El dia de l’incident

El dia de l’incident d’Isidre Grau. El guardonat escriptor vallesà, Isidre Grau, acaba de publicar El dia de l’incident, un recull de tretze relats sobre els fets imprevistos que ens capgiren la quotidianitat. http://www.editorialmeteora.com/libro/el-dia-de-l-incident/168 L’autor recupera la primera plana literària amb un … Continua llegint

La paraula encesa

Per Isabel Monsó (Viena Edicions).

Aquest país és curiós per moltes coses, però una de les que em continua sorprenent (potser perquè hi topo molt sovint) és que la proporció entre la gent que llegeix  poesia i la gent que intenta practicar-la no sembla lògica. Hi ha centenars de poetes que envien originals, que es presenten a premis, que volen publicar… i, en canvi, les vendes de llibres de poesia, fins i tot d’autors reconeguts (llevat d’escassíssimes excepcions), són extraordinàriament minses; tant, que gairebé fa vergonya.

Paraula encesa coberta

Potser per intentar equilibrar la balança, ara fa un parell d’anys vam parlar amb Pere Ballart i Jordi Julià, tots dos professors de la UAB i apassionats lectors i crítics de poesia, sobre la possibilitat de fer una antologia de poesia catalana dels últims cent anys, una empresa titànica en què han invertit una quantitat d’hores incomptables i per la qual (em temo) s’han guanyat l’enemistat d’alguns poetes i, per acabar-ho d’arrodonir, molt probablement mai no arribaran a percebre una retribució justa considerant l’esforç que hi han esmerçat. El resultat és Paraula encesa (http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=818), un volum que aplega 300 poemes escrits per 150 autors d’arreu dels Països Catalans i, sobretot, un mosaic riquíssim de la diversitat del patrimoni poètic de la nostra llengua. I una obra de referència, de consulta i de capçalera per a qualsevol persona que tingui interès per la poesia i sensibilitat per la llengua, i sobretot per als milers de docents d’aquest país que tenen la responsabilitat de transmetre aquest llegat i que massa sovint se’ls acaba la corda quan arriben a «La vaca cega».

Podria afegir que la crítica n’ha fet grans elogis (a continuació trobareu alguns dels links més destacables, així com una entrevista), però el gran repte és arribar a les escoles i instituts, i també als que, esgarrapant hores a la família i al lleure, s’asseuen davant del full en blanc per parlar de les grans experiències de la vida sense considerar que molts d’altres ja ho han fet abans que ells. I a més alguns ho han fet extraordinàriament bé.

Ressenya d’Albert Ventura a El Singular Digital:

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/02/paraula_encesa_92619.php

Ressenya d’Enric Balaguer a Vilaweb: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/237662

Entrevista dels autors al programa «L’última troballa», dirigit per Jordi Llavina (30 m.): http://www.xiptv.cat/l-ultima-troballa/capitol/pere-ballart-i-jordi-julia

 

Nocturn de Sant Felip Neri

Per Maria Dolors Sàrries.
Sebastià Bennasar ens confirma que travessa una època d’una activitat literària prolífica i que, amb aquesta nova obra, situada al cor de la Barcelona vella, aconsegueix de superar els propis límits de la seva narrativa, sempre inquieta i vigorosa. Amb Nocturn de Sant Felip Neri, Bennasar ens fa un retrat cru i minuciós d’una Barcelona que malda per ser digna del seu passat i es veu atrapada en el seu present.

NocturnStFelipNeri10cm

També ens submergeix en l’agermanament històric de Catalunya amb Sarajevo i en la lluita de tanta gent anònima per a la qual arribar a l’endemà ja és una gran heroïcitat. L’obra és també un gran homenatge als llibres i a la història de la cultura, fonaments d’una civilització que cal salvar de les urpes de l’ambició i la cobdícia.
Lluís Llort ha dit, dit al PUNT/AVUI “A l’obra toca molts temes, si bé els principals són la guerra i les seves conseqüències, Barcelona (passat i present) i dues històries d’amor: una de peculiar entre una dona i un home i una de més genèrica: l’amor pels llibres“.
Anna Maria Villalonga, al seu blog “El fil d’Ariadna II”, ens diu: “Sebastià Bennasar (Palma de Mallorca, 1976) construeix una novel·la intensa i lluminosa allunyada dels seus darrers registres, més vinculats al gènere negre. Una ficció ambiciosa i treballada, que brolla directament de la ploma d’algú que s’hi ha deixat més que la pell ˗segurament la pell i l’ànima˗ en cada paraula.
Clara Bertran, una noia cega d’una antiga família de l’aristocràcia barcelonina, encarrega a Carles, un escriptor que malviu de la literatura, la redacció d’un llibre, tan curiós com intrigant, sobre un músic de carrer.

Dins els murs d’un casalot medieval de la plaça de Sant Felip Neri, les vides de Clara i Carles, juntament amb la de Franz, el violinista captaire provinent de Sarajevo del qual Clara vol saber la història, s’aniran relligant en un text que és un crit enrabiat de lluita davant les terribles dificultats que algunes persones han de superar senzillament per continuar vivint.

Nocturn de Sant Felip Neri és alhora un retrat crític i lúcid de la ciutat de Barcelona actual i la seva història, una crònica punyent de la tragèdia dels Balcans i una condemna absoluta a qualsevol mena de guerra, passada o per venir.

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=C91lwvge6B8

Galtes de perdiu

Per Roger Costa-Pau, El Punt Avui.

El 1993, el poeta Albert Roig va publicar una antologia a l’editorial Montflorit que va titular, amb tota la seva diguem-ne potència tortosina, L’orgull de ser pocs. Allí hi apareixien una bona colla de bons poetes de la terra, entre els quals Andreu Subirats (Tortosa, 1968), que en aquell moment encara no tenia cap llibre al carrer. Un dels poemes era “A bell ull, l’horta estesa, la feresa”, i pertanyia a un volum titulat Les galtes de perdiu. En el volum que teniu a les mans s’hi recull aquest llibre esmentat i quatre més –Ull entorn, On vas a peu, Les galtes de perdiu, Diwan d’Abu-Bakr i A pams–, escrits, dits, recitats i reescrits durant més de vint-i-cinc anys. Poesia de foc lent, lentíssim, que ensenya a cor obert els seus matisos de progressió de la joventut cap a la maduresa. I no cal jurar, en aquest sentit, que el de Subirats és un dels pocs casos, en aquest país de vegades tan escarransit, en què ha prevalgut de totes totes l’obra –l’obra en majúscules– per damunt d’aquesta cosa tan cobejada que és la confecció mil·limètrica de la carrera literària, la sempre menyspreable batalla per aconseguir guanyar la cursa de torn i la supeditació a la dinàmica d’anar acumulant faixes, guardons i estatuetes de premis a l’estanteria de sobre el capçal del llit.galtesperweb1-203x300

L’aparició de Galtes de perdiu és una boníssima notícia, doncs, no només per a la literatura, per a la poesia i per als que en són lectors, sinó també per al que podríem dir-ne la constatació que aquesta manera de fer de què parlàvem i que s’ha anat imposant com a flagrant i com l’única possible doncs és tan poc universal i tan desnerida com el fet de posar-se unes espardenyes d’espart un dia de pluja insistent… En efecte: “La carn vol carn, / l’ànima, / carn i peix, / i molta fruita.” O encara més coses sobre això: “Per ballar amb hipocresia / ens podem posar disfressa / entrar al ball sense cap fressa / i del braç de covardia / intentar fer viure el dia / aparentar sempre la pressa / creure amb bellesa confessa / i encertar sempre la tria.”
La poesia d’Andreu Subirats té un component fort d’oralitat. Però cal entendre bé les coses: no es tracta d’una poesia feta o escrita únicament i exclusivament per ser dita, que també, sinó de tota una altra cosa. Podria semblar mal dit, però la de Subirats és una poesia fent-se, dient-se, sentint-se, parlant-se, commutant-se, escoltant-se i vivint-se de manera constant. En tindreu una prova tan sols llegint uns pocs versos del llibre Ull entorn, el seu primer volum publicat, perquè el poeta l’ha anat polint i retocant des de la seva primera escriptura. És un dels immensos avantatges de la no precipitació, com també del sentit de la construcció en moviment.
El poeta diu la realitat que furga, no només la que veu; el seu paisatge és un paisatge amb arrels, decididament viscut, per això també pot satiritzar-lo, si s’escau… Amb l’arma esplèndida de la llengua, “buscant l’essència lèxica”, el poeta pot ser alhora juganer, sarcàstic, estupefaent i rebel. Doncs sí: aquestes Galtes de perdiu podrien ben ser com un avalot que ara ve fiblant.

 

Fitxa del llibre

Plens de vida

Per  a Núvol.

Llegir la traducció que signa Martí Sales amb Plens de vida de John Fante (recentment publicat per Edicions de 1984 en una onada de títols intensos i formidables) és una activitat que t’omple, en efecte, de vida, però més que això, de ganes de viure, de gaudir l’existència fins a les màximes conseqüències. Sí. És aquí on de veres es reinstaura el valor de la literatura com a homenatge a l’ànima, a l’ésser humà i a tot el que l’envolta com una gran celebració.

I és que Plens de vida de John Fante és emoció pura, vivència extrema, sinceritat portentosa. Ja a la magnífica presentació que ens varen regalar Kiko Amat, Martí Sales i Blancallum Vidal a la Llibreria Taifa fa poques setmanes va ser un compendi de bones vibracions, però sobretot de descobriments. Fante en català sona molt però molt bé. Això no podia ser de cap altra manera amb Martí Sales, el nostre home del Renaixement Actual (capaç de ser bon escriptor, bon crític, bon traductor i bon organitzador de tot tipus d’events multitudinaris), ja que està acostumat a presentar-nos volums que s’incrusten a la nostra ànima i a les nostres vísceres: sols fa falta pensar en el també recent Bressol de gat de Kurt Vonnegut a l’editorial Males Herbes, o recordar la traducció que ja va parir del mític Fut de Jim Dodge, també apareguda a Edicions de 1984 fa uns quants anys tot despertant les nostres passions més encomanadisses. Pell de gallina. O, millor, pell d’ànec! Si l’obra de Fante en ella mateixa, en totes les seves facetes desmembrades, ja és un cant a la vida, només fa falta llegir les paraules que li dedica l’incommensurable Charles Bukowski sobre què significa per a ell la literatura de Fante com a persona i com a autor, doncs la traducció que fa Martí Sales fa que aquesta sinfonia soni encara millor.

FM104PlensdevidaPerò de què parla Plens de vida? Per què us hi heu d’acostar? Val tant la pena? Doncs sí, perquèPlens de vida, en efecte, parla DE LA VIDA, però no de la vida i ja està, sinó de LA VIDA en majúscules. I repetirem la paraula VIDA i PLE i PLENÍSSIMS totes les vegades que facin falta sense tenir por perquè no hem de tenir por. No és un joc de paraules. És important. I és que John Fante és feliç. La seva dona, la Joyce, està prenyada, ell va cobrant cada setmana els seus txecs dels estudis de Hollywood pels guions que va escrivint, la gent comença a parlar bastant bé dels seus llibres, s’ha comprat una bona casa a Los Angeles… Sí. Sembla que finalment la vida somriu a John Fante després d’haver-li fet passar canutes durant segons quines èpoques. Fins que… No tot és tan resplendent. I és aquí quan una sèrie de problemàtiques quotidianes (fascinants, divertides, entranyables) ens faran entrar en una espiral de diversió, de brillantor, de les respostes que ens fan ser dignes de la condició de SER, però sobretot les condicions de SER d’un ésser tan indòmit, tan complex i tan fulgurant com fou John Fante, carro de foc i d’alcohol i de llegenda de la literatura nordamericana. O advertim els dilemes morals quotidians de qualsevol ésser que està batallant el dia a dia per aixecar-se un altre cop. Els dubtes. Les pors. Les grandeses. I serà a partir d’aquí quan descobrirem els avatars als que s’han d’enfrontar totes les dones quan es troben en aquest moment tan portentós (i problemàtic) de l’embaràs; les emocions explosives i descontrolades d’una mare enyoradissa com totes les mares, ja les coneixem; tot el que significa enfrontar-se al bricolatge més extenuant per tal d’evitar catàstrofes casolanes… Reconeixerem aquests situacions, ens hi identifiquem a plena ànima i a ple pulmó, perquè estan escrites amb minuciositat, amb detall, de forma clara i directa i concisa, sense floritures, a la jugular, i perquè estan amarades de bellesa, de poesia, d’humanitat. Ja ho va dir de forma grandiosa Kiko Amat a la presentació i cal recordar-ho, és necessari: dins Fante l’estil ens demostra que l’economia de mitjans, arribar a l’essència de les coses amb pinzellades mínimes com un fuet o com un periscopi, és sempre signe de victòria damunt la pàgina escrita. Perquè John Fante és un mestre de l’escriptura, i descriu la vida, LA SEVA VIDA, que en el fons és exactament LA NOSTRA, amb totes les majestuositats simplíssimes que aquesta representa.

Oh! Quina passada de llibre! Tan emotiu sense ser sentimental ni caricaturesc, tan veraç sense haver de ser estrident, tan autèntic sense voler-ho. John Fante supura qualitat per tots els seus cantons, vessa sang en lloc de tinta, s’hi deixa l’ànima i tot és gaudi, i captura instants únics amb mestria perquè nosaltres ho poguem presenciar i celebrar. Plens de vida és un d’aquests llibres que el pots regalar a tot quisqui perquè tothom estarà encantat de llegir-lo, un triomf assegurat, ho puc ben prometre (a casa nostra ja se’l rifen!). Ara sols podem desitjar que les següents obres de John Fante segueixin apareixent de forma assídua en català dins Edicions de 1984 per tal que l’espera no se’ns faci massa llarga. Mentrestant rellegirem, i seguirem rient, seguirem plorant i patint, seguirem vivint, amarant-nos de John Fante per redescobrir-nos en el nostre dia a dia perpetu. Una victòria de la literatura, en efecte, com a propulsora de meravella. Gràcies, John Fante, per omplir-nos de tanta tantíssima vida! Gràcies! I gràcies a tots els que l’heu fet possible!

Quan cremàvem les fàbriques

Per Gregal.

Fins al segle XIX les filatures i els telers s’havien propulsat amb l’energia que proporcionaven els molins d’aigua, els animals de tir i la força dels treballadors. A finals del XVIII, un revolucionari enginy va subministrar a la indústria un nou tipus d’energia amb una potència impensable fins aleshores: el motor de vapor.

quan-cremavem-les-fabriques-9788494079467

Per poder funcionar, els motors de vapor precisaven de grans quantitats de carbó d’hulla, un combustible escàs i de pèssima qualitat al nostre país i, el poc que s’obtenia, era de pèssima qualitat. El gran productor d’hulla era la Gran Bretanya, país des d’on, amb vaixell, s’exportava als principals ports d’Europa, entre aquests el de Barcelona.

La relativa proximitat de Mataró i la bona comunicació que, gràcies al recentment inaugurat ferrocarril, aquesta ciutat tenia amb el moll de Barcelona van fer que aquesta vila costanera esdevingués un dels nuclis més afavorits per la nova Revolució Industrial. Les antigues fàbriques manufactureres ràpidament es van transformar en grans naus industrials. Aviat s’hi van establir factories noves. Les grans xemeneies creixien com bolets entorn de l’estació. Molta població de la Catalunya interior es va traslladar a la puixant població costanera a la recerca de treball. En poc temps, la ciutat va deixar de ser pagesa, marinera i manufacturera per esdevenir cada cop més industrial. Sorgeix una nova classe social, el proletariat, i unes noves idees, moltes de les quals procedents d’altres països socialment més avançats i revolucionaris.

Aquest ambient de canvi i d’agitació social que es va viure a Mataró durant el segle XIX ha estat un excel·lent caldo de cultiu que l’autor ha sabut aprofitar molt bé per bastir la trama d’aquesta novel·la.

Aquí la fitxa de la novel·la