraules que li dedica l’incommensurable Charles Bukowski sobre què significa per a ell la literatura de Fante com a persona i com a autor, doncs la traducció que fa Martí Sales fa que aquesta sinfonia soni encara millor.

FM104PlensdevidaPerò de què parla Plens de vida? Per què us hi heu d’acostar? Val tant la pena? Doncs sí, perquèPlens de vida, en efecte, parla DE LA VIDA, però no de la vida i ja està, sinó de LA VIDA en majúscules. I repetirem la paraula VIDA i PLE i PLENÍSSIMS totes les vegades que facin falta sense tenir por perquè no hem de tenir por. No és un joc de paraules. És important. I és que John Fante és feliç. La seva dona, la Joyce, està prenyada, ell va cobrant cada setmana els seus txecs dels estudis de Hollywood pels guions que va escrivint, la gent comença a parlar bastant bé dels seus llibres, s’ha comprat una bona casa a Los Angeles… Sí. Sembla que finalment la vida somriu a John Fante després d’haver-li fet passar canutes durant segons quines èpoques. Fins que… No tot és tan resplendent. I és aquí quan una sèrie de problemàtiques quotidianes (fascinants, divertides, entranyables) ens faran entrar en una espiral de diversió, de brillantor, de les respostes que ens fan ser dignes de la condició de SER, però sobretot les condicions de SER d’un ésser tan indòmit, tan complex i tan fulgurant com fou John Fante, carro de foc i d’alcohol i de llegenda de la literatura nordamericana. O advertim els dilemes morals quotidians de qualsevol ésser que està batallant el dia a dia per aixecar-se un altre cop. Els dubtes. Les pors. Les grandeses. I serà a partir d’aquí quan descobrirem els avatars als que s’han d’enfrontar totes les dones quan es troben en aquest moment tan portentós (i problemàtic) de l’embaràs; les emocions explosives i descontrolades d’una mare enyoradissa com totes les mares, ja les coneixem; tot el que significa enfrontar-se al bricolatge més extenuant per tal d’evitar catàstrofes casolanes… Reconeixerem aquests situacions, ens hi identifiquem a plena ànima i a ple pulmó, perquè estan escrites amb minuciositat, amb detall, de forma clara i directa i concisa, sense floritures, a la jugular, i perquè estan amarades de bellesa, de poesia, d’humanitat. Ja ho va dir de forma grandiosa Kiko Amat a la presentació i cal recordar-ho, és necessari: dins Fante l’estil ens demostra que l’economia de mitjans, arribar a l’essència de les coses amb pinzellades mínimes com un fuet o com un periscopi, és sempre signe de victòria damunt la pàgina escrita. Perquè John Fante és un mestre de l’escriptura, i descriu la vida, LA SEVA VIDA, que en el fons és exactament LA NOSTRA, amb totes les majestuositats simplíssimes que aquesta representa.

Oh! Quina passada de llibre! Tan emotiu sense ser sentimental ni caricaturesc, tan veraç sense haver de ser estrident, tan autèntic sense voler-ho. John Fante supura qualitat per tots els seus cantons, vessa sang en lloc de tinta, s’hi deixa l’ànima i tot és gaudi, i captura instants únics amb mestria perquè nosaltres ho poguem presenciar i celebrar. Plens de vida és un d’aquests llibres que el pots regalar a tot quisqui perquè tothom estarà encantat de llegir-lo, un triomf assegurat, ho puc ben prometre (a casa nostra ja se’l rifen!). Ara sols podem desitjar que les següents obres de John Fante segueixin apareixent de forma assídua en català dins Edicions de 1984 per tal que l’espera no se’ns faci massa llarga. Mentrestant rellegirem, i seguirem rient, seguirem plorant i patint, seguirem vivint, amarant-nos de John Fante per redescobrir-nos en el nostre dia a dia perpetu. Una victòria de la literatura, en efecte, com a propulsora de meravella. Gràcies, John Fante, per omplir-nos de tanta tantíssima vida! Gràcies! I gràcies a tots els que l’heu fet possible!

Un Sant Jordi per les editorials petites

Ahir, molts dels editors que conformem Llegir en català ens vàrem reunir sota la proposta  ‘Nosaltres som els altres’ de la Llibreria Documenta. A través d’aquesta iniciativa vam intentar promocionar la nostra literatura i fer-nos visibles en un dia en el que les grans editorials eclipsen la resta amb els seus best-sellers.

En aquest vídeo del diari Vilaweb podeu veure com va transcórrer la jornada ‘Nosaltres som els altres’ i en els dos links inferiors els articles que amplien la noticia.

Noticia 1

Noticia 2

El país dels crepuscles

La novel·la negra i policíaca a Catalunya travessa un esplèndid moment de forma pel que fa a la producció. Un dels principals culpables és l’escriptor mallorquí, Sebastià Bennasar. Autor de vàries novel·les negres ben recomanables (Jo no t’espere, Mateu el president etc…) ens ofereix en aquesta ocasió El país dels crepuscles (núm. 6 de la col·lecció crims.cat), una història on narra l’espaordidora història d’un assassí implacable en un dels indrets més idíl·lics dels Països Catalans: la Vall de Bohí.6_Portada

“A la Vall de Boí ja hi arriba el fred, la neu comença a caure i les temperatures cauen en picat. El poètic i preciós paisatge de la vall però, es tenyeix de sang quan un assassí comença a deixar cadàvers a les esglésies que són Patrimoni de la Humanitat. I no cadàvers sense mes, si no cossos mutilats, torturats fins a la mort i, sembla ser, representant escenes del passat històric”.

https://viajealrededordeunamesa.wordpress.com

Tot amb l’aparició d’un personatge singular –i ja conegut- dins de les novel·les de l’escriptor: el comissari Jaume Fuster que es troba allà per un curs de formació un personatge. A partir d’aquí tota una sèrie de personatges adornen la trama i ons els temes suren per totes bandes.

Lluís Llort afirma que “es tracta d’una novel·la coral i que toca temes com la llengua, el franquisme, el contraban, la gastronomia, l’ecologisme agressiu, la política.”

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/616052-de-lhorta-al-bosc-negres.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=mesCultura&utm_source=rss&utm_medium=mesCultura&utm_campaign=rss

Sens dubte, una de les novel·les negres més gèlides de la novel·la negra en català amb pinzellades i descripcions mediterranis i amb un duresa dels mítics “hard-boiled” nord-americans. Una novel·la crítica de realitat social i política.

Yolanda Aguilar ens explica que “El país del crepuscles” comença anant al gra i sense delicadesa. Que s’ha de matar, doncs es mata i si esquitxa de sang, mala sort (o bona tractant-se de novel•la negra). En aquest sentit la novel·la de Sebastià Bennasar és molt americana ja que ens mostra l’obra d’un assassí en sèrie truculent que deixa la seva obra a les esglésies que són Patrimoni de la Humanitat. És una novel•la trepidant, que no estalvia violència (una escena amb porcs presents fa molt mal) i que ens mostra la fredor, no només per on està localitzada, sinó també dels que comenten els crims.

http://www.lafinestradigital.com/2013/03/09/el-pais-dels-crepuscles-de-sebastia-bennasar/

 

Una d’aquelles novel·les negres que fugen de les convencions més típiques i que s’allunyen dels ambients més urbans. L’escriptor Antoni Serra comentava al respecte que es “la mejor, la más madura, más intensa y más electrizante de las novel·les negres de Bennasar” i els escriptors Andrea Robles afegien: “és sense discussió la millor de les seues novel·les i un dels textos negres més notables apareguts els darrers anys.”

http://andreacriminalrobles.blogspot.com.es/2013/02/el-pais-dels-crepuscles-sebastia.html