Digueu-ne son

Henry Roth (Tysmenitz, Galitzia, 1906Alburquerque, 1995) va ser un novel·lista nord-americà d’origen jueu. Amb Digueu-ne son, ens va oferir una de les novel·les de formació més belles de la literatura. En el moment de la seva publicació va passar desapercebuda, fet que provocà que aturés la redacció de la seva segona novel·la i cremant altres manuscrits) i es desvinculés del món literari per un espai de més de seixanta anys, desenvolupant les feines més variades, professor de matemàtiques, infermer o criador d’ànecs, entre d’altres. La reedició de Digueu-ne son, trenta anys després, el va convertir en un escriptor imprescindible i va comptar amb el favor unànime de crítica i públic. Passats els vuitanta anys va començar a escriure tota una sèrie de novel·les autobiogràfiques, sota el títol de A merced de una corriemte salvaje publicades en part, de manera pòstuma i formada per els següents títols: Una estrella brilla sobre Mount Morris Park (1994), Un trampolín de piedra sobre el Hudson (1995), Redención (1996) i Réquiem por Harlem (1998). Tots ells han estat editats, en castellà, per Alfaguara. Del seu mestratge se n’han fet ressò escriptors de l’alçada de Saul Bellow, Isaac Bashevis Singer, Bernald Malamud o Philip Roth.

Als anys trenta, en plena crisi econòmica, un nen jueu creix a la ciutat de Nova York. Al centre d’un pare obsessionat i a cops violent, i d’una mare bondadosa, lluita per traspassar els límits del gueto. Assistim de la seva mà a aquests descobriments vitals que només els ulls d’un infant ens poden oferir. I és precisament aquesta mirada infantil, descrita amb mà mestra, la que ens indueix i ens hipnotitza, a mesura que avancem en el llibre. L’ambientació i els diàlegs són sempre acurats i l’autor no es fa enrere quan ha de recrear la parla dels infants amb les seves faltes o fer ús del jiddish, amb l’objectiu de transmetre la màxima fidelitat als esdeveniments que es relaten.

Tot seguit en podeu llegir una petita mostra:

El Peter Stuyvesant, el petit vapor blanc que portava els immigrants des del tuf i el tràfec d’entrecoberta fins al tuf i el tràfec de les cases de pisos de Nova York, es gronxava suaument a l’aigua vora el moll de pedra de sotavent dels esbalandrats coberts i els nous edificis de maó d’Ellis Island. El capità del vapor esperava que hi embarquessin els últims oficials, mossos i guàrdies per desatracar i partir cap a Manhattan. Com que era dissabte a la tarda i era l’últim viatge que el vapor feia aquell cap de setmana, els que es quedessin a terra s’haurien d’esperar fins dilluns. La sirena va avisar amenaçadora. Uns quants individus amb granotes van sortir sense pressa del portal de les oficines d’immigració i van enfilar la calçada grisa que anava fins al moll.

Era el mes de maig de l’any 1907, l’any que havia de portar el nombre més gran d’immigrants a la costa dels Estats Units. Tot el dia, com cada dia des de l’entrada de la primavera, el vapor havia tingut les cobertes atapeïdes de centenars i centenars de forasters, originaris de quasi tots els països del món: teutons de barres prominents i cabells tallats arran, russos barbuts, jueus de patilles recargolades, i, entremig, pagesos eslovacs de cara submisa, armenis morenos de galtes fines, grecs amb la cara gravada, danesos de parpelles arrugades. Tot el dia havia tingut les cobertes plenes de color, una matriu de llampants vestits d’altres terres, davant als amb estampats verds i grocs, mantellines amb estampats de flors, brodats casolans, armilles de badana amb brocat de plata, alegres mocadors de cap, botes grogues, gorres de pell, caftans, gavardines apagades. Tot el dia s’havia deixat sentir a les cobertes un bigarrat guirigall de veus guturals i estridents, crits d’astorament, exclamacions de sorpresa i efusions d’alegria.

Ara, però, el vapor tenia les cobertes buides i silencioses, i s’estenien al bat del sol com si l’empostissat calent descansés del tumult i el trepig de tants peus. Tots els passatgers de les naus que havien arribat aquell dia i tenien permís per entrar ja havien entrat; tret de dos, una dona i un nen petit que la dona portava a coll, que acabaven d’embarcar acompanyats per un home.

Editada l’any 1934 sorprèn la maduresa literària de Roth, ja que comptava només amb 28 anys d’edat i havia començat la redacció de Digueu-ne son als 24. Fet i fet, es tracta sols d’una anècdota, que per res influeix en el resultat final. Ens trobem, sens dubte, davant d’una de les novel·les cabdals de les lletres nord-americanes del segle xx.

El Gall Editor

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s