L’escombra del sistema

Per Aniol Rafel.

Submergits com estem en un tsunami de novetats, informació efímera i lluita aferrissada per una mica de visibilitat, que un llibre arribi a ser notícia i destaqui una mica és molt difícil. Si el llibre en qüestió ha estat publicat per una editorial petita, independent i amb tot just sis mesos de vida passem a parlar d’un miracle. Però potser era justament un miracle el que calia per començar a corregir un greuge històric. Que no es pogués llegir en català un autor com Foster Wallace, considerat un dels narradors contemporanis més importants encara avui, col·locava la nostra llengua a segona divisió. COBERTA LESCOMBRA LLOM OK def.indd“No disposar de cap dels seus títols en català era el símptoma d’una anomalia preocupant”, escrivia Pere Antoni Pons a l’ARA. I heus aquí que un llibre de 600 pàgines que desprèn exuberància narrativa ha aconseguit el que semblava impossible: posar d’acord a mitjans tan diferents com el TeleNotícies i L’Avenç, el diari ARA i el digital NúvolEl Periódico i elVia Llibre del Canal 33, la revista Sonograma i El Punt Avui, per no parlar de webs com Vull un festuc i L’illa dels llibres. Per exemple, diu Vicenç Pagès a L’Avenç que “només tenint traduccions modèliques de llibres com aquests podem aspirar a tenir una literatura plenament contemporània”. Xavier Cortadellas, a El Punt Avui, afegeix que “era una vergonya que en català no tinguéssim cap obra seva fins avui. Però ha valgut la pena esperar només per tenir l’envejable traducció de Ferran Ràfols Gesa, impecablement ben editada per Edicions del Periscopi”. La traducció que signa Ferran Ràfols és, en efecte, modèlica, i hi ha tingut molt a veure, és clar. Ell mateix ho explica al seu blog, La màquina de fer llibres. David Foster Wallace és considerat també una de les veus més crítiques amb l’actual sistema polític i social, i és en aquesta línia que la llibretera Marina Porras diu a El Matí que “amb una violència irònica i un domini absolut de la força narrativa, en fa una anàlisi [del sistema] tant profunda que ja voldrien alguns sociòlegs”. També s’hi refereix Carme Miró a la revistaSonograma quan diu que “Foster Wallace exposa, no sempre de forma directa, les seves preocupacions ètiques, les contradiccions existencials i ho fa com un tornado, seduint el lector amb una força d’incalculable desproporció, provocant rialles sardòniques”. I és que, a més, L’escombra del sistema és ”Exuberant, imprevisible i molt divertida” (Jordi Nopca, diari ARA), un “laberint admirable” de “força huracanada” (Sergi Sánchez, El Periódico), “un cop de puny sobre la taula” (Eudald Espluga, Núvol), “un festival de la intel·ligència” (Vicenç Pagès, L’Avenç). Probablement per tot això el llibre ha estat un dels grans recomanats per llibreries d’arreu del país i avui el lector en català pot gaudir de la narrativa de Foster Wallace en la pròpia llengua. Una vergonya menys.

Moo Pak

Per Laura Huerga.

Moo Pak és el llibre del que tothom parla però que gairebé ningú no coneix. Gabriel Josipovici és el seu autor, totalment desconegut al nostre país però aquesta és una injustícia que no hauria de durar molt. Aquests dies la premsa i el twitter s’han fet ressò de la magnífica traducció de Ferran Ràfols d’aquest escriptor anglès, amb el Premi Núvol de Traducció. Comentaris magnífics a llibres per llegir, elogis sincers (min.36), citacions fora de context, i fins i tot recomanacions que no ho semblen d’un llibre que remou el pensament i l’ànima.

Moo Pak

‘Moo Pak és vida, és literatura, és fantàstic.’ Fe de la llibreria L’espolsada.

‘Una obra plena d’encant i de frases remarcables.’ Joan Carles Girbés i el seu comentari al Diari Levante.

‘El millor que podem fer, sens dubte, amb aquest llibre de Gabriel Josipovici, que “deixa lloc al caos i […] malgrat tot funciona”, (pàg. 162), és capbussar-nos-hi de ple, alliberant-nos per complet de qualsevol mena de suggestió o partit pres, amb aquella fantàstica ingenuïtat infantívola que ens permet descobrir que tot és nou cada dia.’ Xavier Serrahima al racó de la paraula.

‘Hi ha tants llibres bons que es mantinguin inèdits? Doncs potser sí, perquè de tant en tant ens arriba a les mans una autèntica joia.’ És el cas de Moo Pak, de Gabriel Josipovici.
Vicenç Pagès Jordà al Punt Avui.

‘Perquè si a alguna cosa s’assembla Moo Pak és a una simfonia. Com si descobríssim una partitura amagada de Mozart, no podem evitar aixecar el cap un instant i dir: ‘Déu meu, com és que no n’havíem sentit a parlar mai, d’aquest llibre?’ ‘
Marina Espasa, Diari Ara.

També teniu el comentari del propi traductor, Ferran Ràfols al seu blog.

I tota la fitxa del llibre al nostre web.