#LeCtures d’estiu

  Comencem setmana amb bons propòsits… ja sabeu què llegireu aquest estiu? Nosaltres us proposem unes quantes #LeCtures per emportar-vos a la platja, a la muntanya, a la piscina municipal o al terrat de casa. Allà on sigueu, que no … Continua llegint

Adolphe

Per Josep M. Muñoz

ImageEl nom de fonts del protagonista, Adolphe, com a simple títol –una característica compartida amb altres novel·les romàntiques: Corinne, de Madame de Staël, o René, de Chateaubriand, amb les quals ha estat comparada. Un autor relativament desconegut, amb un nom que sembla anglès, i que és francès, encara que ell és nascut a Suïssa, on els seus avantpassats, hugonots, s’havien refugiat de la persecució religiosa contra els protestants. I alguna indicació vaga: en Joan-Daniel Bezsonoff, a Les meues universitats, quan fa la llista dels llibres que va llegir mentre preparava la khâgne, anota: Adolphe, i diu, només: “un clàssic que cal llegir”. No sé si són prou elements per posar-se a llegir (i enacara menys a traduir!) un llibre com aquest.

Hi ha, és cert, alguna pista addicional: entre un ramellet de citacions ben trobades, de grans autors de la literatura universal, Rodoreda encapçala tres dels capítols d’Aloma (un sol nom com a títol!) amb altres tantes citacions d’Adolf. Citacions, les que ella fa servir i moltes altres, que trobareu repetides aquí i allà, si navegueu una estoneta per la xarxa: una de les que tria la Rodoreda, en la traducció d’Agustí Esclasans publicada per Proa el 1928, és aquesta: “Maleït aquell qui, en els primers moments d’una unió amorosa, no cregui que aquesta unió ha d’ésser eterna”.  Podria haver triat també aquesta: “És una desgràcia espantosa no ser estimat quan estimes; però n’és una de ben gran ser estimat amb passió quan ja no estimes”. L’amor, ai las, ja hi som!

Però si venceu l’aprensió inicial, si sou capaços (no tothom n’és) d’anar més enllà de l’argument, és molt difícil que no us deixeu arrossegar immediatament, com en un remolí, per Adolphe. Per tant, salteu-vos els pròlegs, que heu de llegir al final, com ens aconsellava sempre la Carme Serrallonga, i endinseu-vos en la lectura. El llibre recorre al vell truc del manuscrit trobat: potser és una manera que té l’autor, amb una vida amorosa bastant remoguda, de protegir-se d’una lectura, quan el llibre surt publicat (1816), en clau excessivament biogràfica. Avui ens importa ben poc saber si darrere d’Adolphe hi ha o no la llarga relació, intel·lectual i amorosa, de Constant amb una dona casada, l’escriptora Madame de Staël, que al final sembla que se li feia pesada, o si bé en realitat només vol descriure el seu afer amb una tal Anna Lindsay. Saber-ho, si fos possible, no hi afegeria res.

Adolphe és, en tot cas, una apassionant història d’amor –o, més ben dit, de desamor. En acabar la universitat i mentre acaba la formació que l’ha de portar a una feina predestinada, un noi jove, el tal Adolphe, una mica indolent i potser un pèl cínic, s’instal·la en una petita capital d’un príncep alemany. Allí, gairebé com un joc, conquista una dona deu anys més gran, Ellénor, una polonesa de gran bellesa, amistançada d’un noble local. Relativament aviat, ja hem fet el cim: ja els tenim tots dos ben enamorats. Però ara ve el millor: com en el ciclisme, el més apassionant, i el més perillós, és la baixada. Una baixada en espiral, obsessiva i tot: perquè l’amor, com havia descobert Rodoreda, no és per sempre, no és etern. I aleshores, com desprendre’s, sense fer massa mal, ni prendre’n massa, d’una relació que ja no ens satisfà?

I en aquesta baixada és on hi ha, sobretot, l’interès d’Adolphe, que és una novel·la d’interiors, amb a penes alguna sortida a l’exterior quan el personatge, que s’ofega, surt a agafar aire per tornar-se a capbussar en el capítol posterior. Escrita com una confessió en primera persona, és de fet una novel·la que passa dins el cap del protagonista. L’acció és només la indispensable, els personatges a penes estan dibuixats (com és, físicament, Adolphe? No en sabem res!), els interiors no ens són descrits, no sabem res dels diversos llocs i ciutats, algunes nominades i altres no, per on passa: tota l’atenció se centra en els seus sentiments i pensaments. Per això ha estat vista com un precedent de la novel·la psicològica. I d’aquí també la seva extraordinària modernitat: un editor em deia que, sense el precedent d’Adolphe, no es pot entendre la literatura de Proust. Poca broma.

Una última consideració. “Le style, c’est l’homme même” va escriure el comte de Buffon, el naturalista, i sembla que va repetir André Gide. L’estil de Benjamin Constant, en un francès clàssic, és una delícia: les frases estan impecablement construïdes, i el lector s’ho passa gairebé tan bé com el traductor. Rodoreda deia, segurament sense creure-s’ho del tot, que la literatura són paraules. Després de llegir Constant, haurem de convenir, com a mínim, que la literatura són frases. I és que, efectivament, Adolphe és un clàssic que cal llegir. Indispensablement.

-> Benjamin Constant, Adolphe, Barcelona: L’Avenç, 2013.

Michael Kohlhaas. La rebel·lió de la ciutadania

coberta_Kohlhaas.qxdPer Jaume Creus

Michael Kohlhaas és una novel·la molt significativa. I emblemàtica pel que fa a posar en evidència els jocs del poder i de la justícia. El lector té a les mans la narració del cas, basat en fets històrics, d’una injustícia arbitrària que genera més injustícia. És la màxima que diu que la violència engendra més violència. Si bé el punt de partida és certament una arbitrarietat senyorial, el procés que porta a totes les altres injustícies i violències, tant per part dels alts poders (en les seves diverses branques) com per part del mateix Kohlhaas, és un complex entramat de decisions, que poden ser errònies, malèvoles i també atzaroses, però que, sumades i potenciant-se les unes a les altres, aboquen a un final tràgic, tot i que amb una porta oberta al futur en la darrera frase de la novel·la.

La primera vegada que la vaig llegir em va colpir i, per descomptat, va refermar el meu pensament respecte al paper nefast del poder autoritari envers els súbdits o, en aquella època franquista en què em trobava, directament contra el poble treballador. No diré que em fes més esquerrà políticament, perquè ja n’era, però em confirmava les conviccions. I també en vaig veure la pel·lícula alemanya de Volker Schlöndorff, de finals dels seixanta, passada aquí (ja als setanta) en versió original subtitulada, perquè la feien en un cinema d’Art i Assaig. Com que encara no em dedicava professionalment a la traducció, no puc dir que tan bon punt vaig llegir-la ja vaig tenir desig de traduir-la, com va ser el cas de les Memòries d’Adrià, però sí que se’m va quedar com un pòsit, com un most que envellia al celler del meu imaginari, de la meva pròpia història. Quan al cap de molts anys, ja encetat el segle XXI, vaig tenir l’oportunitat d’editar el que jo volia a l’avui desapareguda Edicions la Guineu, vaig començar prioritzant i traduint escriptors txecs, perquè el txec era la meva darrera llengua incorporada. Però no vaig descuidar la literatura alemanya que llavors tenia més prèdica: Joseph Roth (El pes fals i La Cripta dels Caputxins), i vaig començar a traduir lentament (tot s’ha de dir), per propi plaer i voluntat, el Michael Kohlhaas.

La traducció d’aquesta novel·la no és pas cosa fàcil. L’estil de Kleist amb un gavadal d’oracions compostes que acaben essent immensos paràgrafs, cafits de juxtaposades, coordinades i subordinades de tota mena i pelatge, no et facilita gaire la tasca, ans ben al contrari. Cal desplegar (i molt atentament, perquè, a més a més, en alemany els verbs van al final!) la frase principal per anar-hi penjant totes les altres que inclou, i després replegar-ho tot en un paràgraf literari vàlid i llegible en la llengua d’arribada, mirant de trair el mínim possible l’original. Això no vol dir treure tots els entrebancs i reptes que planteja el text alemany, però sí buscar la millor manera de fer que el lector no es perdi i llenci el llibre, avorrit. Una cosa tenia a favor meu: el meu propi estil literari té tendència al mateix tipus de frase, no amb tanta complexitat, però amb un període tirant a llarg. I això, assumit com a propi, sí que facilitava la feina, me la feia més propera, no era un terreny absolutament desconegut i inhòspit. Algun cop he arribat a pensar si no en deu tenir la culpa precisament la lectura del Michael Kohlhaas en una època en què encara madurava la meva pròpia veu literària. Però com que en l’àmbit poètic he practicat més aviat el poema curt fins a desembocar en l’areny haikai, no ho havia tingut en compte. Ara, revisant la meva prosa per fer-ne finalment un llibre sòlid i exigent, i coincidint amb la publicació d’aquesta novel·la de Kleist, m’he adonat que potser alguna cosa sí que hi ha tingut a veure. I com que des del fons d’algun racó del meu cervell, arrecerat, cobert d’humus, encriptat, si es vol, aquest text em cridava i m’urgia, l’he posat a la llum, per bé que no he estat l’únic.

Ara el lector té la possibilitat d’experimentar, en un sol llibre, i no pas gaire llarg, un cúmul d’emocions, sensacions encontrades i fins sacsejades intel·lectuals, i al mateix temps d’abocar-se al debat judicial, als reptes ideològics, a les interrogacions morals, perquè tot això també hi és. L’ètica, la religió, els poders coactius i els interessos de classe, tot plegat es troba en aquesta magnífica novel·la, posat en una història fascinant, emotiva, dura, però indispensable i altament recomanable per a tot lector, tingui l’edat que tingui. És una lectura de les poques que mai no deixen indiferent, dit sigui amb la més absoluta sinceritat i sense un gram d’intenció publicitària. No us la perdeu, seria un error innecessari.

-> Heinrich von Kleist, Michael Kohlhaas, traducció de Jaume Creus, Barcelona: L’Avenç, 2013.