Peus de fang

PeusDeFangmitjana

Per Jordi Casas Salvador
Peus de fang, mans de poeta

Consolidat com un dels poetes catalans més reconeguts amb quatre llibres de poesia al sasrró, i després d’emprendre un canvi de gènere amb els relats de Les tombes buides ( premi de narrativa Món Rural), Marc Masdeu ens presenta aquesta primavera la seva primera novel·la, Peus de fang.

Sense ser una novel·la històrica,té com a rerefons la Guerra Civil, un escenari en el qual un reguitzell de personatges vertebren una història coral ambientada en una vila rural catalana, on esclaten els conflictes familiars, la passió, les perversions, el misteri i “els secrets de família i de convent”. Adam és un jove que després d’anar a parar al camp de refugiats d’Argelers s’allista a la legió estrangera i és enviat a l’Àfrica i a Indoxina. En els confins de la terra viurà la fatalitat, la devastació i la por en essència, ” que desapareix quan no queda esperança”. Masdeu barreja dos mons, la realitat –amb l’odissea d’Adam com a legionari– i la ficció –les vivències al petit poble, on Donya Emília s’aferra a la vida teixint un jersei amb l’esperança que algun dia abrigui Adam–. Amb la imatge de Donya Emília teixint i esperant com a eix principal, que destil·la reminiscències del mite de Penèlope i Ulisses, l’autor debana els fils que turmenten tots els personatges: la desesperança, el silenci, la mort, la venjança, la culpabilitat i la impossibilitat de lluitar contra el fat. Cada paraula s’esfilagarsa. Narra suggerint i suggereix narrant. Precisament, la metàfora dels “peus de fang” impregna la vida d’Adam i de Donya Emília, que s’aferren a la inèrcia del caminar d’uns peus enfangats, inconsistents i dèbils dins del llot com a única eina per tirar endavant sense deixar d’arrossegar-se.Si llegim l’obra amb cura –cal fer-ho– podrem intuir força evocacions literàries, i ben segur que n’afloren de noves rellegint-la. L’Odissea d’Homer no és l’única picada d’ullet de Masdeu a la tragèdia grega; en trobem una altra, per exemple, quan Donya Emília pren consciència que no es pot esmunyir de la fatalitat del destí. Ben significativa és també la connexió que estableix amb la Bíblia començant la història tal com va començar l’espècie humana: el primer capítol és dedicat a Adam –el protagonista pren el nom del primer home que segons el Gènesi va ser creat per Déu, precisament, amb fang–, i el segon, a Eva. Encara més, a tocar del final, Adam, repetint el seu nom tres cops en un moment crucial, ens evoca la màgia del número tres, un dels leitmotiv de Gustave Flaubert a Tres contes. Tot i que l’estructura narrativa de l’obra ens arriba en certa manera enrevessada –potser perquè l’autor no ha volgut o no ha pogut desfer-se del seu jo poeta, que parteix de l’abstracció a l’hora de crear–, Masdeu construeix amb enginy un cub de Rubik de dos colors en què cada color és un món, el de la realitat i el de la ficció, i cada peça, un personatge. Amb unes mans que deixen en la prosa l’empremta inequívoca de la poesia i que la doten d’una riquesa extraordinària i un caràcter punyent, l’autor va girant el trencaclosques pas a pas fins que resol la percepció encriptada de la història amb un últim moviment sorprenent: la revelació de l’existència d’un protagonista trampa. L’eclosió d’un mosaic perfecte.

Matèria primera

FauserMitjana
Per Marina Espasa
Mort accidental d’un escriptor

“Eren tots iguals: comunistes, nazis, els pares, l’Església, la crítica literària, el suplement cultural, la lluita revolucionària, la RAF, el capital, la tele, el Club Voltaire, Mao, Trotski. Tots compartien una mateixa concepció del món, sabien per on calia tirar, havien monopolitzat la consciència, l’amor i la felicitat humana”. No cal dir que som a la dècada dels setanta. Sí que cal explicar que, en lloc de ser a París o a Londres, o en algun bar amb nom de clàssic italià, som a Frankfurt, una ciutat amb menys glamur que el famós entrepà de salsitxa però que també té dret, com qualsevol altre lloc, a rebre la declaració d’amor d’un escriptor que hi ha nascut. I a fe que si mai es veuen atrapats en aquesta ciutat (i si no és que pertanyen a l’entranyable comunitat dels que treballen al voltant del llibre no hi haurien de caure mai), en aquest cas improbable, doncs, haver llegit Matèria primera els permetrà veure una ciutat grisa i anodina amb uns altres ulls: els d’algú que, més que viure la vida, l’esgarrapava.

Jörg Fauser (Bad Schwalbach, 1944 – Munic, 1987) era un escriptor fins ara inèdit en català i molt poc traduït en castellà. A Alemanya va ser sempre un outsider , i no ha estat fins fa pocs anys que un documental i l’edició de la seva obra completa l’han posat de moda. Potser són aquests temps tan incerts i tallants que ens ha tocat viure que fan que les seves afirmacions ressonin: “Actualment no escric literatura, però m’immunitzo contra alguna de les seves variants”, diu el protagonista, un tal Harry Gelb, que pul·lula per les comunes hippies d’Istanbul i de Frankfurt amb una actitud que oscil·la entre la il·lusió absoluta i l’escepticisme: si no fos alemany, diríem que té una actitud típicament catalana, entre l’interès sincer i la sornegueria.

O això és mèrit de la traducció, que també pot ser. Fa morir de riure veure’l actuar enmig d’una orgia d’anarquistes punks com si fos en un saló de ball noucentista. Això sí, flirteja amb totes les drogues existents i amb totes les noies que pot, però no perd mai de vista que vol ser escriptor. “I evidentment llegia Graham Greene: allò sí que era narrar, a casa nostra ningú li arribava ni a la sola de la sabata, quina llauna, que soporífers els novel·listes alemanys en comparació: tot el sant dia amb les ocasions perdudes, i ho feien passar per una obsessió”.

Literatura crua

Com Charles Bukowski, com Roberto Bolaño, Fauser defensa una literatura feta a partir de material en cru: aquests protagonistes que salten d’una feineta miserable a l’altra, que fan de vigilants nocturns o d’empaquetadors de llibres mentre el cervell els va a mil per hora i la mà salta de l’ampolla (o de la xeringa) a les tecles de la màquina d’escriure. Que sembla que només visquin per a la literatura, i de fet no aconsegueixen dur unes vides personals gaire satisfactòries, perquè al que estan enganxats és a la vida, i el que volen és escriure llibres que estiguin vius i no morts. I per això es queixen (“La novel·la tradicional simplement no servia per a allò que jo volia descriure”), pateixen i a vegades van una mica més enllà que els seus contemporanis, perquè agafen camins no fressats. Com deia la Janis Joplin que el Harry Gelb escolta mentre fa l’amor: “ Freedom’s just another word for nothin’ left to lose ”.

I, de sobte, l’imprevist: una nit del 1987, mentre tornava a casa després de celebrar el seu aniversari, Jörg Fauser va morir atropellat per un camió. Tenia només 43 anys. Quin final més adequat literàriament per a un autor marginal. Quin desastre: fa venir ganes de demanar un brindis per ell, en qualsevol bar, qualsevol nit.

Paper de vidre, una nova polida.

Per Jordi Puntí.

Arriba el Sant Jordi i des de fa un mes el món editorial viu en plena taquicàrdia de novetats. Contra aquesta pressa, ara mateix un bon antídot pot ser la lectura de Paper de vidre. Una nova polida (Labreu edicions), una antologia polifònica coordinada per Guillem Miralles iTina Vallès. Paper de vidre és una revista literària, de format digital, que va fundar-se fa 10 anys (www.paperdevidre.net). Amb el temps s’ha consolidat com a espai de diàleg creatiu a partir de «discursos, pretextos i textos».

La cosa va així: en lloc de buscar col·laboradors fixos, s’estimen més proposar temes, entrevistes, reptes literaris, i demanar als amics, coneguts i saludats que hi participin, si en tenen ganes. Així, des de l’individualisme, s’acaba creant un cor de veus que sovint dóna pistes sobre l’estat de la cultura catalana actual.

LABREUL’antologia que ara es publica en paper fa exactament això: obre debats en territoris com el de la literatura, el periodisme o la música. El gruix del volum el formen una sèrie d’entrevistes a fons amb gent com Núria Folch, Biel Mesquida, Josep M. Espinàs o Joan Miquel Oliver. Entremig hi ha textos sobre la literatura de Joan Sales i de Mercè Rodoreda, sobre «la cuina de l’escriptura periodística» o sobre Santiago Rusiñol, entre d’altres.

No és, per tant, un llibre per llegir-lo d’una tirada, sinó per anar freqüentant a estones i descobrir-li els cops amagats. A mi, per exemple, m’ha divertit la idea de reescriure en cinc línies les grans obres de la literatura -n’hi ha uns 60 exemples.

Un altre moment revelador, que potser caldria repetir amb altres autors, és l’enquesta entre escriptors joves sobre la seva relació amb l’obra de Rodoreda. Hi ha opinions per a tot, des de l’amor-odi (Anna Carreras) fins a l’anàlisi estètica (Borja Bagunyà) o la sensació d’empatx (Gerard Guix).

Un bon resum de l’esperit obert de la revista Paper de vidre podria ser la intervenció feliç deMartí Sales, que troba una filiació musical entre la Cecília C d’El carrer de les camèlies i l’atmosfera d’aquella cançó tèrbola de PJ Harvey que es diu Down by the water.
Jordi Puntí , El Periódico, Dissabte, 20 d’abril del 2013.