Lady Macbeth del districte de Mtsensk

coberta LMDM.qxd

Sobre LADY MACBETH DEL DISTRICTE DE MTSENSK

de NIKOLAI LESKOV (1831-1895)

Si una cosa no sobta en la novel·leta de Leskov, Lady Macbeth del districte de Mtsensk, és la fluïdesa gairebé natural amb què es desenvolupa. La trama resulta tan senzilla i clara, malgrat les ombres funestes dels fets aclaparadors que se’ns expliquen, que ens empassem el text sense badar boca, sense sorprendre’ns, però sense deixar tampoc la lectura, perquè, vulguem o no, aquesta història d’ambicions, adulteri i assassinats en una ciutat de província, protagonitzada per la mestressa Katerina Izmailova i el mosso Serguei, ens atrapa indefectiblement.

I ens atrapa per la coherent amalgama que li dóna forma des de diversos nivells: el coneixement del substrat en què es mouen els protagonistes; la voluntat verista i sociològica dels diàlegs; el pas més enllà en la creació del llenguatge literari fins aleshores imperant; el tractament naturalista de la trama, que podria anunciar un primicer Zola, i també en el que té de retrat mig biogràfic de la realitat que Leskov va conèixer de ben a prop.

L’escriptor tenia un avi sacerdot i el seu pare va deixar el seminari per fer-se funcionari i arribar així, pujant de grau en grau, a l’estatut de noblesa petita. Els avis materns eren un noble empobrit i la filla d’un comerciant. Per tant, va estar directament influït pels tres estaments bàsics de la societat russa. El fet d’haver passat la infantesa al camp el convertí en un especial coneixedor del poble baix. I si hi afegim l’enorme ventall d’experiències que acumulà treballant per a un oncle sobrevingut, administrador de propietats, cosa que l’obligà a viatjar per tota Rússia, tenim ja al davant la conjunció més perfecta de característiques indispensables per donar lloc a un escriptor de primera. Encara que en el seu moment fos malèvolament criticat per radicals, progressistes i moderats, tots amb motius semblants, però tergiversats a gust dels uns o dels altres, i de vegades gràcies al mateix Leskov que s’enfadava fàcilment i taxativament contra els uns i contra els altres. Com que no va obtenir mai cap diploma ni coneixia prou bé el francès o l’alemany, preparació preceptiva a la Rússia il·lustrada d’aquells temps i des de feia temps, va ser vist més aviat com un escriptor “estrany”, fora d’òrbita, inclassificable, tot i que això va ser precisament l’esquer que va atraure més endavant autors com Zósxenko o Zamiatin, que se’n consideraven hereus. Certament pocs li van fer gaire cas, però amb un de sol n’hi hagué prou, perquè Gorki l’anomenà “artista de les paraules”, mèrit per descomptat cert i escreix de dificultat per als traductors, i el va considerar tan digne creador com el que més.

La història d’aquesta Lady Macbeth, dona de comerciant, en el context d’una societat provinciana, però amb tots els privilegis propis de l’estament més benestant dels comerciants, amb herència prou temptadora per arribar fins a l’assassinat d’una criatura, té molts motius per ser debatuda i rebatuda. Perquè la gradació dels crims segueix una línia ascendent digna de ser posada al microscopi. El primer crim (el sogre) és més venjatiu i ve del braç de l’obsessió amorosa o, més ben dit, purament sexual. Quan el pare polític descobreix l’amant de Katerina, en Serguei, i el tanca, deixa la seva jove sense aquella dosi de sexe que, un cop tastada ja no es pot deixar. I això sol pot resultar tan intolerable que convidi a eliminar la font del problema. El segon crim (el marit) és més per supervivència, no ben bé premeditat, tot i que la situació creada el fa inevitable i indispensable. Quan el marit es presenta una nit quasi furtivament i en hores intempestives no deixa marge ni a les explicacions. I l’única dificultat suplementària que comporta és com fer desaparèixer el cadàver sense aixecar sospites. Després es presenta un petit parent amb dret a l’herència, i en tant que competidor en la carrera d’ambició social i financera que ha emprès en Serguei, quan a més a més la Katerina ja està embarassada del que ha de ser el legítim hereu, el pobre nen té els dies comptats. Però és aquest darrer crim el que descobreix els assassins i aleshores sobrevé el càstig. Els darrers quatre capítols ens mostren amb brevetat, però amb una precisió increïble, el càstig oficial i el càstig “físic” i moral que representa la pèrdua i caiguda d’en Serguei en mans d’una rival. I Katerina Izmailova, aquesta figura shakespeariana, trasplantada al sòl de Rússia, estranya i arquetípica alhora, ho té molt clar. Posats a morir d’una manera lenta en un presidi siberià, val més morir matant una vegada més. La Katerina i la seva rival veuran el seu destí acomplert en les poques ratlles que clouen la novel·la. No cal revelar com, cal llegir el llibre, però sí podem donar una pista: la Katerina es comporta al final «com un poderós luci sobre un feble gobi».

Tot plegat ens dibuixa potser no tant una Madame Bovary, com s’ha dit en diverses ocasions i amb prou encert, sinó més aviat un Crim i càstig en petit i avant-la-lettre, i de fet quasi estrictament contemporani: Lady Macbeth del districte de Mtsensk es publica el 1865 i els primers lliuraments de la novel·la de Dostoievski són de 1866. I, a part de la relació que va tenir Dostoievski en la publicació d’aquesta novel·leta, tots dos escriptors tenen punts en comú innegables, fruit dels inevitables canvis socials de l’època (abolició del servatge per part del tsar Alexandre II, per exemple), i del paper determinant que anaven adquirint els nihilistes, fossin radicals i criminals (com els que al final assassinaren el mateix Alexandre II) o simplement ideològics.

I encara hem de fer menció indeclinable del poder hipnòtic que té aquesta història d’una obsessió sexual i els crims que se’n deriven. Només les històries prou fortes i passionals acaben convertides en òperes d’èxit. I la Lady Macbeth… de Dmitri Xostakóvitx és una òpera consagrada, fins i tot amb el valor afegit d’haver hagut de suportar els embats de la censura i de la persecució cultural en temps soviètics, que la convertí en una simple Katerina Izmailova, res de “lady”.

És per tot això que cal reivindicar Leskov i convertir-lo en un autor més llegit i més sovint editat, condició necessària perquè sigui més llegit. Leskov també tenia un cantó irònic i contista que espera ser recuperat (L’esquerrà, La voluntat de ferro o La batalladora, una altra dona amb armes i recursos originària de Mtsensk, precisament), i a més a més escriví una meravellosa novel·la que, essent gairebé religiosa, no deixa indiferent ni el més ateu: El pelegrí encantat. Esperem tenir-la aviat entre nosaltres. Tant de bo arribi amb un pa sota el braç. Mentre no ho fa, aquesta Lady Macbeth… és un sandvitx o un brioix d’exquisit paladar, que es pot assaborir al costat del samovar.

JAUME CREUS I DEL CASTILLO

traductor

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s