Diari de Teòfil

– Autor: Josep Rius-Camps

– Títol: Diari de Teòfil

– Subtítol: La demostració de Lluc (Evangeli i Fets dels Apòstols) narrada per Teòfil a la seva mare

–  Fitxa del llibre

«Estimada mare, ja fa més dos anys que vam haver d’abandonar precipitadament Israel, amb la ciutat de Jerusalem mig en runes i el santuari del temple espoliat i destruït, vei­ent com els vasos més sagrats se’ls emportaven com a objecte d’un botí de guerra i eren presentats a Roma pels vencedors amb gran pompa i fastuositat.

No t’he escrit fins ara, car tenia necessitat de retrobar-me a mi mateix enmig del gran silenci que acomboia la derrota.»

Així s’obre el Diari de Teòfil, una novel·la mitjançant la qual Josep Rius-Camps dóna forma narrativa a les investigacions sobre l’autoria, el destinatari i el gènere literari de l’obra de Lluc (Evangeli i Fets dels Apòstols) exposades a Demostració a Teòfil (Fragmenta, 2009).

D’aquesta manera, assoleix plena credibilitat la hipòtesi segons la qual els dos textos neotestamentaris de Lluc són una sola obra en dues parts, redactades pel rabí jueu Lluc a petició de l’«excel·lentíssim Teòfil», que li havia demanat un informe sobre la messianitat de Jesús. L’ús del Còdex Beza —el manuscrit que conté la versió més antiga i completa dels quatre Evangelis i els Fets dels Apòstols— com a base del relat contribueix al rigor amb què es mostra la figura de Jesús de Natzaret i el desplegament de les primeres comunitats eclesials.

El llibre s’ha presentat a molts indrets de Catalunya (Vic, Girona, Barcelona, Esplugues, Esparreguera, Girona, Manresa…) i ha estat objecte de força comentaris i entrevistes. De tot plegat, us recomanem el resum de l’homenatge que, amb motiu de la publicació del llibre, li reté l’Ateneu barcelonès a l’autor.

Anuncis

L’escombra del sistema

Per Aniol Rafel.

Submergits com estem en un tsunami de novetats, informació efímera i lluita aferrissada per una mica de visibilitat, que un llibre arribi a ser notícia i destaqui una mica és molt difícil. Si el llibre en qüestió ha estat publicat per una editorial petita, independent i amb tot just sis mesos de vida passem a parlar d’un miracle. Però potser era justament un miracle el que calia per començar a corregir un greuge històric. Que no es pogués llegir en català un autor com Foster Wallace, considerat un dels narradors contemporanis més importants encara avui, col·locava la nostra llengua a segona divisió. COBERTA LESCOMBRA LLOM OK def.indd“No disposar de cap dels seus títols en català era el símptoma d’una anomalia preocupant”, escrivia Pere Antoni Pons a l’ARA. I heus aquí que un llibre de 600 pàgines que desprèn exuberància narrativa ha aconseguit el que semblava impossible: posar d’acord a mitjans tan diferents com el TeleNotícies i L’Avenç, el diari ARA i el digital NúvolEl Periódico i elVia Llibre del Canal 33, la revista Sonograma i El Punt Avui, per no parlar de webs com Vull un festuc i L’illa dels llibres. Per exemple, diu Vicenç Pagès a L’Avenç que “només tenint traduccions modèliques de llibres com aquests podem aspirar a tenir una literatura plenament contemporània”. Xavier Cortadellas, a El Punt Avui, afegeix que “era una vergonya que en català no tinguéssim cap obra seva fins avui. Però ha valgut la pena esperar només per tenir l’envejable traducció de Ferran Ràfols Gesa, impecablement ben editada per Edicions del Periscopi”. La traducció que signa Ferran Ràfols és, en efecte, modèlica, i hi ha tingut molt a veure, és clar. Ell mateix ho explica al seu blog, La màquina de fer llibres. David Foster Wallace és considerat també una de les veus més crítiques amb l’actual sistema polític i social, i és en aquesta línia que la llibretera Marina Porras diu a El Matí que “amb una violència irònica i un domini absolut de la força narrativa, en fa una anàlisi [del sistema] tant profunda que ja voldrien alguns sociòlegs”. També s’hi refereix Carme Miró a la revistaSonograma quan diu que “Foster Wallace exposa, no sempre de forma directa, les seves preocupacions ètiques, les contradiccions existencials i ho fa com un tornado, seduint el lector amb una força d’incalculable desproporció, provocant rialles sardòniques”. I és que, a més, L’escombra del sistema és ”Exuberant, imprevisible i molt divertida” (Jordi Nopca, diari ARA), un “laberint admirable” de “força huracanada” (Sergi Sánchez, El Periódico), “un cop de puny sobre la taula” (Eudald Espluga, Núvol), “un festival de la intel·ligència” (Vicenç Pagès, L’Avenç). Probablement per tot això el llibre ha estat un dels grans recomanats per llibreries d’arreu del país i avui el lector en català pot gaudir de la narrativa de Foster Wallace en la pròpia llengua. Una vergonya menys.

Moo Pak

Per Laura Huerga.

Moo Pak és el llibre del que tothom parla però que gairebé ningú no coneix. Gabriel Josipovici és el seu autor, totalment desconegut al nostre país però aquesta és una injustícia que no hauria de durar molt. Aquests dies la premsa i el twitter s’han fet ressò de la magnífica traducció de Ferran Ràfols d’aquest escriptor anglès, amb el Premi Núvol de Traducció. Comentaris magnífics a llibres per llegir, elogis sincers (min.36), citacions fora de context, i fins i tot recomanacions que no ho semblen d’un llibre que remou el pensament i l’ànima.

Moo Pak

‘Moo Pak és vida, és literatura, és fantàstic.’ Fe de la llibreria L’espolsada.

‘Una obra plena d’encant i de frases remarcables.’ Joan Carles Girbés i el seu comentari al Diari Levante.

‘El millor que podem fer, sens dubte, amb aquest llibre de Gabriel Josipovici, que “deixa lloc al caos i […] malgrat tot funciona”, (pàg. 162), és capbussar-nos-hi de ple, alliberant-nos per complet de qualsevol mena de suggestió o partit pres, amb aquella fantàstica ingenuïtat infantívola que ens permet descobrir que tot és nou cada dia.’ Xavier Serrahima al racó de la paraula.

‘Hi ha tants llibres bons que es mantinguin inèdits? Doncs potser sí, perquè de tant en tant ens arriba a les mans una autèntica joia.’ És el cas de Moo Pak, de Gabriel Josipovici.
Vicenç Pagès Jordà al Punt Avui.

‘Perquè si a alguna cosa s’assembla Moo Pak és a una simfonia. Com si descobríssim una partitura amagada de Mozart, no podem evitar aixecar el cap un instant i dir: ‘Déu meu, com és que no n’havíem sentit a parlar mai, d’aquest llibre?’ ‘
Marina Espasa, Diari Ara.

També teniu el comentari del propi traductor, Ferran Ràfols al seu blog.

I tota la fitxa del llibre al nostre web.

La paraula encesa

Per Isabel Monsó (Viena Edicions).

Aquest país és curiós per moltes coses, però una de les que em continua sorprenent (potser perquè hi topo molt sovint) és que la proporció entre la gent que llegeix  poesia i la gent que intenta practicar-la no sembla lògica. Hi ha centenars de poetes que envien originals, que es presenten a premis, que volen publicar… i, en canvi, les vendes de llibres de poesia, fins i tot d’autors reconeguts (llevat d’escassíssimes excepcions), són extraordinàriament minses; tant, que gairebé fa vergonya.

Paraula encesa coberta

Potser per intentar equilibrar la balança, ara fa un parell d’anys vam parlar amb Pere Ballart i Jordi Julià, tots dos professors de la UAB i apassionats lectors i crítics de poesia, sobre la possibilitat de fer una antologia de poesia catalana dels últims cent anys, una empresa titànica en què han invertit una quantitat d’hores incomptables i per la qual (em temo) s’han guanyat l’enemistat d’alguns poetes i, per acabar-ho d’arrodonir, molt probablement mai no arribaran a percebre una retribució justa considerant l’esforç que hi han esmerçat. El resultat és Paraula encesa (http://www.vienaeditorial.com/mostrarllibre.asp?ididioma=1&idllibre=818), un volum que aplega 300 poemes escrits per 150 autors d’arreu dels Països Catalans i, sobretot, un mosaic riquíssim de la diversitat del patrimoni poètic de la nostra llengua. I una obra de referència, de consulta i de capçalera per a qualsevol persona que tingui interès per la poesia i sensibilitat per la llengua, i sobretot per als milers de docents d’aquest país que tenen la responsabilitat de transmetre aquest llegat i que massa sovint se’ls acaba la corda quan arriben a «La vaca cega».

Podria afegir que la crítica n’ha fet grans elogis (a continuació trobareu alguns dels links més destacables, així com una entrevista), però el gran repte és arribar a les escoles i instituts, i també als que, esgarrapant hores a la família i al lleure, s’asseuen davant del full en blanc per parlar de les grans experiències de la vida sense considerar que molts d’altres ja ho han fet abans que ells. I a més alguns ho han fet extraordinàriament bé.

Ressenya d’Albert Ventura a El Singular Digital:

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/02/paraula_encesa_92619.php

Ressenya d’Enric Balaguer a Vilaweb: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/237662

Entrevista dels autors al programa «L’última troballa», dirigit per Jordi Llavina (30 m.): http://www.xiptv.cat/l-ultima-troballa/capitol/pere-ballart-i-jordi-julia

 

Nocturn de Sant Felip Neri

Per Maria Dolors Sàrries.
Sebastià Bennasar ens confirma que travessa una època d’una activitat literària prolífica i que, amb aquesta nova obra, situada al cor de la Barcelona vella, aconsegueix de superar els propis límits de la seva narrativa, sempre inquieta i vigorosa. Amb Nocturn de Sant Felip Neri, Bennasar ens fa un retrat cru i minuciós d’una Barcelona que malda per ser digna del seu passat i es veu atrapada en el seu present.

NocturnStFelipNeri10cm

També ens submergeix en l’agermanament històric de Catalunya amb Sarajevo i en la lluita de tanta gent anònima per a la qual arribar a l’endemà ja és una gran heroïcitat. L’obra és també un gran homenatge als llibres i a la història de la cultura, fonaments d’una civilització que cal salvar de les urpes de l’ambició i la cobdícia.
Lluís Llort ha dit, dit al PUNT/AVUI “A l’obra toca molts temes, si bé els principals són la guerra i les seves conseqüències, Barcelona (passat i present) i dues històries d’amor: una de peculiar entre una dona i un home i una de més genèrica: l’amor pels llibres“.
Anna Maria Villalonga, al seu blog “El fil d’Ariadna II”, ens diu: “Sebastià Bennasar (Palma de Mallorca, 1976) construeix una novel·la intensa i lluminosa allunyada dels seus darrers registres, més vinculats al gènere negre. Una ficció ambiciosa i treballada, que brolla directament de la ploma d’algú que s’hi ha deixat més que la pell ˗segurament la pell i l’ànima˗ en cada paraula.
Clara Bertran, una noia cega d’una antiga família de l’aristocràcia barcelonina, encarrega a Carles, un escriptor que malviu de la literatura, la redacció d’un llibre, tan curiós com intrigant, sobre un músic de carrer.

Dins els murs d’un casalot medieval de la plaça de Sant Felip Neri, les vides de Clara i Carles, juntament amb la de Franz, el violinista captaire provinent de Sarajevo del qual Clara vol saber la història, s’aniran relligant en un text que és un crit enrabiat de lluita davant les terribles dificultats que algunes persones han de superar senzillament per continuar vivint.

Nocturn de Sant Felip Neri és alhora un retrat crític i lúcid de la ciutat de Barcelona actual i la seva història, una crònica punyent de la tragèdia dels Balcans i una condemna absoluta a qualsevol mena de guerra, passada o per venir.

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=C91lwvge6B8

Més enllà del bisbe

Per Sebastià Roig al Diari de Girona.

La millor manera d’engegar el 2012? Deixeu que els vostres ulls atrotinats devorin amb golafreria Escafarlata d’Empordà, d’Adrià Pujol Cruells; un recital de memòries despariades i heterodoxes, d’aquell tros de món situat darrere del bisbe ajagut del Montgrí, on ens imaginàvem que potser hi havia un esvoranc còsmic, buit i profund, poblat de malsons i d’erms batuts per la tramuntana.Escafarlatapetit

El dietari sideral de Pujol, publicat per Edicions Sidillà, està concebut com una amalgama de records biogràfics i vivències empordaneses, empeltades de murrieria, argot i lirisme exultant. El resultat és gloriós. Els dos mil registres lingüístics de l’autor begurenc converteixen la lectura en una experiència vertiginosa i satisfactòria. L’enginy, la traça i la seva destresa en l’art de collonar fan que el lector derrapi de gust gairebé amb cada paràgraf, vers o estirabot.

Àngel Ferran hauria apadrinat l’invent amb gust, perquè el discjòquei Pujol, amb la llengua, fa el que li bota, el que li rota i el que li surt de la tarota. Cada pàgina és un festival de mots, imatges i sons; un metralleig pantagruèlic de proses i rimes, amb les quals immortalitza uns moments, uns espais i uns personatges sortits de l’altra banda del mirall on s’encorbatava Josep Pla.

Després d’haver llegit Escafarlata em confesso iridescent i reviscolat. Feia temps que no m’ho passava tan bé amb la caixa de ritmes del nostre idioma. D’aquest català que, en la seva oralitat diària, ressona herniat o anèmic a la boca de polítics, mestretites, locutors i periodistes mandrosos.

Galtes de perdiu

Per Roger Costa-Pau, El Punt Avui.

El 1993, el poeta Albert Roig va publicar una antologia a l’editorial Montflorit que va titular, amb tota la seva diguem-ne potència tortosina, L’orgull de ser pocs. Allí hi apareixien una bona colla de bons poetes de la terra, entre els quals Andreu Subirats (Tortosa, 1968), que en aquell moment encara no tenia cap llibre al carrer. Un dels poemes era “A bell ull, l’horta estesa, la feresa”, i pertanyia a un volum titulat Les galtes de perdiu. En el volum que teniu a les mans s’hi recull aquest llibre esmentat i quatre més –Ull entorn, On vas a peu, Les galtes de perdiu, Diwan d’Abu-Bakr i A pams–, escrits, dits, recitats i reescrits durant més de vint-i-cinc anys. Poesia de foc lent, lentíssim, que ensenya a cor obert els seus matisos de progressió de la joventut cap a la maduresa. I no cal jurar, en aquest sentit, que el de Subirats és un dels pocs casos, en aquest país de vegades tan escarransit, en què ha prevalgut de totes totes l’obra –l’obra en majúscules– per damunt d’aquesta cosa tan cobejada que és la confecció mil·limètrica de la carrera literària, la sempre menyspreable batalla per aconseguir guanyar la cursa de torn i la supeditació a la dinàmica d’anar acumulant faixes, guardons i estatuetes de premis a l’estanteria de sobre el capçal del llit.galtesperweb1-203x300

L’aparició de Galtes de perdiu és una boníssima notícia, doncs, no només per a la literatura, per a la poesia i per als que en són lectors, sinó també per al que podríem dir-ne la constatació que aquesta manera de fer de què parlàvem i que s’ha anat imposant com a flagrant i com l’única possible doncs és tan poc universal i tan desnerida com el fet de posar-se unes espardenyes d’espart un dia de pluja insistent… En efecte: “La carn vol carn, / l’ànima, / carn i peix, / i molta fruita.” O encara més coses sobre això: “Per ballar amb hipocresia / ens podem posar disfressa / entrar al ball sense cap fressa / i del braç de covardia / intentar fer viure el dia / aparentar sempre la pressa / creure amb bellesa confessa / i encertar sempre la tria.”
La poesia d’Andreu Subirats té un component fort d’oralitat. Però cal entendre bé les coses: no es tracta d’una poesia feta o escrita únicament i exclusivament per ser dita, que també, sinó de tota una altra cosa. Podria semblar mal dit, però la de Subirats és una poesia fent-se, dient-se, sentint-se, parlant-se, commutant-se, escoltant-se i vivint-se de manera constant. En tindreu una prova tan sols llegint uns pocs versos del llibre Ull entorn, el seu primer volum publicat, perquè el poeta l’ha anat polint i retocant des de la seva primera escriptura. És un dels immensos avantatges de la no precipitació, com també del sentit de la construcció en moviment.
El poeta diu la realitat que furga, no només la que veu; el seu paisatge és un paisatge amb arrels, decididament viscut, per això també pot satiritzar-lo, si s’escau… Amb l’arma esplèndida de la llengua, “buscant l’essència lèxica”, el poeta pot ser alhora juganer, sarcàstic, estupefaent i rebel. Doncs sí: aquestes Galtes de perdiu podrien ben ser com un avalot que ara ve fiblant.

 

Fitxa del llibre

Bressol de gat

Per  Montse Cardó.

Kurt Vonnegut és un autor amb l’estranya qualitat d’encomanar-se. Els seus llibres s’engoleixen amb l’alegria que es devoren les llesques de pa amb xocolata quan ets un nen. A més, per molt que gaudeixis, sempre en menjaries una altra, de manera que corres a la llibreria a veure que més d’ell hi trobes; però sempre és poc, per desgràcia.

El que ens atrapa de les seves novel·les és la facilitat amb que disfressa la filosofia d’entreteniment i la crítica d’acudit. El mateix Vonnegut explicava que el seu avi li havia ensenyat que la millor manera de fer escoltar a algú allò que no vol sentir, és convertir els retrets en bromes. D’aquesta manera l’atacat no tindrà cap excusa per girar-s’hi d’esquena. Això és el que fa Vonnegut quan li mostra a l’home contemporani l’estúpid del seu comportament.bressol_w

A Bressol de gat, que Vonnegut estimava com a un fill predilecte, totes les xacres del segle XX hi son airejades amb una simpatia devastadora. La novel·la segueix el periple d’un periodista que es proposa escriure un llibre d’investigació sobre el que feien un grapat de personatges importants el dia que va explotar la bomba d’Hiroshima. La investigació no prospera, tanmateix una sèrie de casualitats el porten a una república bananera on coneixerà els descendents del pare de la bomba atòmica, i on es veurà involucrat en una sèrie de circumstàncies estrambòtiques que impliquen el futur de la humanitat.

Amb tot, més enllà de les frases remarcables i els personatges antològics, Bressol de gat ens regala el Bokononisme, una religió conscientment basada en mentides pietoses que, contra tot pronòstic, aconsegueix fer la vida molt més feliç. El Bokononisme no vol enganyar a ningú, i els seus fidels seguidors, entre els quals t’hi comptes tu encara que no ho sàpigues, s’enfronten a les grandeses de l’univers expressant fórmules com aquell “caram, caram, caram”.

L’emigrant amateur

Per Anna Llisterri.

En primer lloc, cal dir que aquest és un Stevenson inesperat si —com em passava bastant a mi— aquest autor et fa pensar sobretot en L’illa del tresor i altres històries d’aventures que sortien a les col·leccions de «clàssics juvenils il·lustrats» o similar de quan érem petits. Això és diferent: Stevenson explica en primera persona el  viatge de Glasgow a San Francisco que va fer l’agost de 1879 per trobar-se amb la que seria la seva dona, primer en transatlàntic fins a Nova York i després travessant tots els Estats Units en tren. Molts dels seus companys de viatge (no anava precisament en primera) són emigrants «professionals», que han sortit per buscar una vida millor a l’altra punta de món. L’escriptor és diferent, un «amateur» que comparteix les seves experiències, observa, parla, escolta i reflexiona, i després escriu el que viu, veu i rumia. Així doncs, si haguéssim de classificar aquesta obra, no aniria amb les novel·les, sinó amb els llibres de viatges i el periodisme (salvant les distàncies, és clar, que el pobre Stevenson i la seva lírica no durarien ni dos minuts en una redacció d’avui dia).podeu trobar a les llibreries, L’emigrant amateur, un llibret de R.L. Stevenson que he traduït per a L’Avenç (que també en publica un bon extracte a la revista de febrer). Hi vaig treballar a mitjan any passat, però després de lliurar-lo va quedar aturat per vicissituds editorials diverses —això sempre sap greu— i abans de Nadal em vaig alegrar molt de saber que ja tirava endavant. De tota manera, m’haureu de perdonar si algunes impressions no estan gaire fresques.

En la meva classificació personal, L’emigrant amateur té l’honor de ser el text més antic que he traduït. Ja fa un parell d’anys que L’Avenç em va donar l’oportunitat d’endinsar-me en la traducció de clàssics amb En una pensió alemanya, però amb aquest he tirat unes quantes dècades enrere.

coberta_emigrant.qxd

Tenir entre mans un clàssic vol dir, per començar, parar atenció a la possible evolució dels significats, perquè potser no ens serveix el sentit habitual d’una paraula, sinó aquella accepció amagada en un raconet del diccionari. Afegim-hi que Stevenson era escocès, i ja podem estar alerta i donar gràcies per la varietat de recursos que trobem per Internet.

D’altra banda, als equilibris que ens toca fer habitualment als traductors (arrapar-se a l’original o volar més lliure, admetre aquella expressió o buscar-ne una de més «genuïna», tirar cap a aquells matisos o cap a als de més enllà…), s’hi ha de sumar el d’acostar el text als lectors actuals (jo no podria escriure com al segle XIX ni que volgués!) i fer-lo llegidor com ho deuria ser pels contemporanis, però sense amagar que és d’una altra època i es nota, encara que alguna cosa pugui sonar estranya, o corri el risc de fer-se farragós. A més, aquí tenia un narrador en primera persona; normalment no em fa res i segons com m’agrada, però amb l’Stevenson confesso que de vegades em costava sentir-me còmoda i —per dir-ho d’alguna manera— trobar-li la veu. En resum, que per mi aquesta traducció no va ser precisament bufar i fer ampolles, però quina traducció literària mitjanament ben feta ho és?

Quant al resultat, jo sóc d’aquella gent que mai no acaba d’estar satisfeta i aquestes coses em costa jutjar-les. Però a L’Avenç tenen bon gust i l’editor no m’ha fotut el text per barret, ja deu ser alguna cosa.


Més informació aquí: http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/Els-Llibres-de-L-Avenc/8/L-emigrant-amateur

Ressenyes aparegudes sobre el llibre: http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/Els-Llibres-de-L-Avenc/Que-han-dit-dels-nostres-llibres/L-emigrant-amateur-Robert-L.-Stevenson.-2013