La peixera

Per Jaume C. Pons Alorda
COBERTA la peixera llom 187.indd
La reentrada literària d’aquest setembre/octubre/novembre de 2013 està essent simplement poderosíssima. La veritat és que no basten els espais buits que ens envolten per parlar de tanta vessamenta i de tanta efervescència en una expansió de qualitat insigne que fa goig. Això és perquè, tot i les múltiples adversitats que proliferen, hi ha una quantitat d’acció enfortida sempre enfrontada a l’ensopiment que s’està propagant com un virus simptomàtic: ara que hi ha més misèria que mai és quan s’ha de compensar i haver-hi més meravella que mai per no trencar l’equilibri secret del món.

Amb aquesta rotunditat s’han d’enaltir molts dels llibres que estan sortint aquests dies amb molt bon quefer, amb una delicadesa dedicada a la brutalitat. Tal és el cas de La peixera, el debut en el camp de la novel·la per part de Maiol de Gràcia Clotet i que publica amb convicció Edicions del Periscopi, una editorial fresquíssima i profundament obsessionada en seguir demostrant que és una de les iniciatives més impactants i genials a les que ens podem encarar actualment. I que així continuïn!

La peixera descriu les múltiples odissees doloroses d’un personatge tirant a gris, covard i mediocre anomenat Josep E. a través de diferents espais asfixiants, eixordadors de tant indagar en la terribilitat del nostre present menys amable. Alguns parlen d’aquesta nova obra com a paràbola de ciència ficció, una distopia distorsionadora que inquieta, pertorba i recorda a l’Adam Bodor més descarnat. Però la veritat és que, d’una manera o l’altra, els elements de ciència ficció o distopia són mínims i m’atreviria a dir que simplement serveixen per tal que la lectura se’ns faci més suggeridora, menys terrible. La realitat, però, és molt més complexa. I és que La peixera no és un mer exercici d’allunyament dins del terreny de la fantasia: és la descarnació precisa d’una realitat actual, real, factible, que s’està erigint ara mateix i a poc a poc davant dels nostres ulls. I que aquí no s’entengui que ho dic amb tremendisme, però sols fa falta ser un poc observador per descobrir que es tracta d’una de les obres més realistes escrites en els darrers anys al voltant de la quotidiana i alhora mesquina vivència de Barcelona, una ciutat que es desneix a ella mateixa, que es renuncia a una orgia de voràgines estrangeres i que sucumbeix a l’imperialisme d’un ultraneoliberalisme econòmic que mata, dissocia, separa i obnubila en una gran majoria de casos. O és que hem de recordar que els barcelonins, ben igual que els mallorquins, han venut l’ànima del seu Mediterrani intern i extern per tal de deixar-se engronxar pels guiris a canvi de les monedes de Judes? Sort hi ha que algunes consciències, com les de Josep E., estan començant a despertar aquests dies de canvi i de revolta.
La peixera és convenciment fet novel·la. Maiol de Gràcia Clotet és un cronista fantasmagòric i fidedigne del món actual, amargant i cruel, però al mateix temps és capaç de dissimular sota una capa naïf i tendra, com si aquesta caracterització narratològica servís de paraxoc perquè la galtada fos menys perillosa del que de bon de veres és. Sí. La minuciositat amb què aquest nou autor s’involucra i explica tots i cadascun dels viacrucis del seu protagonista té la flaire de la lluita viscuda, de la penúria condensada, del naturalisme disfressat d’ucronia per tal que el xoc no sigui tan devastador. Però el realisme que desprèn a bocades és un realisme entès a la manera de Miquel de Palol, Thomas Pynchon, Laurence Sterne o Réjean Ducharme: la realitat no és tan simple com sembla sinó que és molt més entortolligada que no pas una successió cronològica i confirmada dels fets. La realitat d’aquest salvatge món actual de Maiol de Gràcia Clotet es trasllada a una prosa igual de complexa, multidisciplinar, quintaessencial i atinquimèrica, una arquitectura radical de terror inconegut. Maiol de Gràcia Clotet, amb aquest primer llibre seu, es revela com una veu necessària, i Edicions del Periscopi es confirmen com a grans descobridors de noves veus.
A través de la lectura de La peixera assumim que els nostres temps actuals són els temps d’un neofeixisme democràtic emparat per cíniques i destructibles majories absolutes. En cap moment no podem dubtar que si alguns governants són capaços de prohibir drets assumits amb sang, de dir mentides fins a dir basta i d’enganyar de la manera més barroera i cutre i indissumulada són també capaços de deportar éssers humans a confins inimaginables, de torturar-los fins que confessin l’ADN de les seves cèl·lules i d’iniciar una nova dictadura neoliberal alimentada pels esquemes de la globalització, les políquies supermegacapitalistes més extremes i el desig de control absolut a qualsevol preu. Maiol de Gràcia Clotet, amb saviesa, descriu una passa més enllà d’aquesta incessant escala macabra a la que hem arribat i a la que ens sotmeten com a laboratori per veure fins on podem aguantar. Amb mestria, ambició i força, Maiol de Gràcia Clotet preveu i escriu el futur que ens haurà de contemplar d’aquí ben poc perquè sap que els éssers humans sempre han estat capaços de travessar fronteres nefandes que ni imaginem, i per això en seguiran travessarant d’altres de molt pitjors. És necessari recordar que Guantánamo encara viu i que els mètodes de tortura que s’hi practiquen no es distancien tant dels explicats per Maiol de Gràcia Clotet a La peixera? Ell ens parla de rajos blaus d’aparells malèfics seguint la tradició georgelucasiana de THX1138, sí, però els que pateixen dia a dia tortura en aquesta presó il·legal a l’altra punta del món també han hagut de sentir la dosi de megarealitat més destructiva en pell pròpia. David Foster Wallace deia que Kafka el feia riure, dubto molt que amb La peixera poguem arribar a resultats similars a no ser que la rialla esdevingui esquizofrènica, etílica, maquiavèlica, però això és perquè a través d’aquestes pàgines contemplem l’horror de la nostra essència amb una veracitat inqüestionable.
Maiol de Gràcia Clotet ha sabut entendre que, tot i les facilitats d’un món basat en l’argument econòmic, habitem l’avorriment quotidià amb la mediocritat com a vestit i el desinterès com a manera de ser. I això, com deia Hannah Arendt referint-se a la banalitat del mal, fa que no es pensi, no es llegeixi, no es faci res i que predominin els garbage programs de la franja horària televisiva més concorreguda. D’aquesta manera es domestiquen les societats. El món sols deixa d’estar adormit quan pren consciència. És llavors quan som poderosos. I és a través d’aquesta minuciositat quasi periodística com Maiol de Gràcia Clotet, utilitzant l’autoficció, la metaliteratura i la mala llet al seu antull, ens mostra els perills més propers. El treball de Maiol de Gràcia Clotet també ofereix el retrat més vívid que s’hagi vist dels traductors autònoms o freelance: un treball deshumanitzat que es basa en l’estar sempre pendent davant d’una pantalleta esperant encàrrecs que arriben no arriben i sense possibilitat d’escapatòria. Entremig no hi ha cap vincle extern, sols incomunicació fatídica i verídica, i tot es resumeix en treballar, dormir, menjar, defecar, esperar i tornar a començar. Una rutina alienadora dels nostres temps de la era informàtica, d’internet i les xarxes socials i intranets, que en lloc d’unir el que fan és separar i destruir. Millor dit: canviar bauçanianament els estàndards habituals.
I dins d’aquest infern hipnòtic, ple de drogues, la literatura, o més ben dit la ficció, esdevé una eina de salvament, redempció i egoisme, l’arma primordial d’una resistència. Aquesta cruesa crònica està inundada, tot i el seu defalliment, d’un lirisme que remet a l’In the Country of Last Things de Paul Auster i a les literatures antitotalitàries. La imaginació mai no és una via d’escapament sinó una eina mortal de crítica mordaç i directa. Sí, La peixera funciona com un homenatge a una literatura radical i defensiva, però també com un manual encriptat d’amor sense parangó envers la vida i l’escriptura. És sorprenent veure com aquest imaginari connecta tan bé amb propostes que fan ús de la fantasia, totes provinents d’alguns autors que estan publicant els seus primers llibres o llibres que continuen proposant universos estrambòtics, fulgurants i preciosos. Només cal pensar, a manera de llista improvitzada, en Max Besora amb Vulcano (LaBreu, 2011), Marina Espasa amb La dona que es va perdre (Empúries, 2012), Sebastià Jovani amb Emulsió de ferro (La Magrana, 2009) i Emet o la revolta (La Magrana, 2012), Víctor Nubla amb El regal de Gliese (Males Herbes, 2012) o Jordi Sanglas amb 100.000 candeles (Males Herbes, 2013). I ben aviat Edicions del Periscopi retornarà amb una nova píndola, Terra inhòspita: Barcelona 2048 de M. Dolors Millat. Estem vivint una onada i no podem ser cecs al respecte: hi ha necessitat no d’evasió sinó de confirmació del món a través d’allò no realista a l’estil ortodox.

Les reflexions de Maiol de Gràcia Clotet són ben lúcides. Confirmen la complexitat d’una novel·la que es basteix com una màquina perfecta, amb mecanismes que fan tremolar i flipar, engranatges que provoquen enganxament incessant i peces que obliguen a pensar. Tot plegat esdevé un tot-terreny impressionant, sorprenent, revitalitzant, sòrdid, energètic i ple de combustible. I és que ofereix una visió veraç de la duresa de les condicions vitals quotidianes d’un escriptor: una doble vida supermaniana. De dia l’escriptor ha de dissimular fent tota una sèrie de feines que toquen per guanyar-se el pa i no aixecar sospites al seu voltant (la traducció tècnica en el cas del protagonista de La peixera). Però de nit, ah de nit!, l’escriptor escriurà una obra incommensurable que salvarà la humanitat (missatge clar que explica que totes les mostres literàries de qualitat estan fetes per salvar la humanitat, oblidar això és una agonia o un suïcidi). D’aquesta manera, combinant aquests dos plànols de la realitat, l’escriptor català, l’escriptor de qualsevol país en la gran majoria de casos, s’enfronta dia a dia contra un sistema que no li dóna suport i que fins i tot el persegueix i li prohibeix diners, premis, prestigi. Així, com el protagonista de La peixera, viuen la gran majoria d’escriptors mundials: sobrevivint a través d’una supervivència mediocre i nociva per part d’un món que no els té en compte i, tot i això, capaços de produir bellesa sublim, feridora, autèntica, nua, sincera i pura. Maiol de Gràcia Clotet vessa els seus desenganys, les seves penes, els seus pensaments, el seu viure dins d’aquest llibre i d’aquest personatge, àlter ego inqüestionable que viu en un deliri subterrani, submarí, amniòtic. La peixera és un llibre que té forma de profunditat oceànica, sí, d’àcid litúrgic i lisèrgic, sí, però també és un volum que acaba tenint forma de laberint, un laberint que, vist des de dalt, dibuixa els rostres de Jorge Luis Borges, George Lucas i Paul Auster a l’uníson i té més de cinema USA dels 70 (Lucas, Coppola, Spielberg, Scorsese, Schrader, Milius) que de literatura de ciència ficció pròpiament (Assimov és ben lluny, Lem quasi introbable: és una nova veu que s’escapa de la tradició clàssica). I a més a més té un bon gust a Hollywood, el mateix Hollywood que han sabut utilitzar els Germans Pastor o Jaume Collet Serra per als seus èxits, i se’n podria fer una segur que molt recomanable pel·lícula partint de l’estil Alfonso Cuarón o Guillermo del Toro.
Com he dit tot just al principi, no és distopia, no, ni ciència ficció: és una descripció metafòrica, minuciosa, encriptada i potser hiperbòlica però mai mentidera del nostre present més immediat i d’una individualitat que sobresurt de la resta pel que té d’esplendorós, de mesquí i d’intrèpid, d’humà i de clon. Una aventura per la qual val la pena viure i morir i sens dubte llegir. Ens trobem davant d’un dels llibres de l’any i d’un debut immillorable. Cal frisar pel que Maiol de Gràcia Clotet ens oferirà, atzarosament, en el futur.

Publicat originalment a Epic & Majestic (ARA Balears).

http://periscopi.cat/escafandre/item/la-peixera

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s