Vergonya

Narracions russes de Soljenitsin.

VERGONYA

El campanar que emergeix del llac com a únic testimoni d’una ciutat destruïda. La primera alenada en llibertat després d’una dècada al gulag. L’autenticitat i la bellesa que la barbàrie i la desmemòria no han sabut esborrar. Dos cicles de miniatures en prosa publicats per primera vegada íntegrament en català. Completem el volum amb Un incident a l’estació, novel·la curta situada al 1941 durant l’ofensiva alemanya, on un jove oficial viu les contradiccions entre la seva voluntat de justícia i l’obediència a un sistema regit per la desconfiança.

“A la Història hi haurà un abans i un després de la fabulosa aparició de la veu, de l’escriptura de Soljenitsin” (Jorge Semprún)

Xavier Serrahima ha publicat a la revista digital “Núvol” una extensa ressenya sobre Vergonya d’Aleksandr Soljenitsin. Podeu llegir-la a continuació:

kaliazin2

El de la literatura russa és un món que no ens l’acabaríem mai: tan immens, colossal i magnífic que, només sabent triar un xic, podríem passar-nos la resta de les nostres vides llegint amb plaer sense haver-ne de sortir, saltant d’un llibre a l’altre, com aquells esquirols que fa cent anys podien creuar tota la península ibèrica d’arbre en arbre —i que ara amb prou feines arribarien més enllà de la primera Ronda. Un món de dimensions gegantines del qual tan sols en coneixem una part minúscula, gairebé ridícula.

Desconeixement que es repeteix, d’una manera similar, en alguns dels seus grans autors, com Aleksandr Soljenitsin, del quan ens ha arribat en el nostre idioma només una part reduïdíssima de les seves obres: La Casa de Matriona, Tot sigui per la causa, Un pavelló de cancerosos i Un dia d’Ivan Deníssovitx. Raó per la qual convé felicitar d’entrada Labreu edicions per haver publicat Vergonya, un volum que, amb traducció de Francesc Permanyer Netto, recull per primera vegada en català els dos cicles complets de les seves miniatures en prosa —publicades de manera parcial per Edicions 62 l’any 1971— i afegint-hi dos texts tan interessants com “Quina llàstima” i, sobretot, Un incident a l’estació de Kotxetovka.

Les miniatures en prosa són exactament això: petites, breus, sovint brevíssimes, descripcions de paisatges i de llocs, que es fixen primordialment en nimietats, en detalls en principi insignificants —“El lleu cant dels moixons en un bosc, cobert encara de neu però al llindar de la primavera, resulta dues vegades més agradós perquè aviat no el sentiràs: no et cansis d’escoltar-lo!”—, que ens parlen d’allò que quasi no es veu, del que normalment és invisible o inaudible, de les coses més menudes, d’aparença insubstancial o irrellevant però que, en realitat, són essencials, perquè donen sentit —i contingut— a la vida; aquelles que converteixen la vida de tots i de cadascun de nosaltres en el que és: en una experiència d’abast general, recognoscible per qualsevol, però, alhora, intransferible —irrepetible.

Experiència que fem nostra, identifiquem i interioritzem sobretot a través dels sentits —les olors (“aquesta flaire dolça que impregna l’aire”), els sons (“el dringar esmorteït d’un esquellot”), els colors (“pintat amb manicura rosa”)…— i que només podem maldar per compartir mitjançant una força creativa que les sublimi i les transformi en transcendents; mitjançant un procés de creació (i de re-creació), de visió i apreciació —d’exaltació, en definitiva— d’una gran intensitat poètica: “Ens havíem convertit en una partícula minúscula i agraïda d’aquest món. D’aquest món que avui, per primera vegada, es creava davant dels nostres ulls”.

Una visió poètica que té molt de virginal, de primigènia, de descobriment, d’un nou inici (o re-inici) —com bé descobrí Fiodor Dostoievski, aconseguir acabar amb vida el temps de condemna en un camp d’internament soviètic tenia més de resurrecció o renaixement que no pas reincorporació o retrobada amb l’existència anterior— però, també, i en gran mesura, de plany i de denúncia, de ràbia alliberada.

Alhora que assaboreix allò que veu, fa una elegia crítica d’allò que va ésser i ja no és; dels temps, els costums i les coses que la infernal tirania stalinista —com un novell Àtila, obsessionat en reconquerir i purificar la seva pròpia terra— devastà i anorreà sense remissió i per sempre més: “Nobles companys, amics del front! Tot allò que en mantingué vius i en què dipositàrem les nostres esperances, el nostre companyonatge mateix, sempre desinteressat, se n’ha anat en fum”.

Anihilació que Soljenitsin identifica, per damunt de tot, amb la de l’església ortodoxa —“Quan arribes a un d’aquests poblets, aviat t’adones que aquells [campanars] que, de lluny, et donaven la benvinguda no són vius, són morts, massacrats de mig a mig”— un dels components més característics i definitoris del poble rus, de la manera d’entendre el món i l’existència, de la cosmovisió o Weltanschauung —“en aquests campanarets, els nostres avantpassats dipositaren tot el millor de si mateixos, tota la seva comprensió de la vida”— d’aquesta terra seva mil·lenària: “És un llac desert. Un llac, però, que es fa estimar. És la meva pàtria…”.

Sol_1974 còpia

Quina llàstima” és un relat curt, sobri i molt ben mesurat, escrit amb un estil gairebé periodístic —de cirurgià literari, en podríem dir— que, amb una forta, inconfusible, aroma de Franz Kafka sàviament mesclada amb la ironia subtil, quasi imperceptible de Nikolai Gógol, ens revela en tota la seva nua cruesa una de les múltiples paradoxes de la deshumanització del estats totalitaris.

Un incident a l’estació de Kotxetovka, una novel·la breu d’una entitat, d’un interès i un atractiu més que suficient per merèixer un volum per ella sola —o, si més no, els honors de compartir el títol del llibre conjuntament amb Vergonya— presenta un retrat (pregon, incisiu, acorador, dolorós, superb) del conflicte interior entre les nocions del deure i de la humanitat, entre la defensa dels interessos de la comunitat i els de l’individu; una interrogació literària sobre el dubte i la incertesa; sobre com resulta de complicat estar segur de la bondat i la necessitat de les decisions que prenem; i, per damunt de tot, sobre la impossibilitat d’oblidar (i de perdonar-se).

En definitiva, un tast de gran literatura que ens fa esperar, encara amb major desfici, que algun editor agosarat amb consciència cultural (i sentit de país) —Labreu mateix?— es decideixi a afrontar el risc de publicar en català, per fi, l’obra majúscula, fonamental i definitiva de Soljenitsin, l’Arxipèlag Gulag.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s