No et miris el riu

Per Tot és una mentida.

M’han explicat que fa molts anys, gairebé un segle, que en el Besòs (el riu que passa per Mollet del Vallès, el meu poble) s’hi feien trobades nudistes dels joves llibertaris, que a mitjans del segle XX els escolars hi anaven a passar el dia i que banyar-se ha estat la cosa més normal del món fins que la contaminació ha destruït el riu. Actualment els vilatans vivim d’esquena al riu. A ningú se li acudiria posar un peu en les aigües putrefactes del riu Besòs. Malauradament sempre l’he conegut com una gran claveguera, configurant així un dels meus paisatges vitals.NoetMiriselRiu10cm

Per Mònica Batet, l’autora de No et miris el riu, el paisatge que ens envolta, ja sigui urbà o rural i amb les seves concrecions, ens determina profundament.No et miris el riu és un llibre conceptual. Parteix d’una idea, d’una imatge, en definitiva d’un concepte.  Influïda per la lectura d’El Danubi, de Claudio Magrisl’autora va decidir que la novel·la tingués com a eix central un riu poderós que ho dominés tot. Viure en una ciutat amb aquest riu, com ens podria afectar? Segons Mònica Batet, “està comprovat que l’ofegament és un dels suïcidis més habituals de les ciutats amb riu”.

No et miris el riu explica les històries de molts ofegats construint d’aquesta manera un espai i un temps de llegenda i de crònica negra. Ja sigui per suïcidi, per accident, per malaltia,  per assassinat, per casualitat, per distracció… , el cas és que el riu engoleix els seus habitants. El riu irradia una fascinació brutal. Junt al riu, el pont, l’aigua i les aparicions dels cadàvers desperten en la gent una atracció irreprimible. Dues cares de la mateixa moneda: la mirada seduïda i el mort que enlluerna.

Són tres, però, els protagonistes centrals de No et miris el riuMartina Tarr,una noia que pateix un fort isolament a causa d’ una malaltia que sempre han patit els homes de la seva família; Vera Kunzst, una jove nedadora obsessionada amb el triomf; i Konrád Weszler, un professor universitari afectat profundament per l’ofegament de la seva filla. Els protagonistes s’entrellacen en els tres relats i els seus drames personals estan sempre sotmesos al riu, el gran protagonista de la novel·la.

La novel·la està ambientada en una ciutat centreeuropea,  però en cap moment se’ns informa de quina és. Quan la llegiu cadascú imaginarà la que vulgui. La remor de la novel·la és volgudament claustrofòbica. Asfixia i angoixa. Certament com si el lector s’hi ofegués. Té passatges literaris i un to narratiu general que a mi m’ha recordat el cinema de David Lynch.

No et miris el riu és un llibre, rar, inquietant, hipnòtic i diferent. A mig camí entre un drama, un thriller o fins i tot el documental. Cal agrair l’ambició literària de l’autora que ha aconseguit una novel·la poètica extraordinàriament escrita, plena de matisos  i que resulta del tot innovadora dins la narrativa catalana actual. Benvinguda sigui la creativitat i la llibertat literària!

Existeix una raó cabdal per la qual el riu rep tants suïcides. Una raó que no es diu de manera explícita i que el lector va descobrint a mesura que llegeix el llibre. Són les decisions que prenem (per bé o per mal) les que ens apropen o ens allunyen de la resta de la gent. Una gran novel·la, també, sobre la soledat.

Mònica Batet i Boada (El Pont d’Armentera, 1976) és escriptora i filòloga. Ha publicat poc. El 2005 va guanyar el premi de novel·la curta Just Manuel Casero. L’editorial Empúries el va publicar el 2006 amb el títol L’habitació grisa. Ha publicat assaig, El lector ideal (Petròpolis) i textos en dos obres col·lectives.

No et miris el riu és actualment una de les tres novel·les finalistes del Premi Crexells. La novel·la realment és mereixedora del premi. També que els lectors la descobreixin i que no passi desapercebuda entre la infinitat de llibres publicats.

Del blog Tot és una mentida.

A dalt tot està tranquil

Per Laura Huerga.

A dalt tot està tranquil és el llibre de Raig Verd per excel·lència, és la marca de la casa, el nostre primer llibre, la nostra primera paraula. Què vull dir amb això? Bé, és molt senzill, no molta gent coneix la nostra editorial, ni qui som, ni què fem; però tothom coneix el Premi Llibreter. Un premi que s’ha establert com un premi de confiança, de qualitat; el llibre et pot agradar més o et pot agradar menys, però el llibre serà bo, no hi ha cap mena de dubte.

Durant aquest temps aquest llibre ha obtingut els comentaris més positius i més exaltats. I aquí podeu llegir-ne alguns:

«Aquesta és una novel·la de gran brillantor i subtilesa. Conté escenes d’una envoltant força psicològica…» The Independent.

«És una d’aquestes rares obres de ficció que tothom hauria de llegir. Està plena de vida i veritat, tot transmès a través d’una veu narrativa que es nega a permetre al lector allunyar-se’n ni un moment.» The Irish Times.

«El ritme de vida a la granja és el que és, al cap i a la fi, i aquesta obra de Gerbrand Bakker el sap capturar d’una manera esplèndida»
Marina Espasa al Diari Ara.

«Crea un món propi on el lector pot refugiar-se» Jose Luis de Juan a El País.

«Descobrir un d’aquests escriptors, que són conscients que la seva obra no és una mercaderia sinó la més exquisida manifestació de la seva ànima, comporta sempre una enorme satisfacció.» Xavier SerrahimaEl Punt Avui.

«Una novel·la de tendresa continguda i humor lacònic.» J.M. Coetzee.

Aquest llibre ha venut 100.000 còpies a Alemanya i similar número a França, Anglaterra i Estats Units. És un llibre traduït a més de 20 llengües. Però el més important és que és un llibre molt bo. I no ho dic jo, crítics de tot el món dels diaris més reconeguts, premis de tots els països, fins i tot el Premi IMPAC en 2010 i encara més, diversos premis de llibreters a diferents països.

Alguna cosa ha de tenir, oi?

No tinc cap mena de dubte que aquest llibre és necessari. Ara mateix Gerbrand Bakker acaba de guanyar un altre Premi, l’Independent Foreign Fiction Prize amb el seu proper llibre que sortirà amb Raig Verd a l’octubre i del qual també ens sentim molt orgullosos.

Però sabeu què? Mentrestant el millor és que gaudiu dels meravellosos silencis d’aquest llibre, de les converses on és més important el que es calla que el que es diu, de la soledat ben entesa i dels meravellosos paisatges freds a una granja holandesa on aviat sereu com a casa.

Tombes i lletres

Per Valèria Gaillard.

Morts i sense flors. Les tombes dels escriptors catalans cauen en l’oblit

Seguint la petja de Cees Nooteboom, quaranta literats han visitat els sepulcres dels ‘nostres’ autors consagrats.Tombes i Lletres coberta

Viatger sense destí fix a l’estil d’un Claudio Magris –recentment investit honoris causa per la Universitat de Barcelona–, l’escriptor holandès Cees Nooteboom (la Haia, 1933) va fer un recorregut funerari –si es pot dir així– que el va dur a visitar les tombes de noranta poetes i pensadors d’arreu del món. Va viatjar des de Cotlliure, per veure la de Machado, fins al Japó, per contemplar la de Murasaki Shikibu. El resultat, Tumbas de poetas y pensadores (2007) és un volum que pot ser llegit –més que com una prova d’un culte malaltís– gairebé com una autobiografia intel·lectual, ja que és una peregrinació per les obres dels autors que l’han marcat, una invocació a llegir-les. Tot va començar amb una visita a la tomba de Proust, l’any 1977, quan estava “totalment posseït” per Albertine i Charlus, i el llibre va anar prenent forma dins el seu cap fins a la seva publicació, el 2007.

Inspirant-se directament en aquesta obra (que Debolsillo acaba de treure en edició de butxaca), els escriptors Xavier Cortadellas (la Bisbal d’Empordà, 1956) i Judit Pujadó (Barcelona, 1968) van tenir la bona idea de fer una adaptació catalana sui generis, i retre així un homenatge als “nostres escriptors”, autors que, pel fet d’escriure en català, “ho van tenir més difícil per assolir el somni de tot creador: arribar a la humanitat sencera”. I, efectivament, en la llista de Nooteboom, no n’hi ha cap de català (sí en canvi Robert Graves, que com ell va viure a Mallorca). Tombes i lletres, el primer volum de les edicions Sidillà, a banda d’incloure els retrats de les tombes en qüestió (unes fotografies realitzades per Judit Pujadó i Eduard Punset), multiplica les mirades perquè, en lloc d’un sol “pelegrí funerari” recull els treballs d’un grapat d’escriptors que han visitat les tombes de Ramon Llull, Ausiàs March, Baltasar Porcel, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Caterina Albert i Andreu Vidal, entre d’altres, literats alguns d’ells molt coneguts, d’altres no tant, d’arreu dels Països Catalans.

Les “parelles” o “còmplices” s’han establert tenint en compta afinitats, admiracions i orígens compartits. Els escriptors que escriuen els textos són d’horitzons molt diversos i n’hi ha tant de consolidats com de novells, a banda d’incloure dramaturgs (Joan Ollé), i periodistes (Víctor-Manuel Amela, Vicent Sanchis). L’escriptora Maria Mercè Roca escriu sobre la tomba de Mercè Rodoreda que es troba al cementiri de Romanyà de la Selva; Isabel-Clara Simó, sobre la de Vicent Andrés Estellés a Burjassot; Vicenç Pagès, sobre la de Caterina Albert al cementiri marí de l’Escala; Bartomeu Fiol ho fa sobre la de Baltasar Porcel a Andratx; Miquel Pairolí reflexiona sobre la de Josep Pla al cementiri de Llofriu; Isabel Olesti s’ocupa de la de Gabriel Ferrater a Sant Cugat i  Narcís Comadira, de la de Verdaguer al cementiri de Montjuïc, per posar alguns exemples. En els casos en què no hi ha tomba pròpiament parlant (perquè s’han llançat les centres en la natura), s’han buscat espais alternatius. Víctor-Manuel Amela visita l’ermita de la Mare de Déu de l’Abellera, a les muntanyes de Prades, que van acollir les restes de Joan Perucho, i Ferran Sáez viatja fins a Mequinensa per evocar Jesús Moncada.

La majoria d’escriptors (els vius), narren tal com fa Nooteboom les sensacions que van experimentar a l’hora de trepitjar el cementiri i recollir-se davant del sepulcre. Rememoren l’obra de l’intel·lectual en qüestió. D’altres proposen un text purament ficcional. És el cas de Borja Bagunyà, que explica un somni en què apareix el mateix Josep Maria de Sagarra que sembla que va tenir realment; o Jaume Subirana, que esbossa un poema inspirant-se en el cementiri de Montjuïc, on jau des del 1926 Joan Salvat-Papasseit. Eduard Márquez fa una invocació a llegir Joan Vinyoli, un poeta que l’acompanya des de fa més de trenta anys, mentre que Lolita Bosch defensa que Blai Bonet “té gust de sorra”.

Per les fotografies en blanc i negre, a banda del panteó d’Artur Bladé Desumvila i el d’Eugeni d’Ors, les escultures funeràries de Mercè Rodoreda i Carles Riba, la majoria són tombes discretes, nínxols alienats en façanes interminables, tombes, algunes, amb les flors marcides de data o, simplement, sense flors, monuments que disten molt d’aquelles tombes del Père Lachaise de París, un cementiri que acull les restes d’una bona pila de plomes de prestigi, i no només franceses, sinó també internacionals. L’escriptor mallorquí Melcior Comes, “parella” de “don” Llorenç Vilallonga, posa sobre la taula precisament aquesta indiferència envers els “nostres” morts, una indiferència que no deixa de ser res més que oblit, mentre que Oscar Wilde sempre té notes, roses i petons estampats amb carmí sobre la làpida, i sobre la llosa de marbre negre de Proust (tan admirat per Villalonga), és fàcil trobar un manoll de lliris frescos.

Melcior diu que els admirador de Balzac (el best-seller dels morts per Nooteboom) deixen salsitxes sobre el llibre de metall que corona la sepultura. En canvi, a les tombes dels poetes catalans, pràcticament no hi ha res. Només sobresurt, tristament penjat en un angle del nínxol de Joan Vinyoli, un poema d’una admiradora, i en la de Verdaguer, unes flors fresques. “En general les tombes estaven força abandonades, i el més trist és que com més recents eren, encara més”, explica Judith Pujadó, una escriptora que ja s’havia submergit en el tema funerari a Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines (Vitel·la). Per a aquells lectors que vulguin visitar les tombes, el llibre insereix a manera d’epíleg un mapa del cementiri de Montjuïc amb les localitzacions de les sepultures dels escriptors i un mapa dels Països Catalans amb la resta de tombes visitades. Els coordinadors del volum ja projecten una segona entrega, que reculli tombes que han quedat fora.

Pel que fa a l’editorial Sidillà, que té la vocació de “recuperar l’imaginari col·lectiu català”, prepara una monografia sobre els “pobles perduts”, seguint la petja del treball que va fer Maria Mercè Marçal al Pallars.

Lluny d’aquí

Per Crims.cat

Lluny d’aquí, de Jaume Benavente.

Un dels trets més destacats del gènere negre actual es la diversitat de temàtiques i enfocaments. Un dels més destacats és l’anomenada “psicologia criminal”, una visió diferent que examina per sobre de tot miratges i realitats humanes. Un dels escriptors més destacats d’aquesta mena de fer dins el gènere negre en català és Jaume Benavente (Barcelona, 1958). Entre els seus títols cal destacar novel·les i dietaris de viatges, però també títols com El quadern de Nicolaas Kleen l’inici d’una sèrie de narrativa negra ambientada a la ciutat d’Amsterdam per una policia holandesa anomenada Marja Batelaar. Ara bé, en aquesta ocasió ens ofereix Lluny d’aquí (núm. 5 de la col·lecció crims.cat), una història on narra la vida de Tomàs Darné, un home que ho ha perdut tot, o gairebé.FrontalLlundaquiBAIXA

“En Tomàs Darné, un d’aquells homes interiorment estripats per culpa de les circumstàncies i que se situa gairebé als extrems de la condició humana. Però ja se sap que quan una cosa no va bé encara pot anar empitjorar: l’estranya mort d’un bon amic del seu pare-amb un futur ben poc aclaridor- el durà, ocasionalment a investigar la possible causa d’una mort plena d’enigmes i de secrets de tota mena, al barri barceloní d’Horta.

http://www.lafinestradigital.com/2013/03/02/lluny-daqui-de-jaume-benavente/

Una novel·la d’intriga i ben diferent que queda lluny de la truculència i que, poc a poc, ens fa partícips d’una angoixa que creix al llarg de les pàgines. Com afirma la crítica Anna Maria Villalonga “la ficció de Benavente resta llunyana a l’agilitat trepidant d’algunes novel·les negres actuals. No hi trobarem aquell típic estil de sèrie televisiva tan explotat darrerament. Fidel al seu tarannà –tal vegada també d’escriptor una mica outsider que intenta comprendre el món sense poder evitar una certa perplexitat-“.

http://alombradelcrim.blogspot.com.es/2013/01/lluny-daqui-de-jaume-benavente.html

Com afirma Sebastià Bennasar un dels trets més remarcables de la novel·la radica en situar l’acció en una zona barcelonina ben poc habitual d’aquesta mena de fer: “atenció, però, la Barcelona que ens mostra Benavente no és la més habitual de les novel·les negres que hi estan ambientades. I és que a Lluny d’aquí les accions primordials se centren en el barri d’Horta i també en el de Sant Andreu, dos barris que no solen aparèixer gaire en la novel·la negra feta a casa nostra i que Benavente retrata a la perfecció.”

http://www.llegirencasdincendi.es/2013/02/benavente-novel·la-negra-barcelonina-sense-renunciar-a-latlantic-lluny-daqui/

Sens dubte, una de les novel·les negres més interessants d’aquests darrers temps on Benavente demostra –un cop més- que es pot fer gènere del bo sense renunciar a un estil propi i ben particular. D’aquí que l’autor ens traslladi al Brasil i a la paradisíaca Madeira. Com a firma el periodista Jordi Benavente ·descriu un paisatge exterior, el barri barceloní d’Horta i el paradisíac de Madeira.”

http://martorellnegre.blogspot.com.es/2013/01/jaume-benavente-sebastia-bennassar-i.html

Com afirma Lluis Llort “Benavente és coherent i podríem dir que tal com viu, escriu, per això el seu estil pausat i de creació d’ambients és fàcil de reconèixer, més si afegim els referents a la cultura portuguesa, constants en la seva obra. En aquesta, la inquietud ens arriba a poc a poc, i ens costa d’identificar, com en un film de David Lynch, i quan sabem què ens neguiteja, ja hem fet tard: ho tenim dins, com el fred”.

http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/616052-de-lhorta-al-bosc-negres.html

L’endemà

Per Aniol Rafel.

L’endemà és una novel·la on la música hi juga un paper principal. Però no només perquè els protagonistes siguin els tres membres de Les Roques, una de les bandes de més
COBERTA LENDEMA LLOM 133 ok.indd
èxit del país, sinó sobretot perquè el ritme i l’estil són els eixos narratius sobre els quals Tuli Márquez fa pivotar la seva ficció. «Pur estil», escriu Ricard Ruiz al Quadern d’El País, on qualifica l’autor com «un dels debutants més ferms que ha donat enguany la narrativa catalana». Muriel Villanueva, al seu blog Muricat, també es refereix a l’estil amb que està escrit L’endemà: «I amb tot l’estil. La lliçó màxima del Tuli: construir una història com un tret de bala del 22 sense permetre’s aparcar en segona fila la constància i la delicadesa necessàries per llegir-se i rellegir-se i polir-se i esborrar-se i tornar-hi sempre i un cop més sobre l’estil».

L’endemà és «una història de personatges que lluiten per un lloc al seu petit món: èxits, fracassos, fugides… narrats a ritme de rock», diu Ignasi Moya al Cultura/s de La Vanguardia. No és l’únic, Ricard Ruiz també s’hi fixa, i diu que el que tenim entre mans és una «història sobre el darrer concert d’una banda musical, però també sobre els somnis trencats i la fortuna, val la pena paladejar el seu ritme de thriller amb el rerefons de David Bowie». Muriel Villanueva hi afegeix: «Una anticipació de cop de puny obre l’obra, que després navega xino-xano, divergint entre moments i personatges, deixant entre les celles del lector desconfiat la falsa sospita que en aquesta novel·la em sembla que no està passant res de prou potent, però segrestant-nos a poc a poc en un crescendo sense aturador que ens fot de cap a la galleda i que ens renta grapejant-nos, xas-xas-xàs, sense sabó, i ens fa un manyoc i ens esprem i ens colpeja sobre la pedra de la vora del rierol i ens estén a una gespa ben verda, al sol, a pair el final».

És, en definitiva, una novel·la sobre «uns personatges que busquen donar sentit a les seves vides, perseguint el seu demà (L’endemà) a cop de decisions les repercussions de les quals de vegades són imprevisibles» (Ignasi Moya, Cultura/sLa Vanguardia). Rock’n’roll.

L’endemà, de Tuli Márquez.

Però jo sóc un ós

Per Isabel Monsó

Potser és perquè comença a fer caloreta i em vindria de gust sortir a passejar per la muntanya. O perquè sóc dels que no em crec que hi hagi literatura per nens i literatura per adults… O perquè m’agrada la il·lustració dels anys quaranta i cinquanta. Per la raó que sigui (i potser no calen raons), us recomano ferventment Però jo sóc un ós, de Frank Tashlin, un clàssic il·lustrat per un dels genis de l’animació de l’època d’esplendor de la Disney i la MGM.PERÒ JO SÓC UN ÓS

El relat s’inicia quan un ós, a començament de tardor, entra a la seva confortable cova per passar-hi els mesos d’hivern dormint, com fan sempre els óssos. Passats els quatre mesos de rigor hivernal, surt del cau, encara ensonyat, i de sobte descobreix que just a sobre de la seva cova han construït una fàbrica enorme, plena de treballadors, i, per acabar-ho d’arrodonir, llavors apareix el capatàs i li diu que deixi de fer de gandul i entri a treballar. L’ós, evidentment, al·lega que és un ós… però el capatàs, simplement, no se’l creu perquè, si ho fos, com s’explica que sigui en una fàbrica? Així que l’ós haurà d’explicar la seva lamentable situació al contramestre, el cap de personal, el sotsdirector, el director, el vicepresident i el president… i toparà sempre amb les mateixes respostes: si ell fos un ós, seria al bosc i no en una fàbrica…

No us recorda Temps moderns, de Charlot? I també produeix una estranya sensació de malson a l’entorn d’una figura desubicada, que sap que no hauria de ser allà i no veu com canviar la seva situació. Sens dubte, hi ha un abisme entre Josef K. d’El procés i el pobre ós de Tashlin, però produeixen igualment en el lector aquesta impotència davant d’una veritat no reconeguda pels qui ostenten el poder, que exerceixen un domini que fa dubtar al personatge de qui és ell en realitat. La faula de Tashlin conclou amb una lliçó que comprèn perfectament qualsevol lector, de 8 anys a 100 anys: encara que tots et diguin que ets una cosa que a tu et sembla que no ets, no t’oblidis de fer cas del teu instint.

La traducció d’Enric Larreula és encertadíssima. L’edició, amb tapa dura, és molt detallista. És un llibre que fa somriure i fa pensar. I et deixa un dubte difícil de resoldre: si, ara que comença la caloreta, m’agafen ganes d’apagar la pantalla i anar a voltar pel bosc… no deu ser que no sóc el que m’han dit que sóc?

Aquí podreu fer un tast de la història i veure les il·lustracions:

http://www.vienaeditorial.com/fitxers/TAST%20Però%20jo%20sóc%20un%20ós.pdf

Aquí veureu la coberta:

http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=828

I dues ressenyes per acabar de posar-vos la mel a la boca (ja s’hi escau, parlant d’óssos):

http://popoclibros.com/2013/04/22/pero-jo-soc-un-os/

http://www.miquelrayo.com/wordpress/?p=728

Però jo sóc un ós

Frank Tashlin

El jardí secret de Viena

Viena Edicions

100.000 candeles

100.000 candeles

Jordi Sanglas
Any: 2013
Editorial: Males Herbes

 100.000 candeles és el deliri reflexiu d’un personatge que es troba en la trentena i en procés de repensar la seva vida. La sensació d’inutilitat, el fracàs dels somnis d’adolescència, la inevitable angoixa del pas del temps, i la crisi de parella porten l’Adelmar a fugir del poble, per refugiar-se en un hotel aïllat de la Costa Brava on es diu que s’hi acostumen a veure ovnis.

 La prosa de Sanglas és sobretot poètica i intel·ligent, aconsegueix una atmosfera suggestiva i inquietant, nostàlgica i misteriosa, i les figures de la repetició exerceixen com a ritual del llenguatge, hipnotitzant el lector en el laberíntic recorregut de la novel·la. A més a més, la novel·la és també un retrat generacional d’aquells que a principis dels noranta entraven a l’adolescència i sovintejaven bars on sonava de fons Nirvana, The Cranberries, Bob Marley o El último de la fila i encara alguna cosa de The Specials i els The Clash. Bandes sonores que es barrejaven amb la vida del poble, nits d’eufòria de balls rituals, converses i epifanies cocaíniques per trobar la veritat. I mala llet, molta mala llet, derivada de la impotència, la frustració i les ganes de viure. “Érem gent empipada”, reconeix un dels personatges: “Què esperàvem? Cridar ‘que us follin’. Eh, tu, que et follin. Eh, gent, que us follin. Mentrestant, a qui es follaven? Se’ns follaven vius. Se’ns follaven a nosaltres mentre es follaven les nostres putes vides. I nosaltres a allà. Dient ‘que et follin’. Dient ‘que folleu la merda que ens tireu al damunt’”.

 Però ara, al cap d’uns anys, per l’Adelmar no hi ha res més que melancolia quan percep l’esvaïment de la ràbia i la impotència en els que foren els seu amics: sembla que ara ja estan preparats per cometre els mateixos errors que els seus pares. A Badadura, el poble, la vida humana es presenta buida de significat, atrapats en “la dolça desídia”, o la “mort emocional, el tedi, la visió d’un mateix que te el seu ull de la ment, un mar d’indiferència, un pantà de paludisme”, l’spleen o ennui deBaudelaire. És per això que l’Adelmar vol escapar, però s’adonarà que d’un mateix és impossible fugir-ne, malgrat totes les vies d’evasió.

 “El debut literari de Jordi Sanglas és una premonició, l’avís que un talent excepcional ha nascut entre nosaltres”, preconitza la contraportada de 100.000 candeles, i la que aquí escriu ha de confessar que sí, que aquesta novel·la li ha semblat genial i per tant, aquesta premonició dels de Males Herbes queda, com a mínim des d’aquí, corroborada. La lectura de 100.000 candeles és intensa i ha de ser atenta. S’hi intercalen els episodis com escenes somiades, s’hi barregen diferents moments del temps i l’espai, la física amb la prosa poètica i conspiracions, esdeveniments misteriosos i paranormals amb precioses cartes d’amor. “Tot està connectat –afirma el protagonista-. Hi ha milions de partícules microscòpiques que formen una sola realitat. Una realitat intel·ligent que ens vigila”. I es tracta de percebre, en definitiva, la nostra “posició relativa” dins de tots els esdeveniments que filen el món que ens envolta.


Paula Juanpere

Després de l’hivern

Després de l’hivern, Rosa Nebot.

Retrat literari de la vida a l’Alt Pallars durant el període 1920-1960.

Després de l’hivern, a les valls més altes del Pallars Sobirà, encara hi ha molta neu, una neu que comença a estovar-se durant el dia amb el sol tebi de la primavera. És perillosa, encara, per caminar-hi de baixada un munt d’hores, ni que sigui ben equipat amb botes, raquetes i bastons. Però Gabriel és fort, coneix bé aquells paratges i té pressa per arribar a la vila on té la família. El viatge que efectua, permetrà al lector conèixer els seus records, les seves vivències i les dels éssers amb els quals ha conviscut i que han format part de la seva vida.

La duresa de la vida rural a l’alta muntanya a començament del segle XX i les angoixes dels canvis polítics −des de la dictadura de Primo de Rivera a la Guerra Civil i les dificultats de la postguerra− són el marc geogràfic i històric en què es desenvolupa la trama argumental de l’obra.

Els personatges formen un calidoscopi social divers que, enfront de les adversitats i la derrota, presenten comportaments contradictoris a mig camí de l’heroïcitat i la temeritat o la covardia. El pas del temps es fon amb el text fins a fer-nos notar com amoroseix l’amargor que ha malmès tantes vides.

I tot envoltat de muntanyes altíssimes que conserven congestes fins al pic de l’estiu, de boscos ombrívols, de rius curulls d’aigua glaçada, de cascades i gorgs en què es banyen, nues −diuen−, les goges que encanten els caminants tafaners.


Un fragment de Després de l’hivern


“Cap estrany s’acostà a Montferrís, aquell hivern. Protegits per la neu, els seus habitants gairebé havien cregut que el malson s’havia acabat. Miraven el cel, esplendorós quan el sol brillava sobre tanta blancor, com si volgués fer-los creure que no en feia, de fred. Guaitaven el bosc, vers les dreceres que ells coneixien però que ni tan sols es podien endevinar sota el gruix de dos metres de neu. Se sentien segurs, fins i tot quan, a la darreria de gener del 1939, saberen que les tropes feixistes havien entrat a Barcelona.

A primers d’abril els camins ja es podien trepitjar. Els veïns els vigilaven, atemorits, i no gosaven allunyar-se de casa. No trigaren a arribar els primers escamots de soldats, ben armats i amb males maneres. Escorcollaren les cases, els graners, els estables, l’església, l’escola.

A l’escola hi trobaren el mestre. Assegut a la seva taula de treball, correctament vestit, camisa blanca, armilla, amb el llacet de cinta negra a tall de corbata, escrivia en una llibreta, aparentment tranquil, com si no hagués sentit la cridòria intimidadora dels soldats. Només aixecà la vista quan un oficial se li adreçà directament.”

Rosa Nebot i Carrió (Barcelona 1934), prové de l’àmbit docent. Ha treballat durant més de trenta anys com a professora de català per a adults. S’hi va iniciar acabada la dictadura amb el  reciclatge de mestres i professors d’institut per tal de capacitar-los per a exercir l’ensenyament en català i posar en marxa la immersió lingüística. També ha col·laborat amb el Consorci per a la Normalització Lingüística i ha participat, com a coautora, en l’elaboració de manuals d’aprenentatge de la llengua.

La seva vocació literària ha excel·lit en la narració curta i la novel·la. Després de rebre el reconeixement en diversos certàmens, Columna Edicions li va editar, el 2008,  Fang i llimones, una obra ambientada bàsicament en ambients urbans.

Després de l’hivern és completament diferent; els personatges i les seves vicissituds s’espargeixen per les valls i les muntanyes pirinenques, en un medi bàsicament rural. Aquesta novel·la s’ha desenvolupat a partir d’una narració que, amb el mateix títol, va rebre el primer premi del Vè Premi de Narració Literària «Pirineus», patrocinat per l’Ajuntament de Montellà i Martinet.

Coberta_Després de l'hivern

Job. Història d’un home senzill

Per Josep M. Muñoz.coberta_job2.qxd
Mendel Singer és un jueu pietós i senzill que ensenya les escriptures en una petita ciutat russa a principi del segle xx. La seva vida es veu condicionada per un matrimoni sense amor i pel naixement del seu fill petit, invàlid. Els dos fills grans són cridats a fer el servei militar; Jonas s’apunta a l’exèrcit rus però Schemariah deserta i se’n va a Amèrica, deixant Mendel Singer amb la seva dona, una filla promíscua i el fill esguerrat.

Anys després, la família és encoratjada a emigrar a Amèrica per Schemariah, que s’ha obert camí a Nova York. Dividit entre la responsabilitat cap al petit Menuchim i la possibilitat d’una vida millor, Mendel decideix emigrar, deixant enrere el fill petit. Tanmateix, a Amèrica l’esperen nous desafiaments i, mentre creix el seu patiment personal, la seva fe en Déu, com la del patriarca bíblic Job, és severament posada a prova.

Lirisme, vigor i precisió caracteritzen aquest llibre que ara L’Avenç recupera en la traducció de Judith Vilar i que va significar la consagració literària de Joseph Roth (Brody, avui Ucraïna, 1894-París, 1939), un dels més grans escriptors centreeuropeus del segle xx. D’origen jueu i cultura alemanya, en acabar la I Guerra Mundial, en què va servir com a voluntari a l’exèrcit austríac, es va consagrar com a periodista.

Corresponsal del Frankfurterz Zeitung, va viatjar per tot Europa. El 1933, a causa de l’ascens dels nazis, va acabar refugiant-se a París, on va morir, alcoholitzat. Inicialment simpatitzant del socialisme, les experiències de l’URSS i del nazisme el van decantar cap a la reivindicació de la monarquia austrohongaresa, que considerava l’única forma d’estat viable, tot i criticar-ne la decadència a La Marxa de Radetzky (1932).

Publicat el 1930, Job és el primer èxit editorial de l’autor i un dels seus llibres clau sobre el món dels jueus.

Més informació sobre el llibre aquí: http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/Els-Llibres-de-L-Avenc/8/Job.-Historia-d-un-home-senzill

Ressenyes aparegudes sobre el llibre: http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/Els-Llibres-de-L-Avenc/Que-han-dit-dels-nostres-llibres/Job-historia-d-un-home-senzill.-Joseph-Roth.-2012

Paper de vidre, una nova polida.

Per Jordi Puntí.

Arriba el Sant Jordi i des de fa un mes el món editorial viu en plena taquicàrdia de novetats. Contra aquesta pressa, ara mateix un bon antídot pot ser la lectura de Paper de vidre. Una nova polida (Labreu edicions), una antologia polifònica coordinada per Guillem Miralles iTina Vallès. Paper de vidre és una revista literària, de format digital, que va fundar-se fa 10 anys (www.paperdevidre.net). Amb el temps s’ha consolidat com a espai de diàleg creatiu a partir de «discursos, pretextos i textos».

La cosa va així: en lloc de buscar col·laboradors fixos, s’estimen més proposar temes, entrevistes, reptes literaris, i demanar als amics, coneguts i saludats que hi participin, si en tenen ganes. Així, des de l’individualisme, s’acaba creant un cor de veus que sovint dóna pistes sobre l’estat de la cultura catalana actual.

LABREUL’antologia que ara es publica en paper fa exactament això: obre debats en territoris com el de la literatura, el periodisme o la música. El gruix del volum el formen una sèrie d’entrevistes a fons amb gent com Núria Folch, Biel Mesquida, Josep M. Espinàs o Joan Miquel Oliver. Entremig hi ha textos sobre la literatura de Joan Sales i de Mercè Rodoreda, sobre «la cuina de l’escriptura periodística» o sobre Santiago Rusiñol, entre d’altres.

No és, per tant, un llibre per llegir-lo d’una tirada, sinó per anar freqüentant a estones i descobrir-li els cops amagats. A mi, per exemple, m’ha divertit la idea de reescriure en cinc línies les grans obres de la literatura -n’hi ha uns 60 exemples.

Un altre moment revelador, que potser caldria repetir amb altres autors, és l’enquesta entre escriptors joves sobre la seva relació amb l’obra de Rodoreda. Hi ha opinions per a tot, des de l’amor-odi (Anna Carreras) fins a l’anàlisi estètica (Borja Bagunyà) o la sensació d’empatx (Gerard Guix).

Un bon resum de l’esperit obert de la revista Paper de vidre podria ser la intervenció feliç deMartí Sales, que troba una filiació musical entre la Cecília C d’El carrer de les camèlies i l’atmosfera d’aquella cançó tèrbola de PJ Harvey que es diu Down by the water.
Jordi Puntí , El Periódico, Dissabte, 20 d’abril del 2013.