Un viatge a l’Índia

UN VIATGE A LINDIA baixa

Que torni l’àpica (i ho arrasi tot)
Per: Marina Espasa (diari ARA)

Gonçalo M. Tavares és un “jove prodigi” de la literatura portuguesa: nascut el 1970 a Luanda (Angola), ha publicat una vintena llarga de llibres, ha guanyat infinitud de premis literaris a Portugal i a tot el món i la crítica d’arreu l’assenyala com un gran talent. La submarina editorial Edicions del Periscopi és la primera a casa nostra que el tradueix al català i ens presenta aquest llibre insòlit i magnífic que és Un viatge a l’Índia . Insòlit i atrevit perquè es tracta d’un llarguíssim poema narratiu de 1.102 estrofes agrupades en deu cants. Per entendre’ns, una posada al dia de l’obra fundacional de la literatura portuguesa Els Lusíades ,de Luis Vaz de Camoes. El pare de les lletres portugueses, fascinat amb els viatges de Vasco da Gama, va decidir recuperar l’alè èpic de la poesia narrativa clàssica i aplicar-lo a la descripció d’un món que aleshores era modern.

Tavares, sense por i sense mandra, fa el mateix amb el nostre benvolgut segle XXI. El viatge que descriu, entre Lisboa i l’Índia, és el propi d’un món a la deriva: el viatger, un tal Bloom (com el protagonista de l’ Ulisses de Joyce: ser portuguès obliga a ser anglòfil), no aconsegueix cap dels objectius que s’havia marcat en marxar, ni adquirir saviesa ni venjar una mort. El pelegrinatge que fa fins a un savi hindú, en lloc d’eixamplar-li l’ànima, l’envileix una mica més.

Londres, París, Viena i el continent indi són llocs plens de lladres, prostitutes, assassins i estafadors, les ciutats estan malaltes i els diners ho han corromput tot: viatjar pel món pasteuritzat del segle XXI ha perdut la capacitat de meravellar-nos. El text és a la vegada poderós i irònic: “Els humans són massa joves o massa / vells: ningú no aconsegueix ser contemporani”.

Si no els fa vergonya, llegeixin-lo en veu alta: és la manera que adquireixi tot el sentit. L’obertura del llibre és, senzillament, espectacular. Com si s’estigués anunciant l’ Odissea homèrica o la Chanson de Roland , la veu narrativa, amb un ritme i una eufonia perfectes i hipnòtics, que en català funcionen tan bé gràcies a la gran feina del traductor Pere Comellas, els atraparà des del primer vers. Llegir epopeia narrativa ens connecta amb un passat remot que, tot i els esforços que fa el món contemporani per esborrar, encara duem impregnat sota la pell: els nostres avantpassats van fer-se homes mitjançant la paraula, tot explicant les aventures d’un passat que, degudament modificat a base de ritme i èpica, es va convertir en la música que necessitem els esclaus per continuar recollint el cotó que hi ha a l’altra banda de la pantalla de plasma.

Un llibre refulgent i il·luminador

Tot escriptor brega amb idees, amb personatges i amb trames, a més de treballar una llengua tan bé com pot, però el que li roba les hores de son és trobar el to adequat per a la història que vol explicar. No és una qüestió de gustos: si no encerta el to, l’obra serà un fracàs. Si el troba, en canvi, com passa en aquest viatge al·lucinant i homèric, la conjunció entre fons i forma fa que el fons refulgeixi i il·lumini la vida dels lectors: “Els grans discursos només es fan / quan la multitud és excel·lent, / i un vers perfecte depèn molt / de l’ansietat que el paper posa a disposició”. La intuïció de Gonçalo M. Tavares és que el món d’avui, desorientat i ferit de mort, és a punt per tornar a l’èpica. Com feien els joglars medievals abans de començar a recitar a les places de les ciutadelles, Tavares crida ” Oyez, seigneurs! “: escolteu, senyors d’un món en runes, la història d’aquest antiheroi, d’aquest miserable que ja no és ni un home, perquè és la vostra, d’història. ¿Se l’escoltaran, la veu d’un portuguès, els grans senyors del nord?

http://periscopi.cat/antipoda/item/un-viatge-a-l-india

Anuncis

Matèria primera

FauserMitjana
Per Marina Espasa
Mort accidental d’un escriptor

“Eren tots iguals: comunistes, nazis, els pares, l’Església, la crítica literària, el suplement cultural, la lluita revolucionària, la RAF, el capital, la tele, el Club Voltaire, Mao, Trotski. Tots compartien una mateixa concepció del món, sabien per on calia tirar, havien monopolitzat la consciència, l’amor i la felicitat humana”. No cal dir que som a la dècada dels setanta. Sí que cal explicar que, en lloc de ser a París o a Londres, o en algun bar amb nom de clàssic italià, som a Frankfurt, una ciutat amb menys glamur que el famós entrepà de salsitxa però que també té dret, com qualsevol altre lloc, a rebre la declaració d’amor d’un escriptor que hi ha nascut. I a fe que si mai es veuen atrapats en aquesta ciutat (i si no és que pertanyen a l’entranyable comunitat dels que treballen al voltant del llibre no hi haurien de caure mai), en aquest cas improbable, doncs, haver llegit Matèria primera els permetrà veure una ciutat grisa i anodina amb uns altres ulls: els d’algú que, més que viure la vida, l’esgarrapava.

Jörg Fauser (Bad Schwalbach, 1944 – Munic, 1987) era un escriptor fins ara inèdit en català i molt poc traduït en castellà. A Alemanya va ser sempre un outsider , i no ha estat fins fa pocs anys que un documental i l’edició de la seva obra completa l’han posat de moda. Potser són aquests temps tan incerts i tallants que ens ha tocat viure que fan que les seves afirmacions ressonin: “Actualment no escric literatura, però m’immunitzo contra alguna de les seves variants”, diu el protagonista, un tal Harry Gelb, que pul·lula per les comunes hippies d’Istanbul i de Frankfurt amb una actitud que oscil·la entre la il·lusió absoluta i l’escepticisme: si no fos alemany, diríem que té una actitud típicament catalana, entre l’interès sincer i la sornegueria.

O això és mèrit de la traducció, que també pot ser. Fa morir de riure veure’l actuar enmig d’una orgia d’anarquistes punks com si fos en un saló de ball noucentista. Això sí, flirteja amb totes les drogues existents i amb totes les noies que pot, però no perd mai de vista que vol ser escriptor. “I evidentment llegia Graham Greene: allò sí que era narrar, a casa nostra ningú li arribava ni a la sola de la sabata, quina llauna, que soporífers els novel·listes alemanys en comparació: tot el sant dia amb les ocasions perdudes, i ho feien passar per una obsessió”.

Literatura crua

Com Charles Bukowski, com Roberto Bolaño, Fauser defensa una literatura feta a partir de material en cru: aquests protagonistes que salten d’una feineta miserable a l’altra, que fan de vigilants nocturns o d’empaquetadors de llibres mentre el cervell els va a mil per hora i la mà salta de l’ampolla (o de la xeringa) a les tecles de la màquina d’escriure. Que sembla que només visquin per a la literatura, i de fet no aconsegueixen dur unes vides personals gaire satisfactòries, perquè al que estan enganxats és a la vida, i el que volen és escriure llibres que estiguin vius i no morts. I per això es queixen (“La novel·la tradicional simplement no servia per a allò que jo volia descriure”), pateixen i a vegades van una mica més enllà que els seus contemporanis, perquè agafen camins no fressats. Com deia la Janis Joplin que el Harry Gelb escolta mentre fa l’amor: “ Freedom’s just another word for nothin’ left to lose ”.

I, de sobte, l’imprevist: una nit del 1987, mentre tornava a casa després de celebrar el seu aniversari, Jörg Fauser va morir atropellat per un camió. Tenia només 43 anys. Quin final més adequat literàriament per a un autor marginal. Quin desastre: fa venir ganes de demanar un brindis per ell, en qualsevol bar, qualsevol nit.

Orquídies blanques a Central Park

Coberta "Orquídies blanques a Central Park", Jordi Alberí

Per Editorial Gregal

Orquídies blanques a Central Park, Jordi Albertí i Oriol.

Al maig del 2005 els diaris feien públiques les proves documentals segons les quals Enric Marco, fins aleshores president de l’Amical de Mauthausen, no havia estat, en realitat, en cap camp de concentració nazi. Al setembre del 2007 el New York Times destapava que la barcelonina Alicia Esteve Head, promotora d’una organització de supervivents dels atemptats a les Torres Bessones de Nova York, no havia escapat, com afirmava, de les flames i del caos de les explosions dels atemptats de l’11 de setembre de 2001.

En els dos casos els impostors van al·legar raons altruistes per haver falsificat les seves dades personals. Tanmateix, molta gent es va sentir ultratjada i moltes preguntes van quedar sense resposta, suficients per escriure’n una novel·la.

Orquídies blanques a Central Park neix de la reflexió entorn d’aquests fets i de la disparitat d’opinions que van provocar.

No es tracta d’una crònica, sinó d’una invitació al lector a descobrir les paradoxes de la conducta humana, bo i situant els personatges reals en el marc d’una compacta trama de ficció, fent-los partícips −a ells i als lectors− d’una veritable odissea d’amor construïda, pels protagonistes de l’obra, a partir d’un joc perillós de dobles identitats que té per escenari ciutats tan diverses com Barcelona i Madrid, Viena i Berlín, Tòquio i Nova York, i que manté sempre, com a rerefons, la tragèdia dels qui han patit, al llarg de la història, l’envit del terror.

“La reflexió sobre les raons de les mentides, l’experiència genocida de la Segona Guerra Mundial i el terrorisme contemporani, les possibilitats reals de les relacions sentimentals a través del temps, la consciència de pertànyer a un lloc i a diversos. Amb un irrenunciable toc didàctic que a mi em sembla marca de la casa, però també amb força novel.lesca, en Jordi sap fer-nos pensar en el sentit de les nostres accions i les nostres paraules, en les dificultats per organitzar i programar la pròpia existència, en el neguit dels silencis i la meravella de les casualitats.” Retrat de l’artista com a home madur, escrit del professor i crític Gonzalo Pontón per a ser llegit durant la presentació d’Orquídies blanques a Central Park, a Barcelona.

Michael Kohlhaas. La rebel·lió de la ciutadania

coberta_Kohlhaas.qxdPer Jaume Creus

Michael Kohlhaas és una novel·la molt significativa. I emblemàtica pel que fa a posar en evidència els jocs del poder i de la justícia. El lector té a les mans la narració del cas, basat en fets històrics, d’una injustícia arbitrària que genera més injustícia. És la màxima que diu que la violència engendra més violència. Si bé el punt de partida és certament una arbitrarietat senyorial, el procés que porta a totes les altres injustícies i violències, tant per part dels alts poders (en les seves diverses branques) com per part del mateix Kohlhaas, és un complex entramat de decisions, que poden ser errònies, malèvoles i també atzaroses, però que, sumades i potenciant-se les unes a les altres, aboquen a un final tràgic, tot i que amb una porta oberta al futur en la darrera frase de la novel·la.

La primera vegada que la vaig llegir em va colpir i, per descomptat, va refermar el meu pensament respecte al paper nefast del poder autoritari envers els súbdits o, en aquella època franquista en què em trobava, directament contra el poble treballador. No diré que em fes més esquerrà políticament, perquè ja n’era, però em confirmava les conviccions. I també en vaig veure la pel·lícula alemanya de Volker Schlöndorff, de finals dels seixanta, passada aquí (ja als setanta) en versió original subtitulada, perquè la feien en un cinema d’Art i Assaig. Com que encara no em dedicava professionalment a la traducció, no puc dir que tan bon punt vaig llegir-la ja vaig tenir desig de traduir-la, com va ser el cas de les Memòries d’Adrià, però sí que se’m va quedar com un pòsit, com un most que envellia al celler del meu imaginari, de la meva pròpia història. Quan al cap de molts anys, ja encetat el segle XXI, vaig tenir l’oportunitat d’editar el que jo volia a l’avui desapareguda Edicions la Guineu, vaig començar prioritzant i traduint escriptors txecs, perquè el txec era la meva darrera llengua incorporada. Però no vaig descuidar la literatura alemanya que llavors tenia més prèdica: Joseph Roth (El pes fals i La Cripta dels Caputxins), i vaig començar a traduir lentament (tot s’ha de dir), per propi plaer i voluntat, el Michael Kohlhaas.

La traducció d’aquesta novel·la no és pas cosa fàcil. L’estil de Kleist amb un gavadal d’oracions compostes que acaben essent immensos paràgrafs, cafits de juxtaposades, coordinades i subordinades de tota mena i pelatge, no et facilita gaire la tasca, ans ben al contrari. Cal desplegar (i molt atentament, perquè, a més a més, en alemany els verbs van al final!) la frase principal per anar-hi penjant totes les altres que inclou, i després replegar-ho tot en un paràgraf literari vàlid i llegible en la llengua d’arribada, mirant de trair el mínim possible l’original. Això no vol dir treure tots els entrebancs i reptes que planteja el text alemany, però sí buscar la millor manera de fer que el lector no es perdi i llenci el llibre, avorrit. Una cosa tenia a favor meu: el meu propi estil literari té tendència al mateix tipus de frase, no amb tanta complexitat, però amb un període tirant a llarg. I això, assumit com a propi, sí que facilitava la feina, me la feia més propera, no era un terreny absolutament desconegut i inhòspit. Algun cop he arribat a pensar si no en deu tenir la culpa precisament la lectura del Michael Kohlhaas en una època en què encara madurava la meva pròpia veu literària. Però com que en l’àmbit poètic he practicat més aviat el poema curt fins a desembocar en l’areny haikai, no ho havia tingut en compte. Ara, revisant la meva prosa per fer-ne finalment un llibre sòlid i exigent, i coincidint amb la publicació d’aquesta novel·la de Kleist, m’he adonat que potser alguna cosa sí que hi ha tingut a veure. I com que des del fons d’algun racó del meu cervell, arrecerat, cobert d’humus, encriptat, si es vol, aquest text em cridava i m’urgia, l’he posat a la llum, per bé que no he estat l’únic.

Ara el lector té la possibilitat d’experimentar, en un sol llibre, i no pas gaire llarg, un cúmul d’emocions, sensacions encontrades i fins sacsejades intel·lectuals, i al mateix temps d’abocar-se al debat judicial, als reptes ideològics, a les interrogacions morals, perquè tot això també hi és. L’ètica, la religió, els poders coactius i els interessos de classe, tot plegat es troba en aquesta magnífica novel·la, posat en una història fascinant, emotiva, dura, però indispensable i altament recomanable per a tot lector, tingui l’edat que tingui. És una lectura de les poques que mai no deixen indiferent, dit sigui amb la més absoluta sinceritat i sense un gram d’intenció publicitària. No us la perdeu, seria un error innecessari.

-> Heinrich von Kleist, Michael Kohlhaas, traducció de Jaume Creus, Barcelona: L’Avenç, 2013.