#LeCtures d’estiu

  Comencem setmana amb bons propòsits… ja sabeu què llegireu aquest estiu? Nosaltres us proposem unes quantes #LeCtures per emportar-vos a la platja, a la muntanya, a la piscina municipal o al terrat de casa. Allà on sigueu, que no … Continua llegint

Orquídies blanques a Central Park

Coberta "Orquídies blanques a Central Park", Jordi Alberí

Per Editorial Gregal

Orquídies blanques a Central Park, Jordi Albertí i Oriol.

Al maig del 2005 els diaris feien públiques les proves documentals segons les quals Enric Marco, fins aleshores president de l’Amical de Mauthausen, no havia estat, en realitat, en cap camp de concentració nazi. Al setembre del 2007 el New York Times destapava que la barcelonina Alicia Esteve Head, promotora d’una organització de supervivents dels atemptats a les Torres Bessones de Nova York, no havia escapat, com afirmava, de les flames i del caos de les explosions dels atemptats de l’11 de setembre de 2001.

En els dos casos els impostors van al·legar raons altruistes per haver falsificat les seves dades personals. Tanmateix, molta gent es va sentir ultratjada i moltes preguntes van quedar sense resposta, suficients per escriure’n una novel·la.

Orquídies blanques a Central Park neix de la reflexió entorn d’aquests fets i de la disparitat d’opinions que van provocar.

No es tracta d’una crònica, sinó d’una invitació al lector a descobrir les paradoxes de la conducta humana, bo i situant els personatges reals en el marc d’una compacta trama de ficció, fent-los partícips −a ells i als lectors− d’una veritable odissea d’amor construïda, pels protagonistes de l’obra, a partir d’un joc perillós de dobles identitats que té per escenari ciutats tan diverses com Barcelona i Madrid, Viena i Berlín, Tòquio i Nova York, i que manté sempre, com a rerefons, la tragèdia dels qui han patit, al llarg de la història, l’envit del terror.

“La reflexió sobre les raons de les mentides, l’experiència genocida de la Segona Guerra Mundial i el terrorisme contemporani, les possibilitats reals de les relacions sentimentals a través del temps, la consciència de pertànyer a un lloc i a diversos. Amb un irrenunciable toc didàctic que a mi em sembla marca de la casa, però també amb força novel.lesca, en Jordi sap fer-nos pensar en el sentit de les nostres accions i les nostres paraules, en les dificultats per organitzar i programar la pròpia existència, en el neguit dels silencis i la meravella de les casualitats.” Retrat de l’artista com a home madur, escrit del professor i crític Gonzalo Pontón per a ser llegit durant la presentació d’Orquídies blanques a Central Park, a Barcelona.

Lluny d’aquí

Per Crims.cat

Lluny d’aquí, de Jaume Benavente.

Un dels trets més destacats del gènere negre actual es la diversitat de temàtiques i enfocaments. Un dels més destacats és l’anomenada “psicologia criminal”, una visió diferent que examina per sobre de tot miratges i realitats humanes. Un dels escriptors més destacats d’aquesta mena de fer dins el gènere negre en català és Jaume Benavente (Barcelona, 1958). Entre els seus títols cal destacar novel·les i dietaris de viatges, però també títols com El quadern de Nicolaas Kleen l’inici d’una sèrie de narrativa negra ambientada a la ciutat d’Amsterdam per una policia holandesa anomenada Marja Batelaar. Ara bé, en aquesta ocasió ens ofereix Lluny d’aquí (núm. 5 de la col·lecció crims.cat), una història on narra la vida de Tomàs Darné, un home que ho ha perdut tot, o gairebé.FrontalLlundaquiBAIXA

“En Tomàs Darné, un d’aquells homes interiorment estripats per culpa de les circumstàncies i que se situa gairebé als extrems de la condició humana. Però ja se sap que quan una cosa no va bé encara pot anar empitjorar: l’estranya mort d’un bon amic del seu pare-amb un futur ben poc aclaridor- el durà, ocasionalment a investigar la possible causa d’una mort plena d’enigmes i de secrets de tota mena, al barri barceloní d’Horta.

http://www.lafinestradigital.com/2013/03/02/lluny-daqui-de-jaume-benavente/

Una novel·la d’intriga i ben diferent que queda lluny de la truculència i que, poc a poc, ens fa partícips d’una angoixa que creix al llarg de les pàgines. Com afirma la crítica Anna Maria Villalonga “la ficció de Benavente resta llunyana a l’agilitat trepidant d’algunes novel·les negres actuals. No hi trobarem aquell típic estil de sèrie televisiva tan explotat darrerament. Fidel al seu tarannà –tal vegada també d’escriptor una mica outsider que intenta comprendre el món sense poder evitar una certa perplexitat-“.

http://alombradelcrim.blogspot.com.es/2013/01/lluny-daqui-de-jaume-benavente.html

Com afirma Sebastià Bennasar un dels trets més remarcables de la novel·la radica en situar l’acció en una zona barcelonina ben poc habitual d’aquesta mena de fer: “atenció, però, la Barcelona que ens mostra Benavente no és la més habitual de les novel·les negres que hi estan ambientades. I és que a Lluny d’aquí les accions primordials se centren en el barri d’Horta i també en el de Sant Andreu, dos barris que no solen aparèixer gaire en la novel·la negra feta a casa nostra i que Benavente retrata a la perfecció.”

http://www.llegirencasdincendi.es/2013/02/benavente-novel·la-negra-barcelonina-sense-renunciar-a-latlantic-lluny-daqui/

Sens dubte, una de les novel·les negres més interessants d’aquests darrers temps on Benavente demostra –un cop més- que es pot fer gènere del bo sense renunciar a un estil propi i ben particular. D’aquí que l’autor ens traslladi al Brasil i a la paradisíaca Madeira. Com a firma el periodista Jordi Benavente ·descriu un paisatge exterior, el barri barceloní d’Horta i el paradisíac de Madeira.”

http://martorellnegre.blogspot.com.es/2013/01/jaume-benavente-sebastia-bennassar-i.html

Com afirma Lluis Llort “Benavente és coherent i podríem dir que tal com viu, escriu, per això el seu estil pausat i de creació d’ambients és fàcil de reconèixer, més si afegim els referents a la cultura portuguesa, constants en la seva obra. En aquesta, la inquietud ens arriba a poc a poc, i ens costa d’identificar, com en un film de David Lynch, i quan sabem què ens neguiteja, ja hem fet tard: ho tenim dins, com el fred”.

http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/616052-de-lhorta-al-bosc-negres.html