Històries inversemblants, en general

Un vídeo per introduir-vos al singular món d’Alasdair Gray.

Històries inversemblants, en general d’Alasdair Gray.


9788415539353_04_m
Històries inversemblants, en general  és una denúncia a l’opressió del poder, del fort sobre el dèbil a travès d’històries fantàstiques i metafòriques.

e-espadachin

Les il·lustracions afegeixen més enginy i intel·ligència a uns textos que et transportaran a mons molt diferents al nostre però que són clarament un reflexe del nostre.

Millor deixar crítics de tot el món parlar d’aquest magnífic autor:

«El llibre és una meravella d’enginy, una col·lecció variada i rica en què les habilitats de Gray com a artista visual i il·lustrador es col·loquen no només al costat, sinó més enllà dels productes de la seva fèrtil imaginació com a escriptor.»

The Washington Post.   

7-boxejador-dreta«El temperamental radicalisme, l’humanisme militant i un seguit de temes sexuals, lingüístics i estètics recurrents s’entrellacen en una prosa plena d’al·lusions amagades i innovacions brillants. Històries inversemblants, en general és una estructura gòtica dels mites, antics i fets a mida.»
London review of books.   

«Un dels grans creadors de la literatura fantàstica contemporània.»
El País.

«Les ficcions de Gray semblen habitar tots els possibles mons literaris, híbrids poderosos i incomparables.»
William Boyd.

«La ment de Gray és un lloc meravellós i densament poblat.»
The Scotsman.   

233

«Alasdair Gray creu en els llibres, i escriu llibres que desafien totes les fal · laces normes establertes per la indústria editorial occidental contemporània. […] Desafien la lògica i les expectatives.»
Ian Samson, The Guardian.

«Alasdair Gray és un dels escriptors vius més importants en llengua anglesa. La seva barreja satírica de realisme i fantasia i el seu ús compassiu de l’humor i la tristesa distingeixen les seves obres al concorregut camp de la literatura contemporània.»
Stephen Bernstein.

Anuncis

L’Aleman

Portada Aleman

Cardona ha estat fins ara l’escenari de les dues novel.les fins ara publicades per l’autor local, Jordi Santasusagna. Ambdues posades a la venda per l’editorial Alrevés. La primera, de l’any 2011 i titulada ‘L’infern d’albastre’, ens presentava un fets històrics del passat que remouen els ciments de la societat política, social i eclesiàstica de la Cardona actual.

I ara en aquest 2013, publica ‘L’Aleman’, una història de supervivència i secrets inconfessables en la societat industrial catalana dels anys 40. Prevista la seva publicació el dilluns dia 13 de maig, aquesta segona novel.la de Jordi Santasusagna ja va tenir una cita prèvia i en exclusiva pels lectors cardonins que van poder adquirir-la a les llibreries locals durant la diada del llibre del Sant Jordi 2013, on a més l’autor va tenir l’oportunitat de signar exemplars de ‘L’Aleman’.

L’ARGUMENT

En Raymond Bauer, l’Aleman, és un desertor de l’exèrcit nazi que, acabada la Segona Guerra Mundial, arriba a una pròspera explotació minera catalana. Aquí és rebut amb honors per les autoritats franquistes i els directius d’Unión Española de Explosivos, que no dubten en oferir-li un lloc entre els seus. En Vicenç Santacreu és un noi de quinze anys, malaltís i instal.lat en la misèria de la seva família, que el 1948 aconsegueix la primera feina a La Companyia, la fàbrica de la mina de Cardona.

Basat en un cas real, ‘L’Aleman’ narra la història de dos mons propers i llunyans alhora: el de les classes benestants i el dels treballadors. Uns preocupats pel poder i les aparences; els altres, senzillament, per aconseguir menjar cada dia. Uns vivint amb el luxe dels seus xalets; i els altres, en la foscor dels carrers de La Coromina dels anys quaranta. Dues realitats que col.lideixen violentament, i amaguen un inconfessable i obscur rerefons.

L’AUTOR

Jordi Santasusagna i Davins va néixer a Cardona l’any 1971. Amb una activitat literària iniciada el 2002 amb una desena d’obres de teatre de tots els gèneres. L’any 2011 va publicar amb gran èxit la seva primera novel.la, ‘L’infern d’alabastre’. A més, és autor de multitud de contes i relats, i col.labora en diferents mitjans de comunicació comarcals. L’any 2012 va ser guanyador d’un premi accèssit categoria ‘adults’ del XIVè Concurs de Contes a la ràdio, organitzat per Ràdio Nova de Vilanova del Camí, amb el conte titulat: ‘Amb olor de xocolata’.

Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent

COBERTA HAMID.indd
Per Pere Antoni Pons
Com fer una novel·la diferent

Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent és la tercera novel·la de Mohsin Hamid (1971). Nascut a Lahore, Pakistan, va estudiar a les millors universitats nord-americanes i ha passat llargues temporades a Londres. Escriu en anglès i és considerat per molts crítics anglosaxons un dels millors autors de la seva generació. S’entén. Té dues de les qualitats més apreciades per la crítica britànica i nord-americana: la capacitat per fer obres d’una audàcia formal molt notable i l’habilitat per escrutar sense concessions una realitat concreta. Com fer-se fastigosament ric… exhibeix de manera remarcable totes dues qualitats.

Ja des del mateix títol queda clar que ens trobem davant una novel·la concebuda i construïda com un llibre d’autoajuda. En tots els aspectes. L’autor es dirigeix a un tu -el protagonista- del qual anirem seguint l’evolució al llarg de tota la seva vida, des de la infantesa fins a la mort. Cada capítol és un consell útil -“Vés-te’n a viure a la ciutat”, “Procura’t una educació”, “No t’enamoris”…- per tal d’assolir l’objectiu final de fer-se ric. A més, el llibre està escrit -amb matisos, que més endavant comentarem- en un to imperatiu, sec, de coach exigent. Tot plegat és una formidable estratègia narrativa que permet a Hamid d’explorar un tipus humà, una ciutat i un país representatius de l’Àsia emergent.

Significativament, tant l’home com la ciutat i el país resten innominats. L’autor no vol que ens importin per ells mateixos sinó sobretot per la seva representativitat. Per això el llibre fa, en conjunt, una impressió de suma i síntesi de com deu ser la vida en molts països pobres en vies de desenvolupament. La trajectòria del protagonista és, en aquest sentit, emblemàtica. D’infant, viu en un poble en condicions miserables, entre la immundícia i la pobresa. Fins que es trasllada a la ciutat, enorme i superpoblada, on les condicions ambientals són encara pitjors, però on almenys el futur és més prometedor. Un cop allí comença a prosperar: gràcies a la intel·ligència i a l’esforç, però també amb les eines omnipresents del suborn, de les xarxes mafioses d’interessos, dels intercanvis de favors… El retrat sociopolític és implacable, i té un fons crític evident, però Hamid no exerceix de fiscal ni va impartint lliçons. Això és el que hi ha, ve a dir.

Com és fàcil d’imaginar, l’opció formal de fer una novel·la seguint el patró dels llibres d’autoajuda devia presentar-li, a l’autor, diversos reptes complicats. El primer i més difícil de superar va ser probablement trobar un to i un estil adients, ni massa eixuts ni massa novel·lescos. Hamid se’n surt de primera gràcies a una prosa que combina l’exhortació de l’autoajuda, la freda exposició de dades i fets dels estudis històrics i de les anàlisis sociològiques, i l’amenitat, la vivor i la riquesa de detalls de la narrativa de ficció.

L’altre repte era construir una figura protagonista que no semblés un ratolinet de laboratori. Que tingués la vaguetat abstracta i il·lustrativa que caracteritza els arquetips i l’individualisme particular i intransferible propi dels personatges de ficció. Hamid se’n surt també amb escreix. Així, el lector descobreix el funcionament d’una societat i d’un tipus humà específic però, alhora, se sent interpel·lat humanament per les ambicions, els dilemes i els conflictes del protagonista.

Intel·ligent, brutal i commovedora, Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent també és una tendríssima apologia de l’amor, imprescindible per lluitar contra el temps que passa i les adversitats d’una vida injusta.

http://periscopi.cat/antipoda/item/com-fer-se-fastigosament-ric-a-l-asia-emergent

El rei del petroli

Image

 

Els clients habituals de l’estació de servei, així com els companys de feina d’en Lluís són alguns dels al·licients còmics de l’obra, que gira al voltant de la desaparició de Don August, un home molt ric que ha tornat d’Amèrica i viu envoltat de dones. La benzinera, que passa un mal moment econòmic, es converteix en l’agència d’investigació per recuperar-lo a canvi d’una bona comissió.

El rei del petroli és humor pur i dur. La gràcia expressiva de l’obra, els personatges excèntrics i les situacions insòlites et garanteixen una lectura impagable.

“En una hora vaig palpar més diners que en tota la meva vida. Aquell estiu del 92 que vaig treballar a la benzinera no l’oblidaré mai. Jo somiava en unes vacances com les altres: jeure fins a migdia, omplir la tarda de platja, tancar els cafès a la nit… però durant les vint-i-quatre hores la padrina era un martell que picava la meva closca: «aquest estiu has de fer feina si vols seguir estudiant; ja ets un pardal de divuit anys i ton pare i ta mare són al cel; el teu germà gran fa més de quatre anys que fa de cambrer de cap a cap d’any…» Nit i dia aquesta murga! Fins que una tarda de juny em va fotre la martellada definitiva: «Demà passat don Valentí t’espera un poc abans de les sis del matí a la benzinera. M’he topat amb ell pel carrer i quan li he demanat si necessitaven algú m’ha dit que sí al moment, m’ha contat que ja feia dies que voltava cercant un operari per cobrir la temporada d’estiu.» 

A primera hora del matí corria una mica de fresca per sobre l’asfalt silenciós i quasi fosc de l’estació de servei. Els tres assortidors –un de benzina súper amb dues mànegues, un altre de benzina sense plom i un de gasoil A– arrenglerats al mig dels dos carrils de circu- lació romanien apagats, morts, com bidons foradats, així com els ubicats a cada costat de la caseta –el de gasoil B a l’entrada de la benzinera i el de mescla per a les motos a la sortida. Em notava en- dormiscat i devia fer una cara de son de campionat. Mai en la vida m’havia llevat tan prest. La part davantera de la caseta era un pedrís d’uns cinc metres d’ample i mig d’alt amb llunes fins al sostre i 

una porta vidriera al centre. Vaig arribar a peu, en silenci, amb un senalló a la mà, dins del qual hi portava una cantimplora d’aigua fresca, dos cantons de pa amb sobrassada, una gorra verme lla amb visera i una revista porno. Vaig trobar la porta mig oberta, però no vaig gosar a entrar. Em va venir al cap que en aquella hora em podrien prendre per un lladre i de seguida vaig recular i em vaig quedar parat devora l’assortidor del gasoil A, que era el centre de la benzinera. Aleshores es va fer la llum, la vintena de fluorescents de la marquesina s’encengueren i s’apagaren, els assortidors obriren els ulls i els tancaren i la parella de faroles, una a cada extrem de la gasolinera, feren claredat i enfosquiren el mapa de la contrada que penjava de cada una d’elles. Així que em trobava encara enlluernat per aquell sol que havia sortit i s’havia amagat en un girar d’ulls, per aquelles proves que certificaven que tot funcio nava correctament, vaig afinar un home madur, descambuixat, amb barba de tres dies, que sortia de la caseta gratant-se els collons amb les dues mans. 

–Encara no hem obert, avui. 

–Jo vénc a fer feina, he de ser un company vostre. 

–Has vist mai ovnis? 

–Ovnis! 

–Sí. No saps què són? 

–Vos he dit que avui he de començar a treballar aquí. 

–Tu? Avui? Aquí? 

–Sí, don Valentí ja ho sap. No vos ha dit res ni ha vengut? 

–Vengut! Ai Déu meu. T’agrada cavalcar cocodrils?”

http://www.documentabalear.cat/cataleg.php?id=552

 

Peus de fang

PeusDeFangmitjana

Per Jordi Casas Salvador
Peus de fang, mans de poeta

Consolidat com un dels poetes catalans més reconeguts amb quatre llibres de poesia al sasrró, i després d’emprendre un canvi de gènere amb els relats de Les tombes buides ( premi de narrativa Món Rural), Marc Masdeu ens presenta aquesta primavera la seva primera novel·la, Peus de fang.

Sense ser una novel·la històrica,té com a rerefons la Guerra Civil, un escenari en el qual un reguitzell de personatges vertebren una història coral ambientada en una vila rural catalana, on esclaten els conflictes familiars, la passió, les perversions, el misteri i “els secrets de família i de convent”. Adam és un jove que després d’anar a parar al camp de refugiats d’Argelers s’allista a la legió estrangera i és enviat a l’Àfrica i a Indoxina. En els confins de la terra viurà la fatalitat, la devastació i la por en essència, ” que desapareix quan no queda esperança”. Masdeu barreja dos mons, la realitat –amb l’odissea d’Adam com a legionari– i la ficció –les vivències al petit poble, on Donya Emília s’aferra a la vida teixint un jersei amb l’esperança que algun dia abrigui Adam–. Amb la imatge de Donya Emília teixint i esperant com a eix principal, que destil·la reminiscències del mite de Penèlope i Ulisses, l’autor debana els fils que turmenten tots els personatges: la desesperança, el silenci, la mort, la venjança, la culpabilitat i la impossibilitat de lluitar contra el fat. Cada paraula s’esfilagarsa. Narra suggerint i suggereix narrant. Precisament, la metàfora dels “peus de fang” impregna la vida d’Adam i de Donya Emília, que s’aferren a la inèrcia del caminar d’uns peus enfangats, inconsistents i dèbils dins del llot com a única eina per tirar endavant sense deixar d’arrossegar-se.Si llegim l’obra amb cura –cal fer-ho– podrem intuir força evocacions literàries, i ben segur que n’afloren de noves rellegint-la. L’Odissea d’Homer no és l’única picada d’ullet de Masdeu a la tragèdia grega; en trobem una altra, per exemple, quan Donya Emília pren consciència que no es pot esmunyir de la fatalitat del destí. Ben significativa és també la connexió que estableix amb la Bíblia començant la història tal com va començar l’espècie humana: el primer capítol és dedicat a Adam –el protagonista pren el nom del primer home que segons el Gènesi va ser creat per Déu, precisament, amb fang–, i el segon, a Eva. Encara més, a tocar del final, Adam, repetint el seu nom tres cops en un moment crucial, ens evoca la màgia del número tres, un dels leitmotiv de Gustave Flaubert a Tres contes. Tot i que l’estructura narrativa de l’obra ens arriba en certa manera enrevessada –potser perquè l’autor no ha volgut o no ha pogut desfer-se del seu jo poeta, que parteix de l’abstracció a l’hora de crear–, Masdeu construeix amb enginy un cub de Rubik de dos colors en què cada color és un món, el de la realitat i el de la ficció, i cada peça, un personatge. Amb unes mans que deixen en la prosa l’empremta inequívoca de la poesia i que la doten d’una riquesa extraordinària i un caràcter punyent, l’autor va girant el trencaclosques pas a pas fins que resol la percepció encriptada de la història amb un últim moviment sorprenent: la revelació de l’existència d’un protagonista trampa. L’eclosió d’un mosaic perfecte.

Adolphe

Per Josep M. Muñoz

ImageEl nom de fonts del protagonista, Adolphe, com a simple títol –una característica compartida amb altres novel·les romàntiques: Corinne, de Madame de Staël, o René, de Chateaubriand, amb les quals ha estat comparada. Un autor relativament desconegut, amb un nom que sembla anglès, i que és francès, encara que ell és nascut a Suïssa, on els seus avantpassats, hugonots, s’havien refugiat de la persecució religiosa contra els protestants. I alguna indicació vaga: en Joan-Daniel Bezsonoff, a Les meues universitats, quan fa la llista dels llibres que va llegir mentre preparava la khâgne, anota: Adolphe, i diu, només: “un clàssic que cal llegir”. No sé si són prou elements per posar-se a llegir (i enacara menys a traduir!) un llibre com aquest.

Hi ha, és cert, alguna pista addicional: entre un ramellet de citacions ben trobades, de grans autors de la literatura universal, Rodoreda encapçala tres dels capítols d’Aloma (un sol nom com a títol!) amb altres tantes citacions d’Adolf. Citacions, les que ella fa servir i moltes altres, que trobareu repetides aquí i allà, si navegueu una estoneta per la xarxa: una de les que tria la Rodoreda, en la traducció d’Agustí Esclasans publicada per Proa el 1928, és aquesta: “Maleït aquell qui, en els primers moments d’una unió amorosa, no cregui que aquesta unió ha d’ésser eterna”.  Podria haver triat també aquesta: “És una desgràcia espantosa no ser estimat quan estimes; però n’és una de ben gran ser estimat amb passió quan ja no estimes”. L’amor, ai las, ja hi som!

Però si venceu l’aprensió inicial, si sou capaços (no tothom n’és) d’anar més enllà de l’argument, és molt difícil que no us deixeu arrossegar immediatament, com en un remolí, per Adolphe. Per tant, salteu-vos els pròlegs, que heu de llegir al final, com ens aconsellava sempre la Carme Serrallonga, i endinseu-vos en la lectura. El llibre recorre al vell truc del manuscrit trobat: potser és una manera que té l’autor, amb una vida amorosa bastant remoguda, de protegir-se d’una lectura, quan el llibre surt publicat (1816), en clau excessivament biogràfica. Avui ens importa ben poc saber si darrere d’Adolphe hi ha o no la llarga relació, intel·lectual i amorosa, de Constant amb una dona casada, l’escriptora Madame de Staël, que al final sembla que se li feia pesada, o si bé en realitat només vol descriure el seu afer amb una tal Anna Lindsay. Saber-ho, si fos possible, no hi afegeria res.

Adolphe és, en tot cas, una apassionant història d’amor –o, més ben dit, de desamor. En acabar la universitat i mentre acaba la formació que l’ha de portar a una feina predestinada, un noi jove, el tal Adolphe, una mica indolent i potser un pèl cínic, s’instal·la en una petita capital d’un príncep alemany. Allí, gairebé com un joc, conquista una dona deu anys més gran, Ellénor, una polonesa de gran bellesa, amistançada d’un noble local. Relativament aviat, ja hem fet el cim: ja els tenim tots dos ben enamorats. Però ara ve el millor: com en el ciclisme, el més apassionant, i el més perillós, és la baixada. Una baixada en espiral, obsessiva i tot: perquè l’amor, com havia descobert Rodoreda, no és per sempre, no és etern. I aleshores, com desprendre’s, sense fer massa mal, ni prendre’n massa, d’una relació que ja no ens satisfà?

I en aquesta baixada és on hi ha, sobretot, l’interès d’Adolphe, que és una novel·la d’interiors, amb a penes alguna sortida a l’exterior quan el personatge, que s’ofega, surt a agafar aire per tornar-se a capbussar en el capítol posterior. Escrita com una confessió en primera persona, és de fet una novel·la que passa dins el cap del protagonista. L’acció és només la indispensable, els personatges a penes estan dibuixats (com és, físicament, Adolphe? No en sabem res!), els interiors no ens són descrits, no sabem res dels diversos llocs i ciutats, algunes nominades i altres no, per on passa: tota l’atenció se centra en els seus sentiments i pensaments. Per això ha estat vista com un precedent de la novel·la psicològica. I d’aquí també la seva extraordinària modernitat: un editor em deia que, sense el precedent d’Adolphe, no es pot entendre la literatura de Proust. Poca broma.

Una última consideració. “Le style, c’est l’homme même” va escriure el comte de Buffon, el naturalista, i sembla que va repetir André Gide. L’estil de Benjamin Constant, en un francès clàssic, és una delícia: les frases estan impecablement construïdes, i el lector s’ho passa gairebé tan bé com el traductor. Rodoreda deia, segurament sense creure-s’ho del tot, que la literatura són paraules. Després de llegir Constant, haurem de convenir, com a mínim, que la literatura són frases. I és que, efectivament, Adolphe és un clàssic que cal llegir. Indispensablement.

-> Benjamin Constant, Adolphe, Barcelona: L’Avenç, 2013.

La cantonada i altres històries

Image

L’escriptor Jordi Serra i Garrido ens ofereix aquest recull de contes i relats original i sorprenent. Crisis d’identitat periòdiques davant d’un mirall, de matinada. Directors de sucursal bancària que tenen clar qui és l’imbècil de torn. L’ull de la lluna, que et vigila. Moments crucials oblidats i que persisteixen, com grans de sorra, al fons d’una butxaca. Un poble ple de vides a mig viure, vides petites, amb morts també petites, que arriben quan volen. O quan poden. I el nen de la cantonada, que no sap plorar, de tanta pluja que l’amara.

“I en fi, que no ens volem estar de dir que tot això de les bombolles i els totxos és un mite que ja comença a fer-se carregós, i que vol posar esparadrap a una nafra que el que requereix és un tractament més agressiu. Aquí, de l’únic que hi ha hagut una bombolla, senyor Peris, és d’imbècils, i afortunadament encara no ha esclatat.”

“Vull sortir. Em poso els texans vells, que desescriuen els baixos dels camals a filagarses esperrucades. Una samarreta vella, baldera, aèria, negra i sense estampat. Uns mitjons curts, les sabates sense cordons. No agafo rellotge, oblido el mòbil sobre la tauleta del rebedor. Feina, no. Família, no. Fugir fora. Baixo els esglaons mig saltironant, arribo al primer replà. La punxada em travessa el pit i em subratlla totes les venes des de l’estèrnum fins a la punta dels dits, com una estilogràfica de tremp rovellat. L’atac de cor em fulmina en menys de dos segons.”

“A mi no em parlis amb aquest to de veu. Agra, aspra, àcida. Que civilitzat el menyspreu. Per què t’estimo? No em toques. Fa temps que no ens toquem. Una carícia, un petó de pedra, buit com el vidre dels teus ulls.”