El clímax

ElClimaxMitjana

L’alquímia que servia per transformar els diferents aspectes de les relacions amoroses extremes en delicats expositors verbals, es converteix, en El clímax, en un viatge paral·lel on l’objecte al voltant del qual giren personatges germans del llibre anterior és l’addicció en tots els seus vessants, fins i tot la que provoca la lectura d’aquest autor sorprenent.

Podeu llegir-ne una crítica de Ricard Mirabete.

Els espais d’addicció

Transsubstanciació de la pluja, del fang o del detergent, en la ronda nocturna barcelonina. Ciutat de fires i d’esports de vanitat, d’oci nocturn i de negocis atents al vaivé de les drogues amb més predicament. Ja només queden sedants, whisky, “munició de plata i potser punteria”. D’aquesta manera, Daniel Busquets (Barcelona, 1953) ens presenta l’entramat d’El clímax, i alhora construeix un mosaic dels franctiradors urbans. És el segon llibre de poemes que publica i forma un díptic amb La trama perfecta, també a LaBreu. Si bé les relacions amoroses eren els ingredients del primer, a El clímax les motivacions líriques i conceptuals treballen a favor de recrear i reflectir el joc de tensions dramàtiques i sociològiques a l’entorn de les addiccions contemporànies: el consum de drogues, els daltabaixos emocionals pautats amb la prescripció mèdica o lúdica adient, els alcohols com a mostra de (de)creixement individual, el sexe afamat, els macrofestivals que expliciten la incomunicació. Tot ben amanit per una imatgeria poètica brillant, que se cenyeix a uns poemes de versos curts i incisius, que practiquen l’acumulació de sensacions inconnexes i esclaten en un fris complet de la Barcelona dels setanta fins a la d’ara. Això sí, sense vernissos artificials ni impostura biogràfica. Hi ha una atmosfera que reprèn l’imaginari de la psicodèlia i de la cultura beat però amb un tractament curós i analític. Sense caure en deliris ni al·lucinacions que no busquin l’efecte anhelat: l’anticlímax, la sensació de pau interior i d’amnèsia, l’ataràxia, que en deien els premoderns o els grecs. Hi ha versos que relaten el plaer i el dolor de l’èxtasi, com els dos viatges que anul·len el futur: “Queies. Com la xarxa / d’un cel estupefaent / i el futur d’esquenes.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s