Plens de vida

Per  a Núvol.

Llegir la traducció que signa Martí Sales amb Plens de vida de John Fante (recentment publicat per Edicions de 1984 en una onada de títols intensos i formidables) és una activitat que t’omple, en efecte, de vida, però més que això, de ganes de viure, de gaudir l’existència fins a les màximes conseqüències. Sí. És aquí on de veres es reinstaura el valor de la literatura com a homenatge a l’ànima, a l’ésser humà i a tot el que l’envolta com una gran celebració.

I és que Plens de vida de John Fante és emoció pura, vivència extrema, sinceritat portentosa. Ja a la magnífica presentació que ens varen regalar Kiko Amat, Martí Sales i Blancallum Vidal a la Llibreria Taifa fa poques setmanes va ser un compendi de bones vibracions, però sobretot de descobriments. Fante en català sona molt però molt bé. Això no podia ser de cap altra manera amb Martí Sales, el nostre home del Renaixement Actual (capaç de ser bon escriptor, bon crític, bon traductor i bon organitzador de tot tipus d’events multitudinaris), ja que està acostumat a presentar-nos volums que s’incrusten a la nostra ànima i a les nostres vísceres: sols fa falta pensar en el també recent Bressol de gat de Kurt Vonnegut a l’editorial Males Herbes, o recordar la traducció que ja va parir del mític Fut de Jim Dodge, també apareguda a Edicions de 1984 fa uns quants anys tot despertant les nostres passions més encomanadisses. Pell de gallina. O, millor, pell d’ànec! Si l’obra de Fante en ella mateixa, en totes les seves facetes desmembrades, ja és un cant a la vida, només fa falta llegir les paraules que li dedica l’incommensurable Charles Bukowski sobre què significa per a ell la literatura de Fante com a persona i com a autor, doncs la traducció que fa Martí Sales fa que aquesta sinfonia soni encara millor.

FM104PlensdevidaPerò de què parla Plens de vida? Per què us hi heu d’acostar? Val tant la pena? Doncs sí, perquèPlens de vida, en efecte, parla DE LA VIDA, però no de la vida i ja està, sinó de LA VIDA en majúscules. I repetirem la paraula VIDA i PLE i PLENÍSSIMS totes les vegades que facin falta sense tenir por perquè no hem de tenir por. No és un joc de paraules. És important. I és que John Fante és feliç. La seva dona, la Joyce, està prenyada, ell va cobrant cada setmana els seus txecs dels estudis de Hollywood pels guions que va escrivint, la gent comença a parlar bastant bé dels seus llibres, s’ha comprat una bona casa a Los Angeles… Sí. Sembla que finalment la vida somriu a John Fante després d’haver-li fet passar canutes durant segons quines èpoques. Fins que… No tot és tan resplendent. I és aquí quan una sèrie de problemàtiques quotidianes (fascinants, divertides, entranyables) ens faran entrar en una espiral de diversió, de brillantor, de les respostes que ens fan ser dignes de la condició de SER, però sobretot les condicions de SER d’un ésser tan indòmit, tan complex i tan fulgurant com fou John Fante, carro de foc i d’alcohol i de llegenda de la literatura nordamericana. O advertim els dilemes morals quotidians de qualsevol ésser que està batallant el dia a dia per aixecar-se un altre cop. Els dubtes. Les pors. Les grandeses. I serà a partir d’aquí quan descobrirem els avatars als que s’han d’enfrontar totes les dones quan es troben en aquest moment tan portentós (i problemàtic) de l’embaràs; les emocions explosives i descontrolades d’una mare enyoradissa com totes les mares, ja les coneixem; tot el que significa enfrontar-se al bricolatge més extenuant per tal d’evitar catàstrofes casolanes… Reconeixerem aquests situacions, ens hi identifiquem a plena ànima i a ple pulmó, perquè estan escrites amb minuciositat, amb detall, de forma clara i directa i concisa, sense floritures, a la jugular, i perquè estan amarades de bellesa, de poesia, d’humanitat. Ja ho va dir de forma grandiosa Kiko Amat a la presentació i cal recordar-ho, és necessari: dins Fante l’estil ens demostra que l’economia de mitjans, arribar a l’essència de les coses amb pinzellades mínimes com un fuet o com un periscopi, és sempre signe de victòria damunt la pàgina escrita. Perquè John Fante és un mestre de l’escriptura, i descriu la vida, LA SEVA VIDA, que en el fons és exactament LA NOSTRA, amb totes les majestuositats simplíssimes que aquesta representa.

Oh! Quina passada de llibre! Tan emotiu sense ser sentimental ni caricaturesc, tan veraç sense haver de ser estrident, tan autèntic sense voler-ho. John Fante supura qualitat per tots els seus cantons, vessa sang en lloc de tinta, s’hi deixa l’ànima i tot és gaudi, i captura instants únics amb mestria perquè nosaltres ho poguem presenciar i celebrar. Plens de vida és un d’aquests llibres que el pots regalar a tot quisqui perquè tothom estarà encantat de llegir-lo, un triomf assegurat, ho puc ben prometre (a casa nostra ja se’l rifen!). Ara sols podem desitjar que les següents obres de John Fante segueixin apareixent de forma assídua en català dins Edicions de 1984 per tal que l’espera no se’ns faci massa llarga. Mentrestant rellegirem, i seguirem rient, seguirem plorant i patint, seguirem vivint, amarant-nos de John Fante per redescobrir-nos en el nostre dia a dia perpetu. Una victòria de la literatura, en efecte, com a propulsora de meravella. Gràcies, John Fante, per omplir-nos de tanta tantíssima vida! Gràcies! I gràcies a tots els que l’heu fet possible!

Un Sant Jordi per les editorials petites

Ahir, molts dels editors que conformem Llegir en català ens vàrem reunir sota la proposta  ‘Nosaltres som els altres’ de la Llibreria Documenta. A través d’aquesta iniciativa vam intentar promocionar la nostra literatura i fer-nos visibles en un dia en el que les grans editorials eclipsen la resta amb els seus best-sellers.

En aquest vídeo del diari Vilaweb podeu veure com va transcórrer la jornada ‘Nosaltres som els altres’ i en els dos links inferiors els articles que amplien la noticia.

Noticia 1

Noticia 2

Estimada vida

Per Dolors Udina.
Alice Munro
Estimada vida
Traduït de l’anglès per Dolors Udina
ISBN 978-84-7329-174-3
352 pàg., 22,90 euros
Ja són tres els volums d’Alice Munro publicats pel Club Editor i traduïts per Dolors Udina. Qui és la Munro? Una geganta de les lletres del nostre temps, que escriu relats i no pas novel·les perquè diu que veu la vida com peces separades que no acaben d’encaixar mai. Què fa la Munro? Agafar aquestes peces que no encaixen i rastrejar-hi tot allò que passa subterràniament per sota qualsevol vida: corrents irracionals que converteixen la vida dels sensats en una gran aventura.estimada-vida-coberta-ok
Qui és i què fa la Udina? És una gran traductora que sap donar-nos aquests corrents en català amb tota la seva fúria, sense que es noti que els ha hagut de domesticar. Així parla ella del darrer volum de contes d’Alice Munro que ha traduït:
Rebre una trucada de la Maria Bohigas dient “tenim una altra Munro per traduir” em va fer saltar de la cadira. Tornava a tenir al davant el repte que havia enfrontat ja dues vegades, amb Massa felicitat (2010) i Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (2011). En tots dos casos m’hi havia hagut d’escarrassar: traduir els contes de la Munro és com obrir-se camí per un terreny ple de mines però un cop acabada la feina queda la sensació d’haver viscut una experiència literària; d’haver-se-la guanyat a pols, de fet. Amb la traducció d’Estimada vida, s’han repetit els moments de desesperació davant la incapacitat reiterada d’esbrinar el sentit d’algunes frases (¡quina manera més enrevessada que té de dir les coses!) i davant la dificultat que es presentava a cada moment d’encabir tota la informació que transmetia l’original en una sola frase, però també s’ha repetit la satisfacció de tenir entre mans un llibre important.
A partir d’un moment de la vida d’uns personatges —un matrimoni que s’acomiada per uns dies, una noia que arriba a un hospital de tuberculosos al camp, un home que abans d’arribar a l’estació decideix saltar del tren per canviar el rumb de la seva vida, una parella que discuteix com ha d’enfrontar la mort—, Alice Munro tira del fil de la història avançant i retrocedint, mai d’una manera evident, i presenta situacions i moments que van conformant la vida dels personatges. El lector acompanya l’autora en aquest viatge en ziga-zaga ple de canvis de sentit i, quan acaba cada relat —sempre amb una frase o un paràgraf curt que sembla preludiar-ne la continuació—, té la necessitat de tornar al començament perquè molts detalls que li havien semblat trivials o passatgers adquireixen llavors plena importància.
Hi ha autors que t’acompanyen mentre els tradueixes, que et van donant copets a l’esquena i et diuen “endavant!, vas pel bon camí”. No és, ni de bon tros, el cas d’Alice Munro, que més aviat sembla que t’empenyi sense pietat dins d’un bosc espès pel qual t’has d’anar obrint pas frase a frase i paraula a paraula. Amb aquest seu anar endavant i endarrere de la vida dels personatges, una sintaxi marcadament peculiar i la concentració d’informació de diferents èpoques que acumula en un sol paràgraf, el traductor se’n veu un bull per esclarir el camí i anar triant els temps verbals que corresponen i ordenant les paraules per fer el text entenedor en català. Sempre tinc la sensació, traduint Munro, que ella escriu la història a raig, que aboca pel broc gros tota la informació que vol donar; vet aquí que, per dir el mateix en català, el broc pel qual raja la història és més estret i cal reescriure el relat de dalt a baix. És clar que traduir sempre consisteix en això, però en aquest cas sempre em fa l’efecte d’haver hagut de regirar tot l’edifici després d’aterrar-lo per arribar a construir una casa equivalent.
Quan has traduït un autor —i més d’una vegada—, és molt difícil ser imparcial, passes a formar part del seu equip per sempre més, com si diguéssim, i per tant no sé quina sensació em produiria Alice Munro com a simple lectora (una de les coses que més em cridava l’atenció quan vaig començar a traduir era la superficialitat amb què llegia, la quantitat de coses que podia passar per alt sense conseqüències), però havent experimentat les històries des de dins, havent-les reescrit pensant com podria escriure una hipotètica Alice Munro catalana, hi ha uns quants relats que sento que formen part del meu bagatge vital i que tinc sempre presents.
Tots els relats d’Alice Munro estan inspirats per la memòria: partint d’una observació feta a la vida real, s’endinsen en la ficció. A Estimada vida hi ha afegit quatre peces autobiogràfiques que, tal com diu, “són les primeres i les darreres paraules que he de dir sobre la meva vida”. En aquests textos finals, on parla d’experiències de la seva infància, innocents però pertorbadores, Munro deixa de banda la ficció i explica les coses com recorda que van ser. Quan les traduïa, vaig trobar aquestes peces estremidores, i tornen a estremir-me cada cop que les rellegeixo. Només espero, amb tot l’egoisme del món, que no es tracti del darrer llibre d’Alice Munro, malgrat els seus vuitanta-dos anys, per poder tornar a traduir-la.

El país dels crepuscles

La novel·la negra i policíaca a Catalunya travessa un esplèndid moment de forma pel que fa a la producció. Un dels principals culpables és l’escriptor mallorquí, Sebastià Bennasar. Autor de vàries novel·les negres ben recomanables (Jo no t’espere, Mateu el president etc…) ens ofereix en aquesta ocasió El país dels crepuscles (núm. 6 de la col·lecció crims.cat), una història on narra l’espaordidora història d’un assassí implacable en un dels indrets més idíl·lics dels Països Catalans: la Vall de Bohí.6_Portada

“A la Vall de Boí ja hi arriba el fred, la neu comença a caure i les temperatures cauen en picat. El poètic i preciós paisatge de la vall però, es tenyeix de sang quan un assassí comença a deixar cadàvers a les esglésies que són Patrimoni de la Humanitat. I no cadàvers sense mes, si no cossos mutilats, torturats fins a la mort i, sembla ser, representant escenes del passat històric”.

https://viajealrededordeunamesa.wordpress.com

Tot amb l’aparició d’un personatge singular –i ja conegut- dins de les novel·les de l’escriptor: el comissari Jaume Fuster que es troba allà per un curs de formació un personatge. A partir d’aquí tota una sèrie de personatges adornen la trama i ons els temes suren per totes bandes.

Lluís Llort afirma que “es tracta d’una novel·la coral i que toca temes com la llengua, el franquisme, el contraban, la gastronomia, l’ecologisme agressiu, la política.”

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/616052-de-lhorta-al-bosc-negres.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=mesCultura&utm_source=rss&utm_medium=mesCultura&utm_campaign=rss

Sens dubte, una de les novel·les negres més gèlides de la novel·la negra en català amb pinzellades i descripcions mediterranis i amb un duresa dels mítics “hard-boiled” nord-americans. Una novel·la crítica de realitat social i política.

Yolanda Aguilar ens explica que “El país del crepuscles” comença anant al gra i sense delicadesa. Que s’ha de matar, doncs es mata i si esquitxa de sang, mala sort (o bona tractant-se de novel•la negra). En aquest sentit la novel·la de Sebastià Bennasar és molt americana ja que ens mostra l’obra d’un assassí en sèrie truculent que deixa la seva obra a les esglésies que són Patrimoni de la Humanitat. És una novel•la trepidant, que no estalvia violència (una escena amb porcs presents fa molt mal) i que ens mostra la fredor, no només per on està localitzada, sinó també dels que comenten els crims.

http://www.lafinestradigital.com/2013/03/09/el-pais-dels-crepuscles-de-sebastia-bennasar/

 

Una d’aquelles novel·les negres que fugen de les convencions més típiques i que s’allunyen dels ambients més urbans. L’escriptor Antoni Serra comentava al respecte que es “la mejor, la más madura, más intensa y más electrizante de las novel·les negres de Bennasar” i els escriptors Andrea Robles afegien: “és sense discussió la millor de les seues novel·les i un dels textos negres més notables apareguts els darrers anys.”

http://andreacriminalrobles.blogspot.com.es/2013/02/el-pais-dels-crepuscles-sebastia.html

Quan cremàvem les fàbriques

Per Gregal.

Fins al segle XIX les filatures i els telers s’havien propulsat amb l’energia que proporcionaven els molins d’aigua, els animals de tir i la força dels treballadors. A finals del XVIII, un revolucionari enginy va subministrar a la indústria un nou tipus d’energia amb una potència impensable fins aleshores: el motor de vapor.

quan-cremavem-les-fabriques-9788494079467

Per poder funcionar, els motors de vapor precisaven de grans quantitats de carbó d’hulla, un combustible escàs i de pèssima qualitat al nostre país i, el poc que s’obtenia, era de pèssima qualitat. El gran productor d’hulla era la Gran Bretanya, país des d’on, amb vaixell, s’exportava als principals ports d’Europa, entre aquests el de Barcelona.

La relativa proximitat de Mataró i la bona comunicació que, gràcies al recentment inaugurat ferrocarril, aquesta ciutat tenia amb el moll de Barcelona van fer que aquesta vila costanera esdevingués un dels nuclis més afavorits per la nova Revolució Industrial. Les antigues fàbriques manufactureres ràpidament es van transformar en grans naus industrials. Aviat s’hi van establir factories noves. Les grans xemeneies creixien com bolets entorn de l’estació. Molta població de la Catalunya interior es va traslladar a la puixant població costanera a la recerca de treball. En poc temps, la ciutat va deixar de ser pagesa, marinera i manufacturera per esdevenir cada cop més industrial. Sorgeix una nova classe social, el proletariat, i unes noves idees, moltes de les quals procedents d’altres països socialment més avançats i revolucionaris.

Aquest ambient de canvi i d’agitació social que es va viure a Mataró durant el segle XIX ha estat un excel·lent caldo de cultiu que l’autor ha sabut aprofitar molt bé per bastir la trama d’aquesta novel·la.

Aquí la fitxa de la novel·la

Moltes ganes

“Des de fa un temps, el panorama editorial català està omplint-se de petites editorials amb moltes ganes de fer bé la seva feina i disposades a ocupar els espais buits que les grans empreses editorials han deixat dins del panorama editorial.”

Blog La Negreta (Inés MacPherson), 5 d’abril.

Les microeditorials fan front a la crisi

“Les microeditorials fan front a la crisi. Bons llibres, qualitat i honestedat per enfrontar-se al Goliat dels grans grups editorials. Una aposta de risc.

Potser els temps de crisi no siguin temps de gegants. Potser els temps de crisi siguin temps de petits mortals disposats d’arriscar fins a l’últim dels seus cèntims per allò en el que creuen. I allò en el que creuen bé pot ser un llibre.”

Laura Fernández. Tendències. El Mundo. 14 de març de 2013.

VilaWeb destaca trenta-una traduccions per Sant Jordi

El portal d’informació en català Vila Web destaca trenta obres de narrativa i una de poesia traduïdes al català per aquest Sant Jordi. Entre les escollides n’hi figuren diverses de les editorials que conformen el blog Llegir en català. Concretament en trobem tres d’Edicions de 1984:  Llop entre llops L’home que volia arribar llunyescrites per Hans Fallada, i Plens de vida de John Fante. Rayo Verde hi apareix amb dues obres: Moo Pak de l’escriptor francès Gabriel Josipovici i Les tres morts de K. del periodista Bernardo Kucinski. Dos són també els llibres que hi figurende l’editorial Club Editor, Estimada vida d’Alice Munro i Li i altres relats de Nikos Kavadias. De la mateixa manera els títols  L’emigrant amateur (Robert L. Stevenson),  L’escombra del sistema (David Foster Wallace) i Bressol de gat (Kurt Vonnegut) són, respectivament, les aportacions de les editorals l’Avenç, Perioscopi i Males Herbes. Finalment l’editorial Viena hi apereix amb Lluny del brogit del món (Thomas Hardy) i Nits fredes (Ba Jin).

Herois i heroïnes

“Gràcies al twitter he descobert el món de les petites editorials. És un món inhòspit, ple de perills, on fa fred i te’n vas a dormir sense saber si demà et despertaràs.

Però els herois i heroïnes dels #petitseditors travessen el desert com uns hobbits valents disposats a arribar a Mordor i plantar cara a l’ull que tot ho veu: el dels mercats.”

Maica Meseguer fa un comentari magnífic al programa Ex Libris de Ràdio Cardedeu.