Noves impressions d’Àfrica

Rousselmitjana

Raymond Roussel

Quan va sorgir el surrealisme, Roussel va ser considerat un possible precedent, i va ser objecte dels elogis d’algunes primeres espases del moviment. Això ha quedat reflectit en els escrits d’aquests autors i artistes, on potser es nota, tanmateix, una certa condescendència. André Breton li dedica, entre altres, l’article “Fronton Virage”, on creu detectar en Roussel al•lusions a la càbala i a l’esoterisme (cosa no gens evident), i un capítol de la seva Anthologie de l’humour noir, on el considera, amb Lautréamont, “el més gran magnetitzador dels temps moderns”, una frase que s’ha fet famosa. Salvador Dalí escriu sobre les Nouvelles Impressions d’Afrique. Philippe Soupault, Robert Desnos, Roger Vitrac, Jean Cocteau, etc. parlen de l’obra de Roussel amb estima. Però aquesta popularitat no satisfà Roussel, que considera els surrealistes quatre eixelebrats. El reconeixement que busca és el de l’acadèmia i el del gran públic.

roussel retrat

Roussel va caient en l’oblit. La situació no canviarà fins al 1963, amb l’aparició de l’estudi Raymond Roussel, de Michel Foucault, que aporta, tanmateix, una visió parcial i esbiaixada de l’autor. Però això revifa de cop l’interès per Roussel. Es reediten les seves obres i se’n parla cada vegada més. Avui Roussel és objecte d’innombrables articles, llibres, estudis universitaris, tesis doctorals i fins d’exposicions, com la que va tenir lloc a Madrid i a O Porto el 2011-2012, i existeix un centre d’estudis que li és dedicat. Es pot dir que ha obtingut finalment la glòria a què aspirava en vida. No del tot, tanmateix, perquè continua essent desconegut per una part molt important del públic lector.
En català trobem traduccions de les seves novel•les: Impressions d’Àfrica (1991, per Annie Bats i Ramon Lladó) i Locus Solus (2012, per Joaquim Sala-Sanahuja). I, a partir d’ara, també del seu poema Noves impressions d’Àfrica.

cortázar roussel

Noves impressions d’Àfrica

El poema s’estructura en quatre cants. Cada cant consta, efectivament, d’una frase principal que fa referència a alguna atracció més o menys turística d’Àfrica, concretament d’Egipte. Aviat, però, a algun mot d’aquesta frase ve a empeltar-s’hi un comentari en forma de parèntesi, que ja no conté res de pròpiament africà. Nous parèntesis van obrint-se que introdueixen noves precisions i comentaris fins a arribar a cinc parèntesis dins dels parèntesis. Més consideracions s’introdueixen en forma de notes a peu de pàgina dins de les quals també hi ha parèntesis iterats. El resultat és un cabdell complex, perfectament correcte gramaticalment, malgrat els freqüents hipèrbatons, però embolicat fins a fer-se incomprensible. El lector queda enxampat en una teranyina, i només pot sortir-ne tirant enrere en la lectura per reconstruir frases que s’havien iniciat molts versos abans.

Una altra característica del poema és la presència d’enumeracions, d’exemples que se suposa que aclareixen algun punt, però que, per la seva mateixa abundància, no fan sinó embolicar encara més la troca.

Els versos són alexandrins rimats per parelles, amb una alternança rigorosa de dístics amb rima masculina i dístics amb rima femenina. Aquesta versificació s’encomana a les notes a peu de pàgina, de manera que, per conservar les rimes, perquè els versos dringuin, cal llegir cada cant de cap a cap, i cada nota en el moment que apareix el reclam que hi envia.

roussel il.lustrat

Els temes tractats van allunyant-se més i més del tema principal fins a no tenir-hi, aviat, res a veure. Això permet a l’autor fer aparèixer les seves dèries i aficions, al•ludir a les obres literàries que més li interessen i, sobretot, referir-se a les seves pròpies obres anteriors. El llibre, doncs, amb el seu aspecte extern de no parlar de res, de tot just balbucejar, acaba essent el seu llibre més personal o, com ja han apuntat els crítics, el seu testament literari. El fet que es tracti de l’última de les obres que va publicar en vida reforça aquesta opinió.
El llibre, prescindint de tota preceptiva poètica, tant de la tradicional com de la transgressora, s’allunya definitivament de tota la poesia anterior i de la coetània. I la sensació que dóna al lector d’avui no és la d’hermetisme, com passa amb tanta poesia moderna, sinó la de perplexitat.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s