Adolphe

Per Josep M. Muñoz

ImageEl nom de fonts del protagonista, Adolphe, com a simple títol –una característica compartida amb altres novel·les romàntiques: Corinne, de Madame de Staël, o René, de Chateaubriand, amb les quals ha estat comparada. Un autor relativament desconegut, amb un nom que sembla anglès, i que és francès, encara que ell és nascut a Suïssa, on els seus avantpassats, hugonots, s’havien refugiat de la persecució religiosa contra els protestants. I alguna indicació vaga: en Joan-Daniel Bezsonoff, a Les meues universitats, quan fa la llista dels llibres que va llegir mentre preparava la khâgne, anota: Adolphe, i diu, només: “un clàssic que cal llegir”. No sé si són prou elements per posar-se a llegir (i enacara menys a traduir!) un llibre com aquest.

Hi ha, és cert, alguna pista addicional: entre un ramellet de citacions ben trobades, de grans autors de la literatura universal, Rodoreda encapçala tres dels capítols d’Aloma (un sol nom com a títol!) amb altres tantes citacions d’Adolf. Citacions, les que ella fa servir i moltes altres, que trobareu repetides aquí i allà, si navegueu una estoneta per la xarxa: una de les que tria la Rodoreda, en la traducció d’Agustí Esclasans publicada per Proa el 1928, és aquesta: “Maleït aquell qui, en els primers moments d’una unió amorosa, no cregui que aquesta unió ha d’ésser eterna”.  Podria haver triat també aquesta: “És una desgràcia espantosa no ser estimat quan estimes; però n’és una de ben gran ser estimat amb passió quan ja no estimes”. L’amor, ai las, ja hi som!

Però si venceu l’aprensió inicial, si sou capaços (no tothom n’és) d’anar més enllà de l’argument, és molt difícil que no us deixeu arrossegar immediatament, com en un remolí, per Adolphe. Per tant, salteu-vos els pròlegs, que heu de llegir al final, com ens aconsellava sempre la Carme Serrallonga, i endinseu-vos en la lectura. El llibre recorre al vell truc del manuscrit trobat: potser és una manera que té l’autor, amb una vida amorosa bastant remoguda, de protegir-se d’una lectura, quan el llibre surt publicat (1816), en clau excessivament biogràfica. Avui ens importa ben poc saber si darrere d’Adolphe hi ha o no la llarga relació, intel·lectual i amorosa, de Constant amb una dona casada, l’escriptora Madame de Staël, que al final sembla que se li feia pesada, o si bé en realitat només vol descriure el seu afer amb una tal Anna Lindsay. Saber-ho, si fos possible, no hi afegeria res.

Adolphe és, en tot cas, una apassionant història d’amor –o, més ben dit, de desamor. En acabar la universitat i mentre acaba la formació que l’ha de portar a una feina predestinada, un noi jove, el tal Adolphe, una mica indolent i potser un pèl cínic, s’instal·la en una petita capital d’un príncep alemany. Allí, gairebé com un joc, conquista una dona deu anys més gran, Ellénor, una polonesa de gran bellesa, amistançada d’un noble local. Relativament aviat, ja hem fet el cim: ja els tenim tots dos ben enamorats. Però ara ve el millor: com en el ciclisme, el més apassionant, i el més perillós, és la baixada. Una baixada en espiral, obsessiva i tot: perquè l’amor, com havia descobert Rodoreda, no és per sempre, no és etern. I aleshores, com desprendre’s, sense fer massa mal, ni prendre’n massa, d’una relació que ja no ens satisfà?

I en aquesta baixada és on hi ha, sobretot, l’interès d’Adolphe, que és una novel·la d’interiors, amb a penes alguna sortida a l’exterior quan el personatge, que s’ofega, surt a agafar aire per tornar-se a capbussar en el capítol posterior. Escrita com una confessió en primera persona, és de fet una novel·la que passa dins el cap del protagonista. L’acció és només la indispensable, els personatges a penes estan dibuixats (com és, físicament, Adolphe? No en sabem res!), els interiors no ens són descrits, no sabem res dels diversos llocs i ciutats, algunes nominades i altres no, per on passa: tota l’atenció se centra en els seus sentiments i pensaments. Per això ha estat vista com un precedent de la novel·la psicològica. I d’aquí també la seva extraordinària modernitat: un editor em deia que, sense el precedent d’Adolphe, no es pot entendre la literatura de Proust. Poca broma.

Una última consideració. “Le style, c’est l’homme même” va escriure el comte de Buffon, el naturalista, i sembla que va repetir André Gide. L’estil de Benjamin Constant, en un francès clàssic, és una delícia: les frases estan impecablement construïdes, i el lector s’ho passa gairebé tan bé com el traductor. Rodoreda deia, segurament sense creure-s’ho del tot, que la literatura són paraules. Després de llegir Constant, haurem de convenir, com a mínim, que la literatura són frases. I és que, efectivament, Adolphe és un clàssic que cal llegir. Indispensablement.

-> Benjamin Constant, Adolphe, Barcelona: L’Avenç, 2013.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s