L’endemà

COBERTA LENDEMA LLOM 133 ok.indd
Per: Francesc Bon
L’endemà (UNLIBROALDÍA)

Si hi ha justícia al món, ‘L’endemà’ es traduirà a unes quantes llengües. No sé quin títol li posaran, si li diran ‘Demà’, o ‘El dia després’ o com sigui, però seria una llàstima que qui no llegeix en català es perdi una magnífica novel·la, més novel·la de rock que, per exemple, ‘Stone Arabia’ de Dana Spiotta, l’última que he llegit que respondria a aquest perfil.

Aquesta, aclareixo, és una novel·la de rock (però no es queda en això, ni molt menys) sense voler ser-ho declaradament; però clar que Tuli Márquez, com molts escriptors, escriu de l’entorn conegut, no ja per comoditat, sinó perquè sap que en aquest discurs és capaç d’arribar més a fons que molts altres. Amb un perfil que el relaciona amb pràcticament totes les modalitats audiovisuals, Márquez construeix una trama efectiva basada en un dia clau en la vida d’un grup d’enorme èxit: el d’un megaconcert de retorn. Ja sabeu, aquells grups que es passen la vida retirant-se definitivament i fent concerts de comiat. Les roques (doble picada d’ulls stoniana) organitzen un xou enorme, i als seus quaranta i molts anys els seus components ja retenen poca cosa (algun vici, com a molt) del que eren els joves de vint-i-pocs que van arrasar als vuitanta. Però la maquinaria tampoc està tan engreixada com aleshores: els pares dels músics, alhora que explotadors del negoci del talent, ja ronden la seixantena més ocupats en administrar la seva decadència que en cap altra cosa. El dia del concert esdevé un nus gordià de situacions que semblen confluir cap al caos. Però l’ofici de Márquez (sembla mentida que aquesta sigui la seva primera novel·la) intervé per convertir ‘L’endemà’ en un valuós retrat de la classe mitjana, ubicat en una Barcelona de barri acomodat (però no tant) amb una impecable tècnica descriptiva i una recreació ambiental que eleva a la novel·la per sobre de les expectatives. No, no és una novel·la temàtica.

La sensació aquí és física, suem i ens refresquem amb els seus personatges i caminem al seu costat pels carrers: ens asseiem amb ells a la taula del dinar familiar on els pares dels músics, (adaptats a aquell moment màgic en què el nen passa de ser un pelut que toca la guitarra amb uns amiguets a convertir-se en un ídol de masses que -valgui la redundància- amassa milions gràcies al seu èxit) passen a ser els seus mànagers, els administradors de les seves carreres. Com si aquell fos el moment definitori a la vida, a ‘L’endemà’ tothom sembla ser un adolescent de família de classe mitjana. Els components del grup, beneits per l’èxit que tolera el més capriciós dels comportaments, que gairebé converteix les seves addiccions en components necessaris d’un disseny de producte. Els pares, beneits pel destí que els permet viure a costa del talent dels fills (amb esforç i amb dedicació, però beneficiant-se d’aquesta gràcia del destí), però entregats, en la seva seixantena, a embolics, aventures, caps de setmana de golf. Una figura molt pròpia: el talent d’un component convertit en l’eix de la subsistència d’un clan familiar: música, fàbrica de filats a Sabadell, explotació porcina a Vic: quina diferencia hi ha.

Una irrupció rotunda, una novel·la fresca, dinàmica, treballada a fons en estil (ric, visual) i estructura (madura, però dinàmica), i molt més profunda del que podria semblar.

http://periscopi.cat/escafandre/item/l-endema

Històries inversemblants, en general

Un vídeo per introduir-vos al singular món d’Alasdair Gray.

Històries inversemblants, en general d’Alasdair Gray.


9788415539353_04_m
Històries inversemblants, en general  és una denúncia a l’opressió del poder, del fort sobre el dèbil a travès d’històries fantàstiques i metafòriques.

e-espadachin

Les il·lustracions afegeixen més enginy i intel·ligència a uns textos que et transportaran a mons molt diferents al nostre però que són clarament un reflexe del nostre.

Millor deixar crítics de tot el món parlar d’aquest magnífic autor:

«El llibre és una meravella d’enginy, una col·lecció variada i rica en què les habilitats de Gray com a artista visual i il·lustrador es col·loquen no només al costat, sinó més enllà dels productes de la seva fèrtil imaginació com a escriptor.»

The Washington Post.   

7-boxejador-dreta«El temperamental radicalisme, l’humanisme militant i un seguit de temes sexuals, lingüístics i estètics recurrents s’entrellacen en una prosa plena d’al·lusions amagades i innovacions brillants. Històries inversemblants, en general és una estructura gòtica dels mites, antics i fets a mida.»
London review of books.   

«Un dels grans creadors de la literatura fantàstica contemporània.»
El País.

«Les ficcions de Gray semblen habitar tots els possibles mons literaris, híbrids poderosos i incomparables.»
William Boyd.

«La ment de Gray és un lloc meravellós i densament poblat.»
The Scotsman.   

233

«Alasdair Gray creu en els llibres, i escriu llibres que desafien totes les fal · laces normes establertes per la indústria editorial occidental contemporània. […] Desafien la lògica i les expectatives.»
Ian Samson, The Guardian.

«Alasdair Gray és un dels escriptors vius més importants en llengua anglesa. La seva barreja satírica de realisme i fantasia i el seu ús compassiu de l’humor i la tristesa distingeixen les seves obres al concorregut camp de la literatura contemporània.»
Stephen Bernstein.

Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent

COBERTA HAMID.indd
Per Pere Antoni Pons
Com fer una novel·la diferent

Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent és la tercera novel·la de Mohsin Hamid (1971). Nascut a Lahore, Pakistan, va estudiar a les millors universitats nord-americanes i ha passat llargues temporades a Londres. Escriu en anglès i és considerat per molts crítics anglosaxons un dels millors autors de la seva generació. S’entén. Té dues de les qualitats més apreciades per la crítica britànica i nord-americana: la capacitat per fer obres d’una audàcia formal molt notable i l’habilitat per escrutar sense concessions una realitat concreta. Com fer-se fastigosament ric… exhibeix de manera remarcable totes dues qualitats.

Ja des del mateix títol queda clar que ens trobem davant una novel·la concebuda i construïda com un llibre d’autoajuda. En tots els aspectes. L’autor es dirigeix a un tu -el protagonista- del qual anirem seguint l’evolució al llarg de tota la seva vida, des de la infantesa fins a la mort. Cada capítol és un consell útil -“Vés-te’n a viure a la ciutat”, “Procura’t una educació”, “No t’enamoris”…- per tal d’assolir l’objectiu final de fer-se ric. A més, el llibre està escrit -amb matisos, que més endavant comentarem- en un to imperatiu, sec, de coach exigent. Tot plegat és una formidable estratègia narrativa que permet a Hamid d’explorar un tipus humà, una ciutat i un país representatius de l’Àsia emergent.

Significativament, tant l’home com la ciutat i el país resten innominats. L’autor no vol que ens importin per ells mateixos sinó sobretot per la seva representativitat. Per això el llibre fa, en conjunt, una impressió de suma i síntesi de com deu ser la vida en molts països pobres en vies de desenvolupament. La trajectòria del protagonista és, en aquest sentit, emblemàtica. D’infant, viu en un poble en condicions miserables, entre la immundícia i la pobresa. Fins que es trasllada a la ciutat, enorme i superpoblada, on les condicions ambientals són encara pitjors, però on almenys el futur és més prometedor. Un cop allí comença a prosperar: gràcies a la intel·ligència i a l’esforç, però també amb les eines omnipresents del suborn, de les xarxes mafioses d’interessos, dels intercanvis de favors… El retrat sociopolític és implacable, i té un fons crític evident, però Hamid no exerceix de fiscal ni va impartint lliçons. Això és el que hi ha, ve a dir.

Com és fàcil d’imaginar, l’opció formal de fer una novel·la seguint el patró dels llibres d’autoajuda devia presentar-li, a l’autor, diversos reptes complicats. El primer i més difícil de superar va ser probablement trobar un to i un estil adients, ni massa eixuts ni massa novel·lescos. Hamid se’n surt de primera gràcies a una prosa que combina l’exhortació de l’autoajuda, la freda exposició de dades i fets dels estudis històrics i de les anàlisis sociològiques, i l’amenitat, la vivor i la riquesa de detalls de la narrativa de ficció.

L’altre repte era construir una figura protagonista que no semblés un ratolinet de laboratori. Que tingués la vaguetat abstracta i il·lustrativa que caracteritza els arquetips i l’individualisme particular i intransferible propi dels personatges de ficció. Hamid se’n surt també amb escreix. Així, el lector descobreix el funcionament d’una societat i d’un tipus humà específic però, alhora, se sent interpel·lat humanament per les ambicions, els dilemes i els conflictes del protagonista.

Intel·ligent, brutal i commovedora, Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent també és una tendríssima apologia de l’amor, imprescindible per lluitar contra el temps que passa i les adversitats d’una vida injusta.

http://periscopi.cat/antipoda/item/com-fer-se-fastigosament-ric-a-l-asia-emergent

Peus de fang

PeusDeFangmitjana

Per Jordi Casas Salvador
Peus de fang, mans de poeta

Consolidat com un dels poetes catalans més reconeguts amb quatre llibres de poesia al sasrró, i després d’emprendre un canvi de gènere amb els relats de Les tombes buides ( premi de narrativa Món Rural), Marc Masdeu ens presenta aquesta primavera la seva primera novel·la, Peus de fang.

Sense ser una novel·la històrica,té com a rerefons la Guerra Civil, un escenari en el qual un reguitzell de personatges vertebren una història coral ambientada en una vila rural catalana, on esclaten els conflictes familiars, la passió, les perversions, el misteri i “els secrets de família i de convent”. Adam és un jove que després d’anar a parar al camp de refugiats d’Argelers s’allista a la legió estrangera i és enviat a l’Àfrica i a Indoxina. En els confins de la terra viurà la fatalitat, la devastació i la por en essència, ” que desapareix quan no queda esperança”. Masdeu barreja dos mons, la realitat –amb l’odissea d’Adam com a legionari– i la ficció –les vivències al petit poble, on Donya Emília s’aferra a la vida teixint un jersei amb l’esperança que algun dia abrigui Adam–. Amb la imatge de Donya Emília teixint i esperant com a eix principal, que destil·la reminiscències del mite de Penèlope i Ulisses, l’autor debana els fils que turmenten tots els personatges: la desesperança, el silenci, la mort, la venjança, la culpabilitat i la impossibilitat de lluitar contra el fat. Cada paraula s’esfilagarsa. Narra suggerint i suggereix narrant. Precisament, la metàfora dels “peus de fang” impregna la vida d’Adam i de Donya Emília, que s’aferren a la inèrcia del caminar d’uns peus enfangats, inconsistents i dèbils dins del llot com a única eina per tirar endavant sense deixar d’arrossegar-se.Si llegim l’obra amb cura –cal fer-ho– podrem intuir força evocacions literàries, i ben segur que n’afloren de noves rellegint-la. L’Odissea d’Homer no és l’única picada d’ullet de Masdeu a la tragèdia grega; en trobem una altra, per exemple, quan Donya Emília pren consciència que no es pot esmunyir de la fatalitat del destí. Ben significativa és també la connexió que estableix amb la Bíblia començant la història tal com va començar l’espècie humana: el primer capítol és dedicat a Adam –el protagonista pren el nom del primer home que segons el Gènesi va ser creat per Déu, precisament, amb fang–, i el segon, a Eva. Encara més, a tocar del final, Adam, repetint el seu nom tres cops en un moment crucial, ens evoca la màgia del número tres, un dels leitmotiv de Gustave Flaubert a Tres contes. Tot i que l’estructura narrativa de l’obra ens arriba en certa manera enrevessada –potser perquè l’autor no ha volgut o no ha pogut desfer-se del seu jo poeta, que parteix de l’abstracció a l’hora de crear–, Masdeu construeix amb enginy un cub de Rubik de dos colors en què cada color és un món, el de la realitat i el de la ficció, i cada peça, un personatge. Amb unes mans que deixen en la prosa l’empremta inequívoca de la poesia i que la doten d’una riquesa extraordinària i un caràcter punyent, l’autor va girant el trencaclosques pas a pas fins que resol la percepció encriptada de la història amb un últim moviment sorprenent: la revelació de l’existència d’un protagonista trampa. L’eclosió d’un mosaic perfecte.

Un viatge a l’Índia

UN VIATGE A LINDIA baixa

Que torni l’àpica (i ho arrasi tot)
Per: Marina Espasa (diari ARA)

Gonçalo M. Tavares és un “jove prodigi” de la literatura portuguesa: nascut el 1970 a Luanda (Angola), ha publicat una vintena llarga de llibres, ha guanyat infinitud de premis literaris a Portugal i a tot el món i la crítica d’arreu l’assenyala com un gran talent. La submarina editorial Edicions del Periscopi és la primera a casa nostra que el tradueix al català i ens presenta aquest llibre insòlit i magnífic que és Un viatge a l’Índia . Insòlit i atrevit perquè es tracta d’un llarguíssim poema narratiu de 1.102 estrofes agrupades en deu cants. Per entendre’ns, una posada al dia de l’obra fundacional de la literatura portuguesa Els Lusíades ,de Luis Vaz de Camoes. El pare de les lletres portugueses, fascinat amb els viatges de Vasco da Gama, va decidir recuperar l’alè èpic de la poesia narrativa clàssica i aplicar-lo a la descripció d’un món que aleshores era modern.

Tavares, sense por i sense mandra, fa el mateix amb el nostre benvolgut segle XXI. El viatge que descriu, entre Lisboa i l’Índia, és el propi d’un món a la deriva: el viatger, un tal Bloom (com el protagonista de l’ Ulisses de Joyce: ser portuguès obliga a ser anglòfil), no aconsegueix cap dels objectius que s’havia marcat en marxar, ni adquirir saviesa ni venjar una mort. El pelegrinatge que fa fins a un savi hindú, en lloc d’eixamplar-li l’ànima, l’envileix una mica més.

Londres, París, Viena i el continent indi són llocs plens de lladres, prostitutes, assassins i estafadors, les ciutats estan malaltes i els diners ho han corromput tot: viatjar pel món pasteuritzat del segle XXI ha perdut la capacitat de meravellar-nos. El text és a la vegada poderós i irònic: “Els humans són massa joves o massa / vells: ningú no aconsegueix ser contemporani”.

Si no els fa vergonya, llegeixin-lo en veu alta: és la manera que adquireixi tot el sentit. L’obertura del llibre és, senzillament, espectacular. Com si s’estigués anunciant l’ Odissea homèrica o la Chanson de Roland , la veu narrativa, amb un ritme i una eufonia perfectes i hipnòtics, que en català funcionen tan bé gràcies a la gran feina del traductor Pere Comellas, els atraparà des del primer vers. Llegir epopeia narrativa ens connecta amb un passat remot que, tot i els esforços que fa el món contemporani per esborrar, encara duem impregnat sota la pell: els nostres avantpassats van fer-se homes mitjançant la paraula, tot explicant les aventures d’un passat que, degudament modificat a base de ritme i èpica, es va convertir en la música que necessitem els esclaus per continuar recollint el cotó que hi ha a l’altra banda de la pantalla de plasma.

Un llibre refulgent i il·luminador

Tot escriptor brega amb idees, amb personatges i amb trames, a més de treballar una llengua tan bé com pot, però el que li roba les hores de son és trobar el to adequat per a la història que vol explicar. No és una qüestió de gustos: si no encerta el to, l’obra serà un fracàs. Si el troba, en canvi, com passa en aquest viatge al·lucinant i homèric, la conjunció entre fons i forma fa que el fons refulgeixi i il·lumini la vida dels lectors: “Els grans discursos només es fan / quan la multitud és excel·lent, / i un vers perfecte depèn molt / de l’ansietat que el paper posa a disposició”. La intuïció de Gonçalo M. Tavares és que el món d’avui, desorientat i ferit de mort, és a punt per tornar a l’èpica. Com feien els joglars medievals abans de començar a recitar a les places de les ciutadelles, Tavares crida ” Oyez, seigneurs! “: escolteu, senyors d’un món en runes, la història d’aquest antiheroi, d’aquest miserable que ja no és ni un home, perquè és la vostra, d’història. ¿Se l’escoltaran, la veu d’un portuguès, els grans senyors del nord?

http://periscopi.cat/antipoda/item/un-viatge-a-l-india

Matèria primera

FauserMitjana
Per Marina Espasa
Mort accidental d’un escriptor

“Eren tots iguals: comunistes, nazis, els pares, l’Església, la crítica literària, el suplement cultural, la lluita revolucionària, la RAF, el capital, la tele, el Club Voltaire, Mao, Trotski. Tots compartien una mateixa concepció del món, sabien per on calia tirar, havien monopolitzat la consciència, l’amor i la felicitat humana”. No cal dir que som a la dècada dels setanta. Sí que cal explicar que, en lloc de ser a París o a Londres, o en algun bar amb nom de clàssic italià, som a Frankfurt, una ciutat amb menys glamur que el famós entrepà de salsitxa però que també té dret, com qualsevol altre lloc, a rebre la declaració d’amor d’un escriptor que hi ha nascut. I a fe que si mai es veuen atrapats en aquesta ciutat (i si no és que pertanyen a l’entranyable comunitat dels que treballen al voltant del llibre no hi haurien de caure mai), en aquest cas improbable, doncs, haver llegit Matèria primera els permetrà veure una ciutat grisa i anodina amb uns altres ulls: els d’algú que, més que viure la vida, l’esgarrapava.

Jörg Fauser (Bad Schwalbach, 1944 – Munic, 1987) era un escriptor fins ara inèdit en català i molt poc traduït en castellà. A Alemanya va ser sempre un outsider , i no ha estat fins fa pocs anys que un documental i l’edició de la seva obra completa l’han posat de moda. Potser són aquests temps tan incerts i tallants que ens ha tocat viure que fan que les seves afirmacions ressonin: “Actualment no escric literatura, però m’immunitzo contra alguna de les seves variants”, diu el protagonista, un tal Harry Gelb, que pul·lula per les comunes hippies d’Istanbul i de Frankfurt amb una actitud que oscil·la entre la il·lusió absoluta i l’escepticisme: si no fos alemany, diríem que té una actitud típicament catalana, entre l’interès sincer i la sornegueria.

O això és mèrit de la traducció, que també pot ser. Fa morir de riure veure’l actuar enmig d’una orgia d’anarquistes punks com si fos en un saló de ball noucentista. Això sí, flirteja amb totes les drogues existents i amb totes les noies que pot, però no perd mai de vista que vol ser escriptor. “I evidentment llegia Graham Greene: allò sí que era narrar, a casa nostra ningú li arribava ni a la sola de la sabata, quina llauna, que soporífers els novel·listes alemanys en comparació: tot el sant dia amb les ocasions perdudes, i ho feien passar per una obsessió”.

Literatura crua

Com Charles Bukowski, com Roberto Bolaño, Fauser defensa una literatura feta a partir de material en cru: aquests protagonistes que salten d’una feineta miserable a l’altra, que fan de vigilants nocturns o d’empaquetadors de llibres mentre el cervell els va a mil per hora i la mà salta de l’ampolla (o de la xeringa) a les tecles de la màquina d’escriure. Que sembla que només visquin per a la literatura, i de fet no aconsegueixen dur unes vides personals gaire satisfactòries, perquè al que estan enganxats és a la vida, i el que volen és escriure llibres que estiguin vius i no morts. I per això es queixen (“La novel·la tradicional simplement no servia per a allò que jo volia descriure”), pateixen i a vegades van una mica més enllà que els seus contemporanis, perquè agafen camins no fressats. Com deia la Janis Joplin que el Harry Gelb escolta mentre fa l’amor: “ Freedom’s just another word for nothin’ left to lose ”.

I, de sobte, l’imprevist: una nit del 1987, mentre tornava a casa després de celebrar el seu aniversari, Jörg Fauser va morir atropellat per un camió. Tenia només 43 anys. Quin final més adequat literàriament per a un autor marginal. Quin desastre: fa venir ganes de demanar un brindis per ell, en qualsevol bar, qualsevol nit.

Job. Història d’un home senzill

Per Josep M. Muñoz.coberta_job2.qxd
Mendel Singer és un jueu pietós i senzill que ensenya les escriptures en una petita ciutat russa a principi del segle xx. La seva vida es veu condicionada per un matrimoni sense amor i pel naixement del seu fill petit, invàlid. Els dos fills grans són cridats a fer el servei militar; Jonas s’apunta a l’exèrcit rus però Schemariah deserta i se’n va a Amèrica, deixant Mendel Singer amb la seva dona, una filla promíscua i el fill esguerrat.

Anys després, la família és encoratjada a emigrar a Amèrica per Schemariah, que s’ha obert camí a Nova York. Dividit entre la responsabilitat cap al petit Menuchim i la possibilitat d’una vida millor, Mendel decideix emigrar, deixant enrere el fill petit. Tanmateix, a Amèrica l’esperen nous desafiaments i, mentre creix el seu patiment personal, la seva fe en Déu, com la del patriarca bíblic Job, és severament posada a prova.

Lirisme, vigor i precisió caracteritzen aquest llibre que ara L’Avenç recupera en la traducció de Judith Vilar i que va significar la consagració literària de Joseph Roth (Brody, avui Ucraïna, 1894-París, 1939), un dels més grans escriptors centreeuropeus del segle xx. D’origen jueu i cultura alemanya, en acabar la I Guerra Mundial, en què va servir com a voluntari a l’exèrcit austríac, es va consagrar com a periodista.

Corresponsal del Frankfurterz Zeitung, va viatjar per tot Europa. El 1933, a causa de l’ascens dels nazis, va acabar refugiant-se a París, on va morir, alcoholitzat. Inicialment simpatitzant del socialisme, les experiències de l’URSS i del nazisme el van decantar cap a la reivindicació de la monarquia austrohongaresa, que considerava l’única forma d’estat viable, tot i criticar-ne la decadència a La Marxa de Radetzky (1932).

Publicat el 1930, Job és el primer èxit editorial de l’autor i un dels seus llibres clau sobre el món dels jueus.

Més informació sobre el llibre aquí: http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/Els-Llibres-de-L-Avenc/8/Job.-Historia-d-un-home-senzill

Ressenyes aparegudes sobre el llibre: http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/Els-Llibres-de-L-Avenc/Que-han-dit-dels-nostres-llibres/Job-historia-d-un-home-senzill.-Joseph-Roth.-2012