La Casa Verda

casaverda

La Mercè Foradada m’explicava, ben servits com estàvem un dia al Pachurri, que abans els vilanovins, quan sortien de la platja, aixecaven el cap i quan veien la Casa Verda, al passeig del Carme, ja tenien la referència certa per orientar-se. Em fa l’efecte que la Mercè, des de sempre, ha tingut la Casa Verda com el nord que li orienta el camí. És només una impressió.

El que ara sí que queda clar és que per fi s’ha decidit a posar per escrit tota la vida que la casa ha acollit, i per fer-ho ha fet servir un recurs narratiu molt ben trobat: és la Casa Verda mateix la que fa de narrador, en primera persona, per explicar la vida pròpia i la de totes les persones que la van habitar al llarg d’un segle. Un periple humà, de naixement, creixença, plenitud, decadència i desaparició.

Sixte Moral ho expressa amb molta exactitud: “La Casa Verda és un exercici de records, sense però aquella deriva de la nostàlgia depressiva, de tot un món que ja no existeix. Els records formen part de la nostra vida, els records també configuren en part la nostra manera de ser i actuar, cada imatge, cada paisatge, cada olor cada sabor, moltes paraules poden evocar en nosaltres moments viscuts i segurament la intensitat del record va lligat al sentiments que es van despertar quan vam viure els fet evocats. I poden ser entranyables i fins i tot espais de pau en recordar-los i serveixen de teranyina d’una felicitat imaginada o bé, i aquí la selectivitat és essencial, ens poden remoure encara aquelles parts més fosques més doloroses de la nostra trajectòria vital”.

I també: “La Casa Verda és difícil d’encasellar literàriament; crec que pot ser llegida com una novel·la curta o bé com un conjunt de narracions que tenen el fil comú de ser narrades per la pròpia Casa Verda. Agafi’s com es vulgui, però estam davant d’un text d’alta sensibilitat i amarat de records. Si la infància és la pàtria, segur que la Mercè ha tornat a  la seva pàtria, La Casa Verda, que durant molts anys va ser el número 1 del passeig del Carme vilanoví. Amb la seva narració ha fet possible que la dita de si les parets parlessin esdevingui una bella realitat carregada de sentiment, estimació i emotivitat”.

Una narració amb una veu que no és neutra, és íntima i alhora compromesa amb la història, tant la particular com la general. És un tribut a tot el que ha desaparegut, que no ha deixat cap altra empremta que un grapat de records, que ara es fixen i per tant tornen a ser reals.

Aviam si us agrada.

Francesc Gil Lluch (director d’Edicions Saldonar)

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s