A dalt tot està tranquil

Per Laura Huerga.

A dalt tot està tranquil és el llibre de Raig Verd per excel·lència, és la marca de la casa, el nostre primer llibre, la nostra primera paraula. Què vull dir amb això? Bé, és molt senzill, no molta gent coneix la nostra editorial, ni qui som, ni què fem; però tothom coneix el Premi Llibreter. Un premi que s’ha establert com un premi de confiança, de qualitat; el llibre et pot agradar més o et pot agradar menys, però el llibre serà bo, no hi ha cap mena de dubte.

Durant aquest temps aquest llibre ha obtingut els comentaris més positius i més exaltats. I aquí podeu llegir-ne alguns:

«Aquesta és una novel·la de gran brillantor i subtilesa. Conté escenes d’una envoltant força psicològica…» The Independent.

«És una d’aquestes rares obres de ficció que tothom hauria de llegir. Està plena de vida i veritat, tot transmès a través d’una veu narrativa que es nega a permetre al lector allunyar-se’n ni un moment.» The Irish Times.

«El ritme de vida a la granja és el que és, al cap i a la fi, i aquesta obra de Gerbrand Bakker el sap capturar d’una manera esplèndida»
Marina Espasa al Diari Ara.

«Crea un món propi on el lector pot refugiar-se» Jose Luis de Juan a El País.

«Descobrir un d’aquests escriptors, que són conscients que la seva obra no és una mercaderia sinó la més exquisida manifestació de la seva ànima, comporta sempre una enorme satisfacció.» Xavier SerrahimaEl Punt Avui.

«Una novel·la de tendresa continguda i humor lacònic.» J.M. Coetzee.

Aquest llibre ha venut 100.000 còpies a Alemanya i similar número a França, Anglaterra i Estats Units. És un llibre traduït a més de 20 llengües. Però el més important és que és un llibre molt bo. I no ho dic jo, crítics de tot el món dels diaris més reconeguts, premis de tots els països, fins i tot el Premi IMPAC en 2010 i encara més, diversos premis de llibreters a diferents països.

Alguna cosa ha de tenir, oi?

No tinc cap mena de dubte que aquest llibre és necessari. Ara mateix Gerbrand Bakker acaba de guanyar un altre Premi, l’Independent Foreign Fiction Prize amb el seu proper llibre que sortirà amb Raig Verd a l’octubre i del qual també ens sentim molt orgullosos.

Però sabeu què? Mentrestant el millor és que gaudiu dels meravellosos silencis d’aquest llibre, de les converses on és més important el que es calla que el que es diu, de la soledat ben entesa i dels meravellosos paisatges freds a una granja holandesa on aviat sereu com a casa.

Però jo sóc un ós

Per Isabel Monsó

Potser és perquè comença a fer caloreta i em vindria de gust sortir a passejar per la muntanya. O perquè sóc dels que no em crec que hi hagi literatura per nens i literatura per adults… O perquè m’agrada la il·lustració dels anys quaranta i cinquanta. Per la raó que sigui (i potser no calen raons), us recomano ferventment Però jo sóc un ós, de Frank Tashlin, un clàssic il·lustrat per un dels genis de l’animació de l’època d’esplendor de la Disney i la MGM.PERÒ JO SÓC UN ÓS

El relat s’inicia quan un ós, a començament de tardor, entra a la seva confortable cova per passar-hi els mesos d’hivern dormint, com fan sempre els óssos. Passats els quatre mesos de rigor hivernal, surt del cau, encara ensonyat, i de sobte descobreix que just a sobre de la seva cova han construït una fàbrica enorme, plena de treballadors, i, per acabar-ho d’arrodonir, llavors apareix el capatàs i li diu que deixi de fer de gandul i entri a treballar. L’ós, evidentment, al·lega que és un ós… però el capatàs, simplement, no se’l creu perquè, si ho fos, com s’explica que sigui en una fàbrica? Així que l’ós haurà d’explicar la seva lamentable situació al contramestre, el cap de personal, el sotsdirector, el director, el vicepresident i el president… i toparà sempre amb les mateixes respostes: si ell fos un ós, seria al bosc i no en una fàbrica…

No us recorda Temps moderns, de Charlot? I també produeix una estranya sensació de malson a l’entorn d’una figura desubicada, que sap que no hauria de ser allà i no veu com canviar la seva situació. Sens dubte, hi ha un abisme entre Josef K. d’El procés i el pobre ós de Tashlin, però produeixen igualment en el lector aquesta impotència davant d’una veritat no reconeguda pels qui ostenten el poder, que exerceixen un domini que fa dubtar al personatge de qui és ell en realitat. La faula de Tashlin conclou amb una lliçó que comprèn perfectament qualsevol lector, de 8 anys a 100 anys: encara que tots et diguin que ets una cosa que a tu et sembla que no ets, no t’oblidis de fer cas del teu instint.

La traducció d’Enric Larreula és encertadíssima. L’edició, amb tapa dura, és molt detallista. És un llibre que fa somriure i fa pensar. I et deixa un dubte difícil de resoldre: si, ara que comença la caloreta, m’agafen ganes d’apagar la pantalla i anar a voltar pel bosc… no deu ser que no sóc el que m’han dit que sóc?

Aquí podreu fer un tast de la història i veure les il·lustracions:

http://www.vienaeditorial.com/fitxers/TAST%20Però%20jo%20sóc%20un%20ós.pdf

Aquí veureu la coberta:

http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=828

I dues ressenyes per acabar de posar-vos la mel a la boca (ja s’hi escau, parlant d’óssos):

http://popoclibros.com/2013/04/22/pero-jo-soc-un-os/

http://www.miquelrayo.com/wordpress/?p=728

Però jo sóc un ós

Frank Tashlin

El jardí secret de Viena

Viena Edicions

La paraula encesa

Per Isabel Monsó (Viena Edicions).

Aquest país és curiós per moltes coses, però una de les que em continua sorprenent (potser perquè hi topo molt sovint) és que la proporció entre la gent que llegeix  poesia i la gent que intenta practicar-la no sembla lògica. Hi ha centenars de poetes que envien originals, que es presenten a premis, que volen publicar… i, en canvi, les vendes de llibres de poesia, fins i tot d’autors reconeguts (llevat d’escassíssimes excepcions), són extraordinàriament minses; tant, que gairebé fa vergonya.

Paraula encesa coberta

Potser per intentar equilibrar la balança, ara fa un parell d’anys vam parlar amb Pere Ballart i Jordi Julià, tots dos professors de la UAB i apassionats lectors i crítics de poesia, sobre la possibilitat de fer una antologia de poesia catalana dels últims cent anys, una empresa titànica en què han invertit una quantitat d’hores incomptables i per la qual (em temo) s’han guanyat l’enemistat d’alguns poetes i, per acabar-ho d’arrodonir, molt probablement mai no arribaran a percebre una retribució justa considerant l’esforç que hi han esmerçat. El resultat és Paraula encesa (http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=818), un volum que aplega 300 poemes escrits per 150 autors d’arreu dels Països Catalans i, sobretot, un mosaic riquíssim de la diversitat del patrimoni poètic de la nostra llengua. I una obra de referència, de consulta i de capçalera per a qualsevol persona que tingui interès per la poesia i sensibilitat per la llengua, i sobretot per als milers de docents d’aquest país que tenen la responsabilitat de transmetre aquest llegat i que massa sovint se’ls acaba la corda quan arriben a «La vaca cega».

Podria afegir que la crítica n’ha fet grans elogis (a continuació trobareu alguns dels links més destacables, així com una entrevista), però el gran repte és arribar a les escoles i instituts, i també als que, esgarrapant hores a la família i al lleure, s’asseuen davant del full en blanc per parlar de les grans experiències de la vida sense considerar que molts d’altres ja ho han fet abans que ells. I a més alguns ho han fet extraordinàriament bé.

Ressenya d’Albert Ventura a El Singular Digital:

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/02/paraula_encesa_92619.php

Ressenya d’Enric Balaguer a Vilaweb: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/237662

Entrevista dels autors al programa «L’última troballa», dirigit per Jordi Llavina (30 m.): http://www.xiptv.cat/l-ultima-troballa/capitol/pere-ballart-i-jordi-julia

 

Nocturn de Sant Felip Neri

Per Maria Dolors Sàrries.
Sebastià Bennasar ens confirma que travessa una època d’una activitat literària prolífica i que, amb aquesta nova obra, situada al cor de la Barcelona vella, aconsegueix de superar els propis límits de la seva narrativa, sempre inquieta i vigorosa. Amb Nocturn de Sant Felip Neri, Bennasar ens fa un retrat cru i minuciós d’una Barcelona que malda per ser digna del seu passat i es veu atrapada en el seu present.

NocturnStFelipNeri10cm

També ens submergeix en l’agermanament històric de Catalunya amb Sarajevo i en la lluita de tanta gent anònima per a la qual arribar a l’endemà ja és una gran heroïcitat. L’obra és també un gran homenatge als llibres i a la història de la cultura, fonaments d’una civilització que cal salvar de les urpes de l’ambició i la cobdícia.
Lluís Llort ha dit, dit al PUNT/AVUI “A l’obra toca molts temes, si bé els principals són la guerra i les seves conseqüències, Barcelona (passat i present) i dues històries d’amor: una de peculiar entre una dona i un home i una de més genèrica: l’amor pels llibres“.
Anna Maria Villalonga, al seu blog “El fil d’Ariadna II”, ens diu: “Sebastià Bennasar (Palma de Mallorca, 1976) construeix una novel·la intensa i lluminosa allunyada dels seus darrers registres, més vinculats al gènere negre. Una ficció ambiciosa i treballada, que brolla directament de la ploma d’algú que s’hi ha deixat més que la pell ˗segurament la pell i l’ànima˗ en cada paraula.
Clara Bertran, una noia cega d’una antiga família de l’aristocràcia barcelonina, encarrega a Carles, un escriptor que malviu de la literatura, la redacció d’un llibre, tan curiós com intrigant, sobre un músic de carrer.

Dins els murs d’un casalot medieval de la plaça de Sant Felip Neri, les vides de Clara i Carles, juntament amb la de Franz, el violinista captaire provinent de Sarajevo del qual Clara vol saber la història, s’aniran relligant en un text que és un crit enrabiat de lluita davant les terribles dificultats que algunes persones han de superar senzillament per continuar vivint.

Nocturn de Sant Felip Neri és alhora un retrat crític i lúcid de la ciutat de Barcelona actual i la seva història, una crònica punyent de la tragèdia dels Balcans i una condemna absoluta a qualsevol mena de guerra, passada o per venir.

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=C91lwvge6B8

Galtes de perdiu

Per Roger Costa-Pau, El Punt Avui.

El 1993, el poeta Albert Roig va publicar una antologia a l’editorial Montflorit que va titular, amb tota la seva diguem-ne potència tortosina, L’orgull de ser pocs. Allí hi apareixien una bona colla de bons poetes de la terra, entre els quals Andreu Subirats (Tortosa, 1968), que en aquell moment encara no tenia cap llibre al carrer. Un dels poemes era “A bell ull, l’horta estesa, la feresa”, i pertanyia a un volum titulat Les galtes de perdiu. En el volum que teniu a les mans s’hi recull aquest llibre esmentat i quatre més –Ull entorn, On vas a peu, Les galtes de perdiu, Diwan d’Abu-Bakr i A pams–, escrits, dits, recitats i reescrits durant més de vint-i-cinc anys. Poesia de foc lent, lentíssim, que ensenya a cor obert els seus matisos de progressió de la joventut cap a la maduresa. I no cal jurar, en aquest sentit, que el de Subirats és un dels pocs casos, en aquest país de vegades tan escarransit, en què ha prevalgut de totes totes l’obra –l’obra en majúscules– per damunt d’aquesta cosa tan cobejada que és la confecció mil·limètrica de la carrera literària, la sempre menyspreable batalla per aconseguir guanyar la cursa de torn i la supeditació a la dinàmica d’anar acumulant faixes, guardons i estatuetes de premis a l’estanteria de sobre el capçal del llit.galtesperweb1-203x300

L’aparició de Galtes de perdiu és una boníssima notícia, doncs, no només per a la literatura, per a la poesia i per als que en són lectors, sinó també per al que podríem dir-ne la constatació que aquesta manera de fer de què parlàvem i que s’ha anat imposant com a flagrant i com l’única possible doncs és tan poc universal i tan desnerida com el fet de posar-se unes espardenyes d’espart un dia de pluja insistent… En efecte: “La carn vol carn, / l’ànima, / carn i peix, / i molta fruita.” O encara més coses sobre això: “Per ballar amb hipocresia / ens podem posar disfressa / entrar al ball sense cap fressa / i del braç de covardia / intentar fer viure el dia / aparentar sempre la pressa / creure amb bellesa confessa / i encertar sempre la tria.”
La poesia d’Andreu Subirats té un component fort d’oralitat. Però cal entendre bé les coses: no es tracta d’una poesia feta o escrita únicament i exclusivament per ser dita, que també, sinó de tota una altra cosa. Podria semblar mal dit, però la de Subirats és una poesia fent-se, dient-se, sentint-se, parlant-se, commutant-se, escoltant-se i vivint-se de manera constant. En tindreu una prova tan sols llegint uns pocs versos del llibre Ull entorn, el seu primer volum publicat, perquè el poeta l’ha anat polint i retocant des de la seva primera escriptura. És un dels immensos avantatges de la no precipitació, com també del sentit de la construcció en moviment.
El poeta diu la realitat que furga, no només la que veu; el seu paisatge és un paisatge amb arrels, decididament viscut, per això també pot satiritzar-lo, si s’escau… Amb l’arma esplèndida de la llengua, “buscant l’essència lèxica”, el poeta pot ser alhora juganer, sarcàstic, estupefaent i rebel. Doncs sí: aquestes Galtes de perdiu podrien ben ser com un avalot que ara ve fiblant.

 

Fitxa del llibre

Estimada vida

Per Dolors Udina.
Alice Munro
Estimada vida
Traduït de l’anglès per Dolors Udina
ISBN 978-84-7329-174-3
352 pàg., 22,90 euros
Ja són tres els volums d’Alice Munro publicats pel Club Editor i traduïts per Dolors Udina. Qui és la Munro? Una geganta de les lletres del nostre temps, que escriu relats i no pas novel·les perquè diu que veu la vida com peces separades que no acaben d’encaixar mai. Què fa la Munro? Agafar aquestes peces que no encaixen i rastrejar-hi tot allò que passa subterràniament per sota qualsevol vida: corrents irracionals que converteixen la vida dels sensats en una gran aventura.estimada-vida-coberta-ok
Qui és i què fa la Udina? És una gran traductora que sap donar-nos aquests corrents en català amb tota la seva fúria, sense que es noti que els ha hagut de domesticar. Així parla ella del darrer volum de contes d’Alice Munro que ha traduït:
Rebre una trucada de la Maria Bohigas dient “tenim una altra Munro per traduir” em va fer saltar de la cadira. Tornava a tenir al davant el repte que havia enfrontat ja dues vegades, amb Massa felicitat (2010) i Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (2011). En tots dos casos m’hi havia hagut d’escarrassar: traduir els contes de la Munro és com obrir-se camí per un terreny ple de mines però un cop acabada la feina queda la sensació d’haver viscut una experiència literària; d’haver-se-la guanyat a pols, de fet. Amb la traducció d’Estimada vida, s’han repetit els moments de desesperació davant la incapacitat reiterada d’esbrinar el sentit d’algunes frases (¡quina manera més enrevessada que té de dir les coses!) i davant la dificultat que es presentava a cada moment d’encabir tota la informació que transmetia l’original en una sola frase, però també s’ha repetit la satisfacció de tenir entre mans un llibre important.
A partir d’un moment de la vida d’uns personatges —un matrimoni que s’acomiada per uns dies, una noia que arriba a un hospital de tuberculosos al camp, un home que abans d’arribar a l’estació decideix saltar del tren per canviar el rumb de la seva vida, una parella que discuteix com ha d’enfrontar la mort—, Alice Munro tira del fil de la història avançant i retrocedint, mai d’una manera evident, i presenta situacions i moments que van conformant la vida dels personatges. El lector acompanya l’autora en aquest viatge en ziga-zaga ple de canvis de sentit i, quan acaba cada relat —sempre amb una frase o un paràgraf curt que sembla preludiar-ne la continuació—, té la necessitat de tornar al començament perquè molts detalls que li havien semblat trivials o passatgers adquireixen llavors plena importància.
Hi ha autors que t’acompanyen mentre els tradueixes, que et van donant copets a l’esquena i et diuen “endavant!, vas pel bon camí”. No és, ni de bon tros, el cas d’Alice Munro, que més aviat sembla que t’empenyi sense pietat dins d’un bosc espès pel qual t’has d’anar obrint pas frase a frase i paraula a paraula. Amb aquest seu anar endavant i endarrere de la vida dels personatges, una sintaxi marcadament peculiar i la concentració d’informació de diferents èpoques que acumula en un sol paràgraf, el traductor se’n veu un bull per esclarir el camí i anar triant els temps verbals que corresponen i ordenant les paraules per fer el text entenedor en català. Sempre tinc la sensació, traduint Munro, que ella escriu la història a raig, que aboca pel broc gros tota la informació que vol donar; vet aquí que, per dir el mateix en català, el broc pel qual raja la història és més estret i cal reescriure el relat de dalt a baix. És clar que traduir sempre consisteix en això, però en aquest cas sempre em fa l’efecte d’haver hagut de regirar tot l’edifici després d’aterrar-lo per arribar a construir una casa equivalent.
Quan has traduït un autor —i més d’una vegada—, és molt difícil ser imparcial, passes a formar part del seu equip per sempre més, com si diguéssim, i per tant no sé quina sensació em produiria Alice Munro com a simple lectora (una de les coses que més em cridava l’atenció quan vaig començar a traduir era la superficialitat amb què llegia, la quantitat de coses que podia passar per alt sense conseqüències), però havent experimentat les històries des de dins, havent-les reescrit pensant com podria escriure una hipotètica Alice Munro catalana, hi ha uns quants relats que sento que formen part del meu bagatge vital i que tinc sempre presents.
Tots els relats d’Alice Munro estan inspirats per la memòria: partint d’una observació feta a la vida real, s’endinsen en la ficció. A Estimada vida hi ha afegit quatre peces autobiogràfiques que, tal com diu, “són les primeres i les darreres paraules que he de dir sobre la meva vida”. En aquests textos finals, on parla d’experiències de la seva infància, innocents però pertorbadores, Munro deixa de banda la ficció i explica les coses com recorda que van ser. Quan les traduïa, vaig trobar aquestes peces estremidores, i tornen a estremir-me cada cop que les rellegeixo. Només espero, amb tot l’egoisme del món, que no es tracti del darrer llibre d’Alice Munro, malgrat els seus vuitanta-dos anys, per poder tornar a traduir-la.

El país dels crepuscles

La novel·la negra i policíaca a Catalunya travessa un esplèndid moment de forma pel que fa a la producció. Un dels principals culpables és l’escriptor mallorquí, Sebastià Bennasar. Autor de vàries novel·les negres ben recomanables (Jo no t’espere, Mateu el president etc…) ens ofereix en aquesta ocasió El país dels crepuscles (núm. 6 de la col·lecció crims.cat), una història on narra l’espaordidora història d’un assassí implacable en un dels indrets més idíl·lics dels Països Catalans: la Vall de Bohí.6_Portada

“A la Vall de Boí ja hi arriba el fred, la neu comença a caure i les temperatures cauen en picat. El poètic i preciós paisatge de la vall però, es tenyeix de sang quan un assassí comença a deixar cadàvers a les esglésies que són Patrimoni de la Humanitat. I no cadàvers sense mes, si no cossos mutilats, torturats fins a la mort i, sembla ser, representant escenes del passat històric”.

https://viajealrededordeunamesa.wordpress.com

Tot amb l’aparició d’un personatge singular –i ja conegut- dins de les novel·les de l’escriptor: el comissari Jaume Fuster que es troba allà per un curs de formació un personatge. A partir d’aquí tota una sèrie de personatges adornen la trama i ons els temes suren per totes bandes.

Lluís Llort afirma que “es tracta d’una novel·la coral i que toca temes com la llengua, el franquisme, el contraban, la gastronomia, l’ecologisme agressiu, la política.”

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/616052-de-lhorta-al-bosc-negres.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=mesCultura&utm_source=rss&utm_medium=mesCultura&utm_campaign=rss

Sens dubte, una de les novel·les negres més gèlides de la novel·la negra en català amb pinzellades i descripcions mediterranis i amb un duresa dels mítics “hard-boiled” nord-americans. Una novel·la crítica de realitat social i política.

Yolanda Aguilar ens explica que “El país del crepuscles” comença anant al gra i sense delicadesa. Que s’ha de matar, doncs es mata i si esquitxa de sang, mala sort (o bona tractant-se de novel•la negra). En aquest sentit la novel·la de Sebastià Bennasar és molt americana ja que ens mostra l’obra d’un assassí en sèrie truculent que deixa la seva obra a les esglésies que són Patrimoni de la Humanitat. És una novel•la trepidant, que no estalvia violència (una escena amb porcs presents fa molt mal) i que ens mostra la fredor, no només per on està localitzada, sinó també dels que comenten els crims.

http://www.lafinestradigital.com/2013/03/09/el-pais-dels-crepuscles-de-sebastia-bennasar/

 

Una d’aquelles novel·les negres que fugen de les convencions més típiques i que s’allunyen dels ambients més urbans. L’escriptor Antoni Serra comentava al respecte que es “la mejor, la más madura, más intensa y más electrizante de las novel·les negres de Bennasar” i els escriptors Andrea Robles afegien: “és sense discussió la millor de les seues novel·les i un dels textos negres més notables apareguts els darrers anys.”

http://andreacriminalrobles.blogspot.com.es/2013/02/el-pais-dels-crepuscles-sebastia.html

Quan cremàvem les fàbriques

Per Gregal.

Fins al segle XIX les filatures i els telers s’havien propulsat amb l’energia que proporcionaven els molins d’aigua, els animals de tir i la força dels treballadors. A finals del XVIII, un revolucionari enginy va subministrar a la indústria un nou tipus d’energia amb una potència impensable fins aleshores: el motor de vapor.

quan-cremavem-les-fabriques-9788494079467

Per poder funcionar, els motors de vapor precisaven de grans quantitats de carbó d’hulla, un combustible escàs i de pèssima qualitat al nostre país i, el poc que s’obtenia, era de pèssima qualitat. El gran productor d’hulla era la Gran Bretanya, país des d’on, amb vaixell, s’exportava als principals ports d’Europa, entre aquests el de Barcelona.

La relativa proximitat de Mataró i la bona comunicació que, gràcies al recentment inaugurat ferrocarril, aquesta ciutat tenia amb el moll de Barcelona van fer que aquesta vila costanera esdevingués un dels nuclis més afavorits per la nova Revolució Industrial. Les antigues fàbriques manufactureres ràpidament es van transformar en grans naus industrials. Aviat s’hi van establir factories noves. Les grans xemeneies creixien com bolets entorn de l’estació. Molta població de la Catalunya interior es va traslladar a la puixant població costanera a la recerca de treball. En poc temps, la ciutat va deixar de ser pagesa, marinera i manufacturera per esdevenir cada cop més industrial. Sorgeix una nova classe social, el proletariat, i unes noves idees, moltes de les quals procedents d’altres països socialment més avançats i revolucionaris.

Aquest ambient de canvi i d’agitació social que es va viure a Mataró durant el segle XIX ha estat un excel·lent caldo de cultiu que l’autor ha sabut aprofitar molt bé per bastir la trama d’aquesta novel·la.

Aquí la fitxa de la novel·la

Herois i heroïnes

“Gràcies al twitter he descobert el món de les petites editorials. És un món inhòspit, ple de perills, on fa fred i te’n vas a dormir sense saber si demà et despertaràs.

Però els herois i heroïnes dels #petitseditors travessen el desert com uns hobbits valents disposats a arribar a Mordor i plantar cara a l’ull que tot ho veu: el dels mercats.”

Maica Meseguer fa un comentari magnífic al programa Ex Libris de Ràdio Cardedeu.