Michael Kohlhaas. La rebel·lió de la ciutadania

coberta_Kohlhaas.qxdPer Jaume Creus

Michael Kohlhaas és una novel·la molt significativa. I emblemàtica pel que fa a posar en evidència els jocs del poder i de la justícia. El lector té a les mans la narració del cas, basat en fets històrics, d’una injustícia arbitrària que genera més injustícia. És la màxima que diu que la violència engendra més violència. Si bé el punt de partida és certament una arbitrarietat senyorial, el procés que porta a totes les altres injustícies i violències, tant per part dels alts poders (en les seves diverses branques) com per part del mateix Kohlhaas, és un complex entramat de decisions, que poden ser errònies, malèvoles i també atzaroses, però que, sumades i potenciant-se les unes a les altres, aboquen a un final tràgic, tot i que amb una porta oberta al futur en la darrera frase de la novel·la.

La primera vegada que la vaig llegir em va colpir i, per descomptat, va refermar el meu pensament respecte al paper nefast del poder autoritari envers els súbdits o, en aquella època franquista en què em trobava, directament contra el poble treballador. No diré que em fes més esquerrà políticament, perquè ja n’era, però em confirmava les conviccions. I també en vaig veure la pel·lícula alemanya de Volker Schlöndorff, de finals dels seixanta, passada aquí (ja als setanta) en versió original subtitulada, perquè la feien en un cinema d’Art i Assaig. Com que encara no em dedicava professionalment a la traducció, no puc dir que tan bon punt vaig llegir-la ja vaig tenir desig de traduir-la, com va ser el cas de les Memòries d’Adrià, però sí que se’m va quedar com un pòsit, com un most que envellia al celler del meu imaginari, de la meva pròpia història. Quan al cap de molts anys, ja encetat el segle XXI, vaig tenir l’oportunitat d’editar el que jo volia a l’avui desapareguda Edicions la Guineu, vaig començar prioritzant i traduint escriptors txecs, perquè el txec era la meva darrera llengua incorporada. Però no vaig descuidar la literatura alemanya que llavors tenia més prèdica: Joseph Roth (El pes fals i La Cripta dels Caputxins), i vaig començar a traduir lentament (tot s’ha de dir), per propi plaer i voluntat, el Michael Kohlhaas.

La traducció d’aquesta novel·la no és pas cosa fàcil. L’estil de Kleist amb un gavadal d’oracions compostes que acaben essent immensos paràgrafs, cafits de juxtaposades, coordinades i subordinades de tota mena i pelatge, no et facilita gaire la tasca, ans ben al contrari. Cal desplegar (i molt atentament, perquè, a més a més, en alemany els verbs van al final!) la frase principal per anar-hi penjant totes les altres que inclou, i després replegar-ho tot en un paràgraf literari vàlid i llegible en la llengua d’arribada, mirant de trair el mínim possible l’original. Això no vol dir treure tots els entrebancs i reptes que planteja el text alemany, però sí buscar la millor manera de fer que el lector no es perdi i llenci el llibre, avorrit. Una cosa tenia a favor meu: el meu propi estil literari té tendència al mateix tipus de frase, no amb tanta complexitat, però amb un període tirant a llarg. I això, assumit com a propi, sí que facilitava la feina, me la feia més propera, no era un terreny absolutament desconegut i inhòspit. Algun cop he arribat a pensar si no en deu tenir la culpa precisament la lectura del Michael Kohlhaas en una època en què encara madurava la meva pròpia veu literària. Però com que en l’àmbit poètic he practicat més aviat el poema curt fins a desembocar en l’areny haikai, no ho havia tingut en compte. Ara, revisant la meva prosa per fer-ne finalment un llibre sòlid i exigent, i coincidint amb la publicació d’aquesta novel·la de Kleist, m’he adonat que potser alguna cosa sí que hi ha tingut a veure. I com que des del fons d’algun racó del meu cervell, arrecerat, cobert d’humus, encriptat, si es vol, aquest text em cridava i m’urgia, l’he posat a la llum, per bé que no he estat l’únic.

Ara el lector té la possibilitat d’experimentar, en un sol llibre, i no pas gaire llarg, un cúmul d’emocions, sensacions encontrades i fins sacsejades intel·lectuals, i al mateix temps d’abocar-se al debat judicial, als reptes ideològics, a les interrogacions morals, perquè tot això també hi és. L’ètica, la religió, els poders coactius i els interessos de classe, tot plegat es troba en aquesta magnífica novel·la, posat en una història fascinant, emotiva, dura, però indispensable i altament recomanable per a tot lector, tingui l’edat que tingui. És una lectura de les poques que mai no deixen indiferent, dit sigui amb la més absoluta sinceritat i sense un gram d’intenció publicitària. No us la perdeu, seria un error innecessari.

-> Heinrich von Kleist, Michael Kohlhaas, traducció de Jaume Creus, Barcelona: L’Avenç, 2013.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s