Orquídies blanques a Central Park

Coberta "Orquídies blanques a Central Park", Jordi Alberí

Per Editorial Gregal

Orquídies blanques a Central Park, Jordi Albertí i Oriol.

Al maig del 2005 els diaris feien públiques les proves documentals segons les quals Enric Marco, fins aleshores president de l’Amical de Mauthausen, no havia estat, en realitat, en cap camp de concentració nazi. Al setembre del 2007 el New York Times destapava que la barcelonina Alicia Esteve Head, promotora d’una organització de supervivents dels atemptats a les Torres Bessones de Nova York, no havia escapat, com afirmava, de les flames i del caos de les explosions dels atemptats de l’11 de setembre de 2001.

En els dos casos els impostors van al·legar raons altruistes per haver falsificat les seves dades personals. Tanmateix, molta gent es va sentir ultratjada i moltes preguntes van quedar sense resposta, suficients per escriure’n una novel·la.

Orquídies blanques a Central Park neix de la reflexió entorn d’aquests fets i de la disparitat d’opinions que van provocar.

No es tracta d’una crònica, sinó d’una invitació al lector a descobrir les paradoxes de la conducta humana, bo i situant els personatges reals en el marc d’una compacta trama de ficció, fent-los partícips −a ells i als lectors− d’una veritable odissea d’amor construïda, pels protagonistes de l’obra, a partir d’un joc perillós de dobles identitats que té per escenari ciutats tan diverses com Barcelona i Madrid, Viena i Berlín, Tòquio i Nova York, i que manté sempre, com a rerefons, la tragèdia dels qui han patit, al llarg de la història, l’envit del terror.

“La reflexió sobre les raons de les mentides, l’experiència genocida de la Segona Guerra Mundial i el terrorisme contemporani, les possibilitats reals de les relacions sentimentals a través del temps, la consciència de pertànyer a un lloc i a diversos. Amb un irrenunciable toc didàctic que a mi em sembla marca de la casa, però també amb força novel.lesca, en Jordi sap fer-nos pensar en el sentit de les nostres accions i les nostres paraules, en les dificultats per organitzar i programar la pròpia existència, en el neguit dels silencis i la meravella de les casualitats.” Retrat de l’artista com a home madur, escrit del professor i crític Gonzalo Pontón per a ser llegit durant la presentació d’Orquídies blanques a Central Park, a Barcelona.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s